AHORA INTENTA DORMIR (2015) – Emilio Bueso

Autor: Emilio Bueso
Títol: Ahora intenta dormir
Editorial: Valdemar
Any: 2015
Pàgines: 324
ISBN: 978-84-7702-814-7
Valoració: ★★★★

 

M’agradaria poder començar aquesta ressenya dient que el llibre és espantós, horrible i que Emilio Bueso és un autor sobrevalorat. Com a mínim seria una forma diferent i original de parlar-ne, ja que les diverses ressenyes que n’he anat llegint (unes quantes ja) sempre el deixen pels aires. Però no. No podrà ser. La veritat és que tots els elogis a aquesta antologia són més que merescuts i Bueso s’ha guanyat per mèrits propis totes les alabances. Així doncs, deixeu que guardi la moto-serra d’esbudellar llibres i que vagi traient l’oli de massatges…

Ahora intenta dormir antologa tots els relats curts de terror escrits per l’autor. Alguns ja havien aparegut publicats en d’altres antologies, uns altres eren inèdits i apareixen en aquest volumet per primera vegada. Com totes les antologies és heterodoxa i desigual. No és cap crítica ni cap defecte. És una constatació. El propi autor, que acompanya cada relat d’una breu nota introductòria on comenta on va aparèixer per primer cop cada relat i sota quines circumstàncies el va escriure, fa notar les diferències d’estil entre els contes, fruit de la seva pròpia evolució com a narrador al llarg dels anys. M’ha semblat un encert i, com a lector curiós, ho valoro molt positivament.

En tota aquesta diversitat que comentava no en resta al marge la temàtica de cada relat, de vegades més clàssica, de vegades més experimental. Sempre, però, amb el segell inconfusible de la seva prosa directa i patibulària. En el primer relat, per exemple, el que es titula “Vecina”, Bueso parteix d’un fet anecdòtic per extreure’n una història paranormal. En el següent, en canvi, “Tras una persiana veneciana”, un dels més fluixos al meu parer, incideix en el tema arxiexplotat dels zombis, però des del seu personal punt de vista. Interessants algunes valoracions sobre la “gente rota”, que donen la impressió de ser alguna cosa menys que persones, però alguna cosa més que zombis. Desheretats de la terra? No és gaire diferent a la lectura que en podem fer del tercer relat, “Lamphead”. Enmig d’un retrat eminentment social a propòsit de la condició de l’exiliat, Bueso es marca en el moment més inesperat una finta i hi introdueix l’element fantàstic. Brillant. A destacar pels que van xalar amb Extraños eones que aquest relat és una de les primeres aproximacions del recull al món del seu estimat Lovecraft, però no l’única.

“La resaca de ella” és canyella fina. Per a mi el millor relat que he llegit d’Emilio Bueso, i un dels millors que he llegit darrerament. I no perquè ho digui ell. Crec que és un dels textos on l’autor desplega més i millor la seva imatgeria lírica. El terror pot ser una malaltia dels sentits? Un color? De nou semblem aproximar-nos als desvaris de Lovecraft. Doncs això: Una història bellíssima, molt ben escrita. “Abuela”, el cinquè relat, és un conte de sabor molt ianqui, que ens transporta als grans camps de blat del sud dels EUA i a un terror que podríem definir com a rural, o agrícola. En la línia de Children of the Corn de King. O com diu Bueso: a l’estil Shyamalan. L’aproximació més indissimulada als mites de Cthulhu, però, és “Innsmouth, Massachusetts”, relat que parteix de “L’ombra sobre Innsmouth”, de l’autor de Providence. Si alguna cosa caracteritza Bueso (i aquest relat n’és bona mostra) és la seva capacitat per donar una nova cara al terror més clàssic. Del millor del llibre.

“Controller”, en canvi, és un relat de registre molt diferent, però no per això m’ha agradat menys. Amb quatre canyes, Bueso ens construeix un relat de terror amb el típic psicòpata en uns grans magatzems, original i que no oblida a la fi un zasca monumental a la voràgine consumista. En aquesta línia d’una certa denúncia social, “Barrer, quizá soñar”, un conte intrigant i amb un accentuat sentit de la meravella, ens situa ni més ni menys que a Corea del Nord per a denunciar el règim de terror militar que hi impera i la impunitat del govern de Kim Jong-un. “De lobos y Hombres” és, com el seu títol indica, un conte sobre homes llop, però des d’una perspectiva cronològica alterada que el fa original i diferent. Allò que deia abans a propòsit que Bueso es caracteritza per actualitzar els clàssics, vaja.

Menció a part es mereix “Cartero de medianoche”. Qualsevol que hagi hagut d’enfrontar-se a la burocràcia del servei de Correus ha viscut una història de terror semblant a aquesta. Bueso, amb la seva prodigiosa capacitat d’imaginar, basteix un relat ple d’ironia i sentit de l’humor, a mig camí entre el real i el meravellós, per parlar-nos d’aquell lloc (un forat negre? una dimensió paral·lela?) on acaben els correus extraviats. “Dial” és un dels relats llargs de l’antologia (la majoria són força curts) i un dels més elaborats. L’argument recorda vagament el tema fàustic o la història d’Aladí i la llàntia màgica, però passat pel sedàs de la ploma buesiana, és a dir, que en comptes d’un Faust calavera en mà demanant l’oro i el moro a un Mefistòfeles de perilla punxeguda, tenim uns soldats a Ceuta sotmesos a un aparell de ràdio que sintonitza el que vindria a ser l’emissora del dimoni (que els ven, ni més ni menys, que un comerciant català!).

“Del vértigo en un hospital” és un excel·lent exercici d’estil, malgrat que potser s’intueix la sorpresa final massa aviat i això la desvirtua una miqueta. Els tres relats que vénen a continuació tenen el nexe comú de tocar el tema del canvi climàtic. Personalment no són dels que m’han agradat més. El primer, “En falta las palabras”, m’ha recordat per un costat el segon relat del volum, “Tras una persiana veneciana”, pel tema dels zombis i, per un altre, l’estil cru i descarnat de Cormac McCarthy a la seva extraordinària La carretera. El següent porta per títol “La pròxima vez que se desate la tormenta…” i està situat als gels de Groenlàndia. Una nova mostra d’ironia al servei de la crítica social. El darrer relat d’aquesta particular trilogia interna sobre el canvi climàtic és “Al garete”. No m’ha acabat de fer el pes, tot i que aporta algunes reflexions interessants. En un món tot aigua, com el Waterworld de Kevin Costner, les restes de la civilització enfonsada (tots aquells residus) van crear mutacions que amenacen el present amb una gran desgràcia ecològica. És la idea, ja força explotada, que el veritable monstre som els homes.

Tampoc m’ha acabat de fer el pes “Me sigue desde hace rato”, tot i que és una nova oportunitat per gaudir del personal estil de Bueso i, sobretot, de la seva riquesa lèxica. Qui va dir que les noves generacions d’escriptors no tenien recursos, bagatge ni coneixien la llengua? Més apreciable m’ha semblat en canvi “Bola de mierda”, considerat per alguns com del milloret de l’antologia. No pas per a mi, tot i que m’ha semblat aconseguida i original la fusió entre història de fantasmes i guerra civil, amb sorpresa final, del relat. Tot, com és habitual, amb el personal toc social: en aquest cas sobre el tema de la reinserció social. L’últim relat, “El hombre revenido”, potser sigui dels relats menys Bueso i més clàssics del recull. El propi autor reconeix amb un cert pesar que molts consideren precisament aquest relat (que es troba en l’origen de la seva novel·la Diástole) el seu millor treball. Sens dubte, conté un munt de virtuts que justifiquen aquesta apreciació, malgrat que l’experimentació i la disbauxa brillin per la seva absència. Una mica de contenció, de tant en tant, no fa mal. En qualsevol cas, es tracta d’un excel·lent conte de vampirs, en la línia més clàssica del terror gòtic, certament, però sense oblidar que estem davant d’un autor que no pot evitar donar a tot el que fa un toc tremendament personal, original, marca de la casa. “D.O. Bueso”. Aquí també.

En definitiva: que si Emilio Bueso ja us havia atrapat no deixeu de llegir aquesta antologia, perquè corroborareu el que ja pensàveu d’avant mà. I si no el coneixíeu, ja esteu trigant a empassar-vos aquestes petites píndoles. Costa imaginar l’opció d’un lector que el conegui i no vulgui repetir, així que obviaré el cas. Menció a part l’edició de Valdemar. És clar que lloar la seva feina, després de tants anys al peu del canó, és una altra obvietat. Què es pot dir dels materials i de la cura dels seus llibres, que no s’hagi dit ja? Què dir de la portentosa portada d’aquest? Ja només per haver descobert l’art d’Zdzislaw Beksinski hauria valgut la pena adquirir aquest llibre. Si a sobre el contingut són 18 relats d’un dels millors narradors vius de les lletres castellanes, què s’hi pot afegir més?

Dormir? Qui pot voler dormir si hi ha per llegir relats com aquests!

Relats continguts en aquesta antologia:
Vecina ★★★
Tras una persiana veneciana ★★
Lamphead ★★★
La resaca de ella ★★★★★
Abuela ★★★★
Innsmouth, Massachussets ★★★★
Controller ★★★★
Barrer, quizás soñar ★★★
De lobos y hombres ★★★
Cartero de medianoche ★★★★
Dial ★★★★
Del vértigo en un hospital ★★★
En falta las palabras ★★★
La próxima vez que se desate la tormenta… ★★★
Al garete ★★★
Me sigue desde hace rato ★★
Bola de mierda ★★★
El hombre revenido ★★★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 306 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari