VAE VICTUS (2015) – Albert Sánchez Piñol

Autor: Albert Sánchez Piñol
Títol: Vae Victus
Editorial: La Campana
Any: 2015
Pàgines: 528
ISBN: 9788416457083
Valoració:★★★★

 

Després dels èxits de La pell freda i Pandora al Congo, que donaren a conèixer Albert Sánchez Piñol com una de les veus literàries catalanes més importants de principi de segle, Victus va representar la seva culminació, amb un èxit més notable de públic i crítica. Només per fer una mica de memòria, Victus, originàriament redactada en castellà, narrava la història de Martí Zuviría, un enginyer format pel marquès de Vauban a Bazoches i el seu paper, tan militar com personal, durant la Guerra de Successió.

Vae victus és la continuació de Victus, de la qual aprofita dos aspectes, un és l’èxit de l’obra original, que gairebé obliga a una continuació. L’altra és la capacitat narrativa del protagonista, que per mitjà de la seva transcriptora, la pacient Waltraud Spöring, ens aporta, en aquesta ocasió, la seva visió de quatre fragments de la història del segle XVIII. I és que en una entrevista recent, Sánchez Piñol afirmava que per als catalans el segle XVIII s’iniciava el 12 de setembre de 1714 i que per a tot el món s’acabava amb la Revolució Francesa i que si Martí Zuviría havia viscut el temps suficient per viure’ls tots dos, era una llàstima no aprofitar-se’n per tal que descrivís tot de fets interessants que hi havien succeït. En el pròleg ja ens deixa clar que l’obra zuviriana és extensa i que hi ha molts episodis per transcriure, però que, en aquesta novel·la, es limiten a quatre.

Per tant, ens trobem amb una novel·la formada per quatre capítols de diferent extensió i intensitat també desigual, amb un nexe en comú: el protagonista. Aquestes quatre històries semiindependents una de l’altra porten un títol en llatí que refereix al contingut, Americanus, Hipaniensis, Magna Parens i Australis i van encapçalades d’una entradeta-resum escrita amb un estil molt propi del set-cents.

La primera d’aquestes històries, Americanus, és la més extensa i la que literàriament està més ben aconseguida. S’inicia ben bé després de la caiguda de Barcelona, allà on havia acabat Victus, el dia 12 de setembre. L’ambient de derrota és ben visible, la ciutat està destruïda, i per si no fos prou, també hi ha la derrota moral, encarnada en un Zuviría amb la cara mutilada, que ha perdut la família, la casa i l’esperança. Convalescent s’adona que

Si el dia que es va acabar la guerra vaig tenir algun dubte sobre per què havíem lluitat, l’endemà me’ls va dissipar tots.

Amb tot, la ciutat intenta demostrar a l’invasor que continua viva i, encara que no tingui res, vol seguir fent la seva vida, malgrat que aviat es veurà que el poder de l’invasor és asfixiant:

Martí, no és que la gent tingui por de parlar; és que té por de pensar.

Amb la por de ser purgat com tant d’altres oficials, Zuviría és embarcat en un vaixell amb rumb a Itàlia però que en realitat el porta a les colònies britàniques d’Amèrica, en concret a la Carolina del Sud, un viatge que dista molt de poder ser considerat com a agradable.

A Amèrica, Zuviría veurà la incipient colonització de la Carolina del Sud, podrà copsar de primera mà l’esclavisme i entrarà en contacte amb els indígenes yama, amb qui conviurà una llarga temporada, primer com a presoner i després gairebé com a membre de ple dret, familiar d’un cabdill anomenat Caesar. En aquest episodi es nota la mà de l’autor, antropòleg de formació, a l’hora de descriure el món yama i aquella Amèrica primigènia. Aviat, però, el lector veurà que el món indígena, com totes les societats, també està carregat de contradiccions polítiques i que l’arribada dels blancs encara les ha posat més de relleu, cosa que accentua el desànim de Zuviría i fa que sigui capaç, al final de la revolta yama, d’abandonar aquell poble que l’havia acollit, la seva esposa i el noi que s’havia afillat per tornar al món “civilitzat” i, gairebé com una carambola, retornar a Europa.

La segona història, Hipaniensis, se situa el 1719 i comença amb l’empersonament de Zuviría, per part de Pròsper de Verboom, a Bordeus, fins que és alliberat pel duc de Berwick. Com ja havia aparegut a Victus, la relació Berwick-Zuviría està plena d’ambiguïtats, d’admiracions i odis profunds. El cas és que Berwick necessita els serveis de Zuviría en la guerra que està a punt d’esclatar entre França i Espanya, no només com a enginyer, sinó que també el vol al seu servei diplomàtic, per aixecar Catalunya en armes. Aquí és on apareix la figura de Pere Joan Barceló, en Carrasclet, veterà de la Guerra de Successió i guerriller afincat a les muntanyes de Tarragona que és capaç d’aixecar un exèrcit de 10 mil homes! El problema torna se el mateix, l’alta política que només té en compte els seus interessos i s’oblida dels aliats.

El tercer relat, Magna Parens, és potser el més insuls de tots els que contenen la novel·la, combina el retrobament amb un suposat general Villarroel a Segòvia, de qui Zuviría sempre té paraules agradables, amb la visita a Barcelona com a membre del cos consular prussià amb el propòsit d’assassinar Verboom. En aquesta tasca es trobarà assistit per un personatge misteriós anomenat el Nen. Mentre en Zuvi Camesllargues planeja com dur a terme el seu pla, els records del setge i de la família que va perdre aquell dia, l’Amelis i l’Anfan, li retornen amb força, sobretot les paraules d’ella per tal que tingués cura de l’Anfan.

El darrer relat, Australis, se situa ja avançat el segle XVIII, quan per contacte amb Joseph Banks, naturalista i masó anglès, en Zuvi viatja del Berlín prussià a Londres on és honorat per una lògia gràcies al fet que és un enginyer de nou puntes de Vauban. Allà, es mostra molt irreverent explicant la batalla de Dettingen, que els britànics creuen una gran victòria seva, quan en realitat fou una venjança de Zuviría contra veterans francesos del setge de Barcelona. Tot seguit, s’embarca a l’Endevour amb el capità Cook, que no és un personatge principal de la història, sinó només un aspecte més del decorat, per bé que se li dediquen bons elogis

Costa molt trobar un home que sobresurti en un sol aspecte virtuós de la vida. I en Cook ho feia en tres: capità just, mariner superior i diplomàtic excel·lent.

Si el contingut de les històries és desigual, no ho és la prosa de Sánchez Piñol, àgil i amena, capaç de combinar la descripció amb l’acció i donar un resultat molt agradable de llegir. A més, cal afegir-hi els constants improperis que el vell Zuviría dedica a la seva amanuense Waltraud. També és molt interessant les explicacions de la història real amb la participació de Zuviría, actor clau en molts dels episodis que narra, però que és evident que no hi va tenir res a veure. Finalment també aplaudir el fet que la novel·la es presenta com una edició actual de les obres de Zuviría passades pel sedàs d’una veu autoritzada que, amb notes a peu de pàgina, corregeix les imprecisions del seu suposat autor amb el que és un toc magistral i molt irònic del text. S’inclouen, seguint aquest propòsit, moltes làmines amb il·lustracions de l’època, tant de personatges com de llocs.

Així doncs, aplaudim l’arribada d’aquesta nova entrega de les obres de Martí Zuviría, n’esperem d’altres, però alhora també reclamem que estiguin a l’alçada de l’original o com a mínim, donin un resultat tan positiu com la primera part d’aquesta novel·la.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 37 posts and counting.See all posts by ebassegoda

3 thoughts on “VAE VICTUS (2015) – Albert Sánchez Piñol

  • 20 de març de 2016 at 22:22
    Permalink

    Per mi el periple de >VAE VICTUS, és un viatge que utilitza al bó de Zubiria per mostrar al lector de tot… es una mena de Morgan Català quan explica els Yuma… es un recurs narratiu de Albert Sànchez per ensenyar el que es la mirada del antropòleg en un fil històric, un conductor per explicar amb la continuació del endemà del 11 setembre qualsevol fet del apasionant món de descobriments innovació i per això viatja de punta a punta del món, va del bó de Carrasclet al capità Cook.. ara que personalment la venjança florentina que dona fi al carnicer d’Amberés hem va semblar fantàstica… lligant tota l’experiència que sembla no conectar i en canvi la mort del enemic esdevé un punt on pivota tota la novel.la, amb l’excepció de la història amb el capità Cook.

    molt divertit i més antropologia a la vida…a la literatura i al món.

    Reply
    • Daniel Genís
      23 de març de 2016 at 9:09
      Permalink

      Molt interessant la teva aportació, Florentí. No hi podríem estar més d’acord. Gràcies per comentar.

      Reply
  • Enric
    23 de març de 2016 at 15:35
    Permalink

    Moltes gràcies pel comentari, Florentí. Una visió que complementa la ressenya.

    Reply

Deixa un comentari