Article: La fórmula de la pluja artificial

Esteu a punt de conèixer una altra veritat. Una veritat esbojarrada. Una veritat pseudocientífica. Esteu a punt de penetrar en un món desconegut de misteris i fets inexplicables: Les “The X-Lies”, de l’inefable “Callahan” Ruiz, el nostre investigador del paranormal. La seva veritat és aquí dintre… Llegiu-la si us hi atreviu.

Barcelona ha trencat darrerament tots els registres de dies consecutius sense pluja, fet que m’ha dut a pensar en l’escàs avenç tecnològic que l’home ha generat en relació a un dels seus més vells anhels: el control sobre els fenòmens meteorològics. Més enllà de danses tribals o ritus extrets d’acurats estudis antropològics, els primers experiments científics coneguts al respecte es remunten a inicis del segle XX, perpetrats per la Federació Australiana de Meteorologia amb la coneguda ‘sembra de núvols’, una tècnica que es fonamenta encara avui en bombardejar l’aire amb partícules (iodur de plata, gel sec, propà o sal, bàsicament) que provoquin nuclis de condensació, i de retruc precipitacions a dojo.

Sincerament, no he vist mai cap científic ni meteoròleg massa optimista amb aquesta tècnica que, si bé sona molt espectacular de primeres, sembla tan efectiva com el blanquejament anal. I de fet, si fos així, Barcelona ja faria temps que hagués sucumbit a una més que desitjada pluja daurada. I jo em pregunto: realment no s’ha trobat una solució a aquesta problemàtica amb més de cent anys donant-hi voltes?

Proceso-weathertec

Segons la meva investigació googleliana, l’any 2010 la Universitat de Ginebra va realitzar un experiment disparant una mena de raigs làser infraroigs sobre el cel de Berlin. Tot i ser els resultats més que satisfactoris, mai més se n’ha sabut res. Durant el mateix any, una empresa suïssa, Meteo Systems, va provocar un seguit de precipitacions al desert d’Abu Dhabi amb una màquina que, segons sembla, va irradiar el cel amb ones carregades amb ions negatius. En la mateixa línia, les universitats de Florida i Arizona van començar a desenvolupar, fa justament dos anys, un làser de raigs d’alta energia per estimular la pluja i les tempestes elèctriques a núvols ja formats. La comunitat científica internacional (sempre m’ha fet molt de riure aquest corporativisme) nega taxativament, però, que aquest tipus de tecnologies puguin existir, i atribueix les precipitacions resultants a “causes naturals”.

Sí, sí… Sé el que esteu pensant fa estona: controlar els fenòmens meteorològics és voler anar massa enllà, és voler traspassar unes línies vermelles, és voler jugar a ser déu… Sí, sí, sí… El clàssic debat que sempre ha acompanyat a l’avenç de la ciència, no ho oblidem. Com ja va predir fa més de cinquanta anys  Enrico Fermi, cantant de balades pop i un dels pares de la bomba atòmica, la raça humana està totalment subordinada a la investigació i a l’avenç tecnològic, dinàmica que per la seva naturalesa egoista, alimenta, paradoxalment, la seva pròpia autodestrucció.

115001-004-A2856084

De totes maneres, vist l’estat semi embrionari de la causa científica, fins que algú no trobi la fórmula de la pluja artificial definitiva, podem continuar provant-ho amb nous experiments, especular amb conspiracions per dominar el món i deixar-nos arrossegar per les trames d’algunes ficcions fílmiques (com per exemple Superman III, Expediente-X i Los Vengadores, el film de la sèrie d’espies) o literàries (com el relat En el ojo del ciclón, de Jorge Munnshe, editat per Espiral l’any 1996). I resar molt, clar, com de fet proposa l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, que la setmana passada va enviar una carta a tots els sacerdots de la diòcesi per a què incloguessin en les misses oracions en favor de la pluja. Per intentar-ho que no quedi…!

1-ZFA7OEim0l676vKrAlFYbQ

566363_640px

I què opinen les xarxes al respecte? Doncs en aquest gran recipient de saber excels i ponderat són moltes les veus que apel·len a l’existència d’una relació directa entre música i els fenòmens meteorològics, i proposen com a possible solució reproduir des d’altaveus gegants instal·lats als satèl·lits de l’espai exterior, a tota castanya i a freqüències molt altes (entre 2.000 i 20.000 Hz) la discografia sencera de Maná. Altres més agosarats proposen fer-ho però amb temes dels inèdits Ciclogénesis, per allò de filar més prim amb el nom, o fins i tot amb temes de reggeaton en general. Els més assenyats, però, demanen paciència i no cedir a accions més pròpies de films de sèrie B o Z que podrien revertir-se i acabar donant-li la raó a l’amic Fermi, fos en forma de diluvi universal o en l’aparició d’una inesperada aliança alienígena interestelar que hagués captat d’alguna manera aquelles bombes acústiques i les hagués interpretat, òbviament, com una declaració de guerra en tota regla. Ara que, en aquest últim cas, la pluja deixaria de ser el problema, això sí…

David

David "Callahan" Ruiz

Llicenciat en Història. Director de cinema fantàstic i de terror. És també autor de la novel·la El crit de les ultracoses (finalista Premis UPC 2014 i Ictineu 2016). També a @ElsBastards i @DiarideGirona

callahan has 11 posts and counting.See all posts by callahan

Deixa un comentari