EL FANTASMA DE L’ÒPERA (1910) – Gaston Leroux

Autor: Gaston Leroux
Títol: El fantasma de la Ópera (Le Fantôme de l’Opéra)
Editorial: Tusquets
Any: 1998 (1910)
Pàgines: 328
ISBN: 9788483106068
Valoració: ★★★★★

 

Geoge du Maurier fou, a part d’un conegut il·lustrador, l’autor de Trilby (1894), considerada el primer best-seller de l’època moderna. La novel·la explica la història de la bella Trilby O’Ferrall, modista i musa d’uns pintors anglesos del segle XIX, i de com es convertí en la millor cantant del món després d’ésser hipnotitzada pel malvat músic Svengali. Sembla que du Maurier havia ofert l’argument d’aquesta història al seu amic Henry James (al qual havia il·lustrat alguna de les seves obres), però que James l’havia rebutjat. Sens dubte, du Maurier va haver d’agrair en el futur aquesta decisió i, sens dubte també, Henry James es degué estirar dels cabells més d’una vegada en comprovar l’enorme èxit de públic i de crítica de l’obra del seu col·lega.

Tenim constància de les paraules de du Maurier un cop acabada la seva novel·la:

Des del moment en què se’m va acudir el nom de Trilby vaig comprendre la seva capital importància. Em deguí sentir tan feliç com Thackeray quan se li va aparèixer el títol de Vanity Fair.

La “trilbymania” s’allargaria encara molts anys, després de l’aparició de la novel·la. Com a mínim fins a 1911, any en què Gaston Leroux la usaria com a font per a la seva arxifamosa El fantasma de l’Òpera. La relació entre la bella, ingènua i extraordinària Trilby i el pervers, repugnant i genial músic Svengali, que la converteix mercè a la hipnosi en la millor cantant d’òpera del món, són el caldo de cultiu a partir del qual Leroux basteix els personatges centrals de la seva novel·la: Erik, el Fantasma (aquella mena d’Àngel de la Música) i la jove diva de l’Òpera parisenca Christine Daaé. També aquí el Fantasma, com Svengali a l’obra de du Maurier, usa les seves males arts (al llindar del que és la bruixeria i la màgia negra) per enaltir la bella i ingènua Christine a costa de la fins llavors “prima donna” Carlotta, que cau en una estranya (i oportuna) malaltia, que la impossibilita per a actuar.

Leroux, però, teixeix una suggerent biografia per al seu obscur protagonista que va molt més enllà de l’Svengali de du Maurier. A part dels trets més coneguts per a tothom (aquells que el cinema s’ha encarregat d’immortalitzar i trivialitzar a través de les seves nombroses adaptacions: la deformitat del rostre del Fantasma, ocult rere una màscara; la seva llar, als subterranis de l’Òpera parisenca, etc.), Leroux ens explica a la seva novel·la que Erik, el nom que hi ha rere del mite, va néixer en una petita ciutat de Rouen, d’on va fugir de ben petit a causa de l’horror que el seu rostre deformat provocava als seus pares.

¿Por qué lo hizo Dios tan feo?

D’aquí va anar a parar a una fira de monstres (de freeks, diríem avui), on fou exposat vergonyosament talment ho seria L’home elefant de David Lynch, amb el reclam de “el cadàver humà”, a causa de la seva cara de calavera. Afortunadament, va aconseguir d’escapar, i llavors començà una sèrie de viatges que el dugueren per tot el món, on aconseguí una gran perícia acrobàtica i musical. Igualment, es va convertir en un expert ventríloc. D’altra banda, la seva vessant més fosca també ens és relatada quan se’ns explica que fou assassí personal del Xa de Pèrsia, pel qual construí sofisticades trampes i instruments de tortura.

A París, Erik va usar totes aquestes habilitats per construir l’Òpera Garnier, sota de la qual aconseguí d’ocultar un autèntic intricat de passadissos laberíntics que constituïren la seva llar. Allà tenia pensat d’ocultar-se a la mirada de tothom:

Soñó hacerse una mansión desconocida para el resto del mundo y que la ocultaría para siempre a la mirada de los hombres.

Però la seva debilitat per la música el va portar a visitar sovint l’Òpera, caracteritzat com un fantasma i ocult rere una màscara. Usant la violència i el xantatge aconseguia tot el que es proposava, i no vacil·lava en eliminar els que se li posaven davant. El seu coneixement de tots els racons de l’edifici aviat el va convertir en un mite entre els empleats de l’Òpera, que vivien terroritzats pel misteriós inquilí que ocupava, sense deixar-se veure de ningú, la llotja número 5, sempre reservada.

L’ambivalència del fantasma (bo, sensible, alhora que cruel i malvat) l’acosta irremissiblement al monstre de Frankenstein, de Mary Shelley: la seva deformitat física, compensada per una sensibilitat superior; la incomprensió que el seu aspecte provoca en els demés; la maldat com un ingredient adquirit a través de les humiliacions i vexacions infligides per la societat, etc. Però les semblances no acaben aquí: tant el monstre de Mary Shelley com el Fantasma de Leroux coneixen l’amor a través de Goethe, el gran romàntic alemany. Així, mentre el solitari monstre de Frankenstein assaboreix Les desventures del jove Werther, la gran tragèdia romàntica del mestre de Hesse, Erik, el Fantasma, descobreix l’amor literalment en la figura de la bella i meravellosa Christine Daaé, que interpreta el paper de Margueritte en la representació del Faust de Gounod (òpera inspirada en el mastodòntic poema homònim de Goethe).

El triangle amorós format pel Fantasma, Christine i Raoul, el veritable amor de joventut de la diva, anirà entreteixint de mica en mica l’argument de l’obra, una mena d’in crescendo musical que ens durà fins al final, esplèndid, tràgic i grandiós, com pertany al final de les millors òperes. Així doncs, assistirem amb l’ànim dividit a com l’amor es revela a la fi com l’única arma capaç de vèncer l’invencible Fantasma. Erik abandona aquest món havent deixat un camí de sang i destrucció, però també de genialitat.

¿Se le ha de compadecer? ¿Se le ha de maldecir? No pedía nada más que ser un hombre como los demás.

Les paraules del narrador-espectador resulten d’una gran eloqüència, potser massa i tot. Erik fou un altre d’aquells herois desarrelats i incompresos fills de la ploma dels últims romàntics europeus. El resultat de les seves particulars circumstàncies vitals i físiques. Segurament hauria desitjat d’ésser com tots els altres, però no ho fou. Erik fou únic, extraordinari. Fins i tot després de mort, quan no quedava d’ell res més que un grapat d’ossos polsosos, l’autor es resisteix a tractar-lo com un qualsevol:

No es un esqueleto normal y corriente.


Publicat originalment a la revista Mira’m l’abril de 2007 a la secció Històries del guardià de la cripta.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 285 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari