TILEPADEION. SÉ QUÈ PENSES (2015) – Joaquim Casal

Autor: Joaquim Casal
Títol: Tilepadeion. Sé què penses
Editorial: Pagès editors
Any: 2015
Pàgines: 189
ISBN: 978-84-9975-639-4
Valoració: ★★

 

El més fàcil quan parles d’un llibre (o d’una persona) és quedar bé. Ningú et dirà el nom del porc, llavors. Però de vegades no es pot i cal dir el que un pensa, per mor de l’honestedat, amb un mateix i amb els altres. La majoria de cops escriure la ressenya d’un llibre és una cosa agradable, una mena d’acte d’agraïment al seu autor, a les bones estones passades. D’altres, les que menys, és la cerca d’un motiu que expliqui el fracàs: el que s’ha produït entre les meves expectatives prèvies i la lectura posterior. Precisament avui toca una d’aquelles ressenyes que no ve de gust haver de fer, perquè en la seva honestedat no és gaire positiva.

Sabia quan vaig prendre el llibre que Joaquim Casal era un dels noms clàssics de la ciència-ficció en català, que tenia una dilatada carrera en aquest camp i que havia recollit diversos guardons, però únicament el coneixia del petit relat que va escriure per a l’antologia Catalunya mítica (Orciny Press, 2015). M’havia semblat una historieta senzilla, però em va satisfer bastant. Per això (i perquè sabia que havia guanyat el Premi  Manuel de Pedrolo de 2014) tenia ganes de llegir aquest llibre. També el fet que el llibre fos publicat en la col·lecció “Ciència-Ficció” de Pagès editors hi va comptar a favor, ja que la tasca (menuda però incansable) d’aquesta editorial amb el gènere fantàstic en català es mereix tots el reconeixements del món.

Tilepadeion és un thriller de ciència-ficció, és a dir, a mig camí del típic producte d’acció i espies (tots hem llegit algun llibre a la nostra vida de Tom Clancy o Frederick Forsyth, o n’hem vist, potser sense saber-ho, alguna versió per al cinema) i del relat de fets fantàstics de base científica. Es tracta d’un gènere que, en la nostra llengua, no compta amb gaire representants (a destacar, potser, com el millor exponent l’excel·lent trilogia El missatge, de Joan Marcé), però que en anglès té una abundant nòmina d’autors i una gran acceptació entre el gran públic. Caldria prendre’n nota, aquí.

El llibre comença in media res. Fins i tot descobrim, més endavant, que cronològicament no és el començament i que en realitat aquells fets pertanyen a una cadena d’esdeveniments que haurem de situar un xic més tard. En el futur. És una tria estilística de l’autor. Res a objectar, al respecte, doncs. Com també ho és la particular doble línia argumental amb què s’estructura tot el llibre: un capítol és escrit en primera persona i té com a protagonista el jove científic Adam Barnes i el següent ho és en tercera i està protagonitzat per l’espia i assassí internacional Shedarak.

Malauradament, però, aquesta estructura no només no aporta res a l’argument, sinó que fins i tot en alguns moments (aquells en què els dos personatges coincideixen) ens obliga a llegir per partida doble la mateixa història. Però que no s’imagini ningú que estem davant de l’efecte Rashomon ni de cap crossover!  Casal no treu tot el partit que podria a aquesta tècnica i l’usa únicament com a embolcall estilístic, no pas com a eina narrativa amb tota la seva potència. Conseqüentment, es produeix en el lector alguns cops una inevitable i tediosa sensació de dejà vu. Un desconcert semblant al que poden provocar, també, els canvis en els temps verbals, saltant inexplicablement del present al passat.

Ultra el continent, el contingut tampoc acaba de ser reeixit: Adam Barnes, un jove i prometedor científic nord-americà, s’enamora d’una catalana i acaba aterrant a casa nostra. Aquest seria el primer acte. L’Adam treballa en el camp dels hidrocarburs i, curiós de mena, s’embranca mig com a repte personal mig no queda gaire clar per què, en la investigació d’un nou tipus de bomba (hiperbàrica), que du de corcoll les principals potències planetàries. Allà on els millors experts i equips del món han fracassat, l’Adam triomfa. De casualitats la vida (i la ciència) n’és plena, però l’autor no basteix al seu relat de la plausibilitat suficient perquè ens ho puguem empassar sense que se’n ressenti el nostre sentit de la versemblança.  No cola.

Paral·lelament,  l’espia Shedarak, mercè al Tilepadeion (una màquina capaç de llegir els pensaments), un invent que ha sostret amb les seves males arts d’una mena de mad scientist, es proposa indagar en els avenços que els principals investigadors (entre ells l’Adam) han fet sobre aquesta arma revolucionària. La premissa és prou bona. En la línia de L’home invisible de Wells, es podria haver usat l’excusa d’aquest poder per aprofundir en totes les ambigüitats i zones fosques de la natura humana. Les implicacions morals de l’invent i el camp de recerca que es posa sobre el tauler (la indústria armamentista) podien haver donat molt de joc. Però el cert és que a l’hora de la veritat dóna la impressió que tot és molt impostat, precipitat. Foc d’encenalls.

Ni l’assassí té la profunditat psicològica suficient per fer-se-nos prou creïble (ni el comprenem ni l’odiem), ni les contradiccions (professionals i sentimentals) ens fan l’Adam prou proper perquè hi puguem empatitzar. Són personatges planers, buits. Anodins. I els secundaris? Ben poca cosa se’n pot dir: es dilueixen en un tot sense personalitat. La justificació dels seus actes és pobra i tot sovint sorprenen amb alguna actitud ben ingènua. De fet, la ingenuïtat és un dels grans problemes d’aquest llibre, a parer meu.

Potser una història madurada més temps. Potser una narració més llarga (el llibre té escassament 200 pàgines). Potser… En definitiva: premissa interessant, però resultat insatisfactori.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 285 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari