LA SANG DELS ELFS (1994) – Andrzej Sapkowski

Autor: Andrzej Sapkowski
Títol: La sangre de los elfos (Krew elfow)
Editorial: Alamut
Any: 2015 (1994)
Pàgines: 253
ISBN: 978-84-9889-045-7
Valoració:★★★★

 

La Saga de Geralt de Rivia va ser indubtablement una de les lectures més originals i estimulants en què em vaig embarcar l’any passat. En un gènere, el de la fantasia èpica, on moltes vegades dóna la impressió que es repeteixen els mateixos tòpics fins a l’extenuació, Andrzej Sapkowski representa una alenada d’aire fresc revitalitzadora. Actualització dels clàssics centreeuropeus, mitologia particular però familiar, un antiheroi amb qui és fàcil empatitzar, un llenguatge desenfadat i groller a voltes, però amb un estil extraordinari i una estructura complexa, poc habituals en la literatura de gènere més convencional… són alguns dels ingredients que el particularitzen. O que, almenys a mi, me’l van fer veure diferent de la resta. Per això vaig encetar amb entusiasme aquesta tercera entrega de les peripècies del mag de Rivia.

La sangre de los elfos arrenca just després de finalitzar la segona part de la saga, La espada del destino, però és un llibre de característiques absolutament diferents als dos anteriors. Si El último deseo i la seva continuació eren la suma de diverses històries quasi independents, relats curts lligats amb prou feines per alguna anècdota, personatge, història o motiu, La sangre de los elfos s’allunya d’aquesta estructura encadenada (que particularment em semblava un encert i una de les senyes d’identitat de la saga) per esdevenir un llibre formalment més convencional. Set capítols. A l’estil clàssic. Ciri, la petita òrfena que Geralt va rescatar del bosc de Brokilon, i amb qui l’uneix un lligam molt fort, cobra protagonisme en aquesta tercera aventura, eclipsant tota la resta. Fins i tot al propi Geralt, que aquí desenvolupa una acció força subalterna, secundària. Yennefer, en canvi, cobra més protagonisme que en capítols anteriors, i es converteix en una de les tutores de la jove Ciri en el seu aprenentatge dels camins de la Força. Sí, heu llegit bé: la Força.

Kaer Morhen, la fortalesa on els bruixots com Geralt aprenen els camins del seu art ancestral, serà la llar de la petita Ciri (a qui se li han desvetllat uns poders màgics de manera natural força inquietants) al llarg dels primers compassos del llibre. Aquí aprendrà lluita, llengua antiga, principis màgics… Resulta difícil no establir paral·lelismes amb altres il·lustres aprenents de mag: des de l’Esparver de LeGuin fins al Kvothe de Rothfuss, passant, és clar, pel bo de Harry Potter. L’estil Sapkowski, però, ens l’allunya dels seus congèneres. Potser aquestes pàgines siguin de les millors del llibre: tirant d’ironia i humor negre (senyes de la casa i que potser en aquest volum abunden menys que ens els anteriors), l’autor ens parla de la condició femenina i del tracte discriminatori a què, sense ser-ne conscients, la troupe de mags sotmeten la seva jove pupil·la. La hilaritat d’aquestes pàgines, però, contrasta amb la serietat del tema general del llibre: un gran mal, profetitzat per la sibil·la Ithlinne, amenaça el món, i la petita Ciri sembla formar part d’aquest pla del Destí.

La nena, a causa del seu parentiu, esdevé sense saber-ho la clau de volta dels diferents regnes que es disputen l’hegemonia política i militar del món conegut. Sapkowski, amb la seva particular habilitat per traslladar a la ficció els conflictes del món real, sembla retratar la vella i decrèpita Europa del segle XX en els fets d’aquest llibre, on les nacions es mouen per discussions i desavinences absurdes, petites intrigues ridícules, però de repercussions tràgiques. En la mateixa línia, el discurs podríem dir-ne moral de llibres anteriors es manté aquí: Sapkowski sempre està molt interessat pel tema de la igualtat. De sexes. De races. Per això se serveix de les diferències entre els humans, els elfs i els nans (pocs monstres monstruosos apareixen en aquesta tercera entrega) per introduir el tema de la diferència i la xenofòbia. Europa, de nou. Potser encara més la d’avui que la de llavors.

Ya he oído esto antes. Por el pescuezo a todos y a las minas, a campos de concentración, a las graveras. Todos. Los inocentes también. Mujeres, niños. ¿No es eso?

Resulta arriscat de dir si la pretesa equidistància (neutralitat) entre les parts en conflicte és la veu de l’autor, la del seny o únicament una veu més en l’amalgama de matisos que ens ofereix el llibre. Geralt és contrari a les grans causes i a les guerres. És un antiheroi, escèptic i experimentat. Té una visió molt més global que la resta, especialment que la visió petita i miserable dels humans, tan mesquins sempre en els llibres de Sapkowski. I aquesta visió va lligada, en major o menor mesura, a un sentiment global de pertinença superior a la simple espècie. En Geralt de Rivia sura un meravellós missatge ecologista, gens carrincló. Ara bé, no està exempt de controvèrsia i l’autor no evita mostrar-nos l’ambigüitat moral de la tria del seu protagonista: Com es pot ser neutral davant l’holocaust?

Ser neutral no significa ser indiferente o insensible. No hay que matar el sentimiento dentro de uno mismo. Basta matar el odio dentro de uno mismo. ¿Lo has entendido?

És cert que Sapkowski manté la seva habilitat narrativa, la que ens empeny a seguir llegint el començament del següent capítol quan acabem l’anterior, però alguna cosa s’ha perdut en aquesta nova manera de fer. La concreció de l’emoció en un nombre reduït de pàgines, que per elles mateixes englobaven un plantejament, un nus i un desenllaç; la presència de diversos clímax narratius en el llibre (almenys un per a cada capítol-relat); la polifonia de trames i de protagonistes; etc. Tot això ha deixat pas ara a un llibre que, si bé conserva bona part de les virtuts dels seus predecessors, fa l’efecte d’haver perdut alguna cosa pel camí. Ritme? Acció? Potser sigui premeditat.

De fet, si analitzem la trama amb més profunditat (i no únicament a partir dels recursos que empra l’autor per desplegar-la) ens adonem que aquest llibre té poca entitat per si mateix, però que en canvi serveix molt hàbilment a la funció per la qual segurament el va escriure el seu autor: La sangre de los elfos dóna la impressió (almenys a mi me la dóna) que és un llibre frontissa, una parada i fonda per agafar aire i posar ordre al món i a les aventures de Geralt. Les pròpies cançons del trobador Jaskier, que ens fan un resum ben acurat de les peripècies viscudes per Geralt i Yennefer, semblen obeir a aquest propòsit. El món, la mitologia i el pla de l’obra original han crescut i allò que eren una suma d’individualitats fa l’efecte que l’autor ho vol canalitzar cap una obra molt més gran i travada. Serà el començament d’una gran història, a l’estil més típic de la fantasia èpica? Caldrà confirmar aquesta impressió en la lectura de la quarta part, Tiempo de odio.


El último deseo ★★★★
La espada del destino ★★★★★
La sangre de los elfos ★★★★
Tiempo de odio
Bautismo de fuego
La torre de la golondrina
La dama del lago
Estación de Tormentas




Ens ajudes amb una donació?