Round #4: DICK TRACY VS. TORPEDO

Títol: Dick Tracy. Tiras completas. 1931-1933. Vol. 1
Guió: Chester Gould
Dibuix: Chester Gould
Editorial: Norma Editorial
Any: 2008
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-679-1014-8
Valoració: ★★★★★
Títol: Torpedo. Obra completa. Volum I
Guió: Enrique Sánchez Abulí
Dibuix: Alex Toth, Jordi Bernet.
Editorial: Glénat
Any: 2004
Pàgines: 144
ISBN: 9788484496458
Valoració★★★★★

OBERTURA: El pare de tots els còmics policíacs, el forjador del gènere, la millor sèrie negra mai dibuixada, el creador d’una mitologia universal. O un dels còmics més reaccionaris de la història del mitjà, una apologia de la violència, una obra marcada pels prejudicis racials i sexuals, un retrat simplista i maniqueu de la societat. Tot això podríem dir de Dick Tracy, l’obra que va crear Chester Gould l’any 1931, que va publicar ininterrompudament al llarg de quaranta-sis anys i que es segueix publicant actualment a la premsa nord-americana després de passar per les mans de notables autors destacant, entre d’altres, les del guionista i escriptor Max Allan Collins.

Tot això ho podríem dir, però ens costaria de formular-ho d’una manera honesta perquè la publicació de Dick Tracy a casa nostra ha estat força irregular, dispersa i escassa, per la qual cosa el nostre coneixement de la sèrie ha estat pobre, depenent sempre  de les edicions originals –difícils de seguir amb un anglès rudimentari- o de les magnífiques edicions franceses de Futuropolis; fins a la publicació de les tires originals per orde cronològic que es va començar l’any 2008 per part de Norma Editorial, el que havíem pogut llegir eren edicions disperses en revistes –com la recordada Totem Calibre 38-, o l’obra d’autors que eren evidents hereus de l’estil gràfic de Gould, com el dibuixant d’El Víbora Martí –Taxista, Doctor Vértigo-, un dels més interessants i més oblidats dels autors inclassificables i transgressors dels anys vuitanta.

Chester Gould va crear Dick Tracy en l’època daurada del gangsterisme als Estats Units, i ho va fer al mateix temps que Chandler i Hammet creaven les bases del que avui entenem per novel·la negra. Eren temps durs i violents, on era fàcil acabar al fons del llac Michigan amb unes sabates de ciment i no era oportú passar per cap garatge el dia de Sant Valentí. En aquell moment en què les tires dels diaris americans es començaven a poblar de justiciers que lluitaven contra el crim –Superman (1938) i Batman (1939), entre molts d’altres-, Gould va donar el protagonisme a un policia, un representant de les forces de l’ordre que amb mitjans expeditius, escassa misericòrdia, tecnologia de darrera generació i tècnica forense -molt abans que Grissoms i Horatios ocupessin les pantalles televisives-, plantava cara al crim d’una manera ferma i convincent; com necessitava el públic imaginar que eren els policies en qui confiava per protegir vides i propietats.

Tècnica abans del CSI

Valorar una sèrie d’una longevitat tan excepcional suposa un repte, i és evident que presenta etapes diverses on el talent de Gould es manifesta de mil i una maneres, però només cal llegir un seguit de les dailys i sundays publicades a la premsa per descobrir que ens trobem davant d’una obra d’una intensitat excepcional, una veritable obra mestra que marca alguns dels principis del gènere i que té una força narrativa i gràfica d’una vitalitat excepcional. Llegint les prop de dues-mil tires publicades en l’edició de Norma esmentada –que correspon al material publicat als anys trenta-, ens trobem amb el que podríem anomenar l’etapa de formació de l’autor i de la sèrie, però malgrat això, descobrim un relat i un grafisme que presenten una de les més intenses liaisons que podem veure en la història dels còmics.

A l’obra de Gould trobem narracions intenses on es combina la trama policíaca amb el melodrama, el costumisme i la novel·la sentimental; relats durs, amb personatges d’una peça, però d’una peça que sembla de metall. Els protagonistes desconeixen el sentit de la paraula misericòrdia, actuen moguts per un sentit del bé o del mal que sembla integrat al seu ADN i adquireixen un tarannà tràgic. Són històries d’aparença simplista, però que amaguen un fatalisme torbador i inexorable. Aquesta mirada tan severa sobre la realitat no es mostra amb un dibuix neutre, de base figurativa, sinó que ho fa apostant per un grafisme únic, a mig camí entre la caricatura i el realisme, de traços expressionistes, on les taques de negre s’imposen d’una manera rotunda, on el traç és ferm, definit, i on la deformació esdevé un tret que identifica personatges i situacions. La fusió entre forma i fons, entre relat i dibuix esdevé excepcional, arrossegant el lector d’una manera hipnòtica i demostrant, vinyeta a vinyeta, que estem davant d’un clàssic del que sempre podem aprendre coses.

tipus dur

El còmic dels anys vuitanta va descobrir les possibilitats gràfiques i narratives del gènere policíac, i moltes van ser les sèries que es van dibuixar explorant les possibilitats d’aquest camp expressiu. La majoria d’elles, però, no van poder evitar apropar-s’hi des d’una perspectiva postmoderna, fent un homenatge –o una paròdia- als mecanismes i clixés de la sèrie negra. En aquest sentit, Torpedo va ser una paròdia on brillaven dibuixant i guionista amb igual intensitat, un treball admirable, però, en definitiva, una còpia dels models originals. Davant de les còpies, paròdies i homenatges, qualsevol tira de Dick Tracy brilla per sempre més amb la llum enlluernadora que tenen les peces originals i fundacionals. En qualsevol debat entre Torpedo i Dick Tracy no podem dir que no hi ha color, perquè hi ha un únic color triomfant: el negre. I aquest és el de Dick Tracy.

© Joan Manuel Soldevilla


Luca Torelli és Torpedo… i Torpedo és un autèntic malparit que sap que no es pot refiar de ningú —ni tan sols del seu company Rascal, que li fa el paper d’escuder—. Nova York és una selva i no hi ha terme mig: depredador o presa. Luca ho sap i per això mateix complir el codi d’honor és secundari. Arriba a assassinar els seus amics, maltracta les dones, traeix els seus còmplices, quan cal és un bocamoll que avisa la policia d’on són els seus enemics… És un ésser menyspreable que malviu fent de sicari als anys trenta, durant la depressió. I ens acaba caient simpàtic? Sí.

En ser tan menyspreable costa moltíssim empatitzar-hi. Tot i això —i sé que és molt agosarat començar un combat amb el mestre Soldevilla amb una asseveració tan contundent com aquesta, però aquí va:— Torpedo és per a mi el millor còmic que s’ha fet en llengua castellana. Millor que Mortadelo? Que Mafalda? Que Super López? Que Capitán Trueno?… doncs, sí, des del meu punt de vista. I això em posa els pèls de punta.

Saber que t’agrada quelcom immoral, egoista i maligne fa una mica de por, i et poden arribar a venir ganes d’anar a psicoanalitzar-te o de recuperar la fe perduda i córrer a  confessar-te. Per això he decidit fer un llistat de tres arguments que ratifiquin el meu gust i alhora la correcció de la meva salut mental. Provaré d’explicar-los. Anem a pams.

Tot i ser un personatge menyspreable t’agradarà Torpedo:

1-Si t’agrada el gènere negre. Ja saps, els detectius de mandíbula quadrada com Sam Spade, la ironia del detectiu Philip Marlowe, la intel·lectualitat del bon vivant Pepe Carvalho o els casos del superagent James Bond.

A mesura que al llarg del segle XX el gènere va anar avançant, a més de les trames negres, es demanava que les obres reflectissin la societat en què es movien els personatges. Dassiel Hammet com Jim Thompson eren comunistes i repartien calbots amunt i avall —com si fossin Ben Grimm durant una clobberin’ time— cap a la societat americana de màfies i polítics corruptes. O des de la península mateix, en Montalbán se’n fotia de la Transició —per no parlar de la Barcelona Olímpica—.

Si citem aquella màxima —jo la cito sovint— que diu que una bona novel·la negra és aquella que utilitza una historia com a excusa per presentar-nos la societat del moment, llavors Torpedo no pot ser d’una altra manera. És un assassí a sou que viu al New York dels trenta. Què voleu? Que passegi en Bambi?

Torpedo 2

2.- Si t’agraden els bons autors. Sánchez Abulí és un guionista excepcional que a partir dels tòpics dels assassins i els mafiosos de pel·lis d’Scorsese o llibres de Mario Puzo, crea un personatge i el porta fins a les darreres conseqüències. Sense aturador, ni concessions: Torpedo és un personatge viu i fa el que ha de fer. Sánchez Abulí ni el podrà frenar, ni tampoc el podrà forçar a fer més bajanades —sempre hi ha públic hooligan que demana encara més sang— de les que toquen. Les trames són divertides, enganxen i, com a bon gènere negre sovint tenen un final sorprenent. Tot i que Abulí ha escrit altres historietes abans i després de Torpedo, cap d’elles supera el seu còmic protagonitzat per Luca Torelli.

Pel que fa al dibuix, val a dir que les dues primeres historietes de Torpedo van sortir dels llapis de Mr. Alex Toth, un dels dibuixants americans més importants del moment —Super-man, Batman, Green Lantern, The Flash…—, però Torpedo era massa dur per a ell. L’incomodava l’humor negre, el sexe explícit i les paraulotes de l’alçada de Galactus. Així que va abandonar el projecte que, sortosament, va caure en bones mans.

Jordi Bernet és un dibuixant extremadament fantàstic, que a més de Torpedo és força conegut també per la tira Clara de noche que publica la revista El Jueves. Fill de Jorge —pseudònim de Miguel Bernet, creador de Doña Urraca, el personatge d’Editorial Bruguera—. Bernet aportarà la ploma idònia per retratar la duresa dels guions. El renom de Bernet ha arribat al punt de dibuixar per a la totpoderosa DC Comics  personatges com Batman o The Spirit.

3.- T’agrada l’erotisme d’alt voltatge i la violència passats pel filtre de l’humor negre.

Torpedo és un còmic per a adults, extremadament fort, políticament incorrecte, masclista, racista i cruel. Apareixen pederastes, assassins, prostitutes i femmes fatales.

Tant Abulí com Bernet han treballat després de Torpedo en còmics eròtics d’altíssim contingut sexual. Els dibuixos de les dones, a imatge de les pin-ups de calendari ianqui dels cinquanta, surten de la vinyeta. Sovint, però, és un sexe brut, concertat o fins i tot forçat.

Torpedo

La violència serà també extrema, però, com farà després Tarantino, aquests excessos es vasselinitzen mitjançant l’humor. Torpedo és italoamericà i no domina prou l’idioma, provocant acudits i malentesos de tant en tant. No és un heroi i sovint queda com un pringat. Més passerell és encara el seu company Rascal. Tot aquests elements còmics dins d’un món tan sòrdid fan que Torpedo sigui de més bon pair.

L’Editorial Glénat va compilar Torpedo en cinc volums. Començarem pel principi i parlarem del primer volum que recull les primeres quinze historietes del gàngster italoamericà. Les dues primeres, com hem dit anteriorment, van ser dibuixades pel famosíssim Alex Toth.

A la primera historieta apareixen ja tots els ingredients de la sèrie: un encàrrec d’assassinat, una rossa despampanant, sexe, mort i per postres un final impactant, sorprenent i còmic en el qual Luca surt amb la cua entre cames quan qui li aixeca la camisa és el seu propi ajudant, Rascal.

A partir de la tercera història el dibuix és obra ja d’en Bernet. Els traços s’endureixen, el detallisme augmenta i les composicions freguen la més alta consideració d’art pictòric.

D’entre totes les històries em quedo potser amb La noche de San Valentón, per la picada d’ullet al cinema de terror, Un solo de trompeta per la posada en escena i la quantitat d’acudits o Qué tiempos aquellos on s’explica l’origen —al 2016 és diu preqüela— de Torpedo.

TANCAMENT: És habitual que en els combats proposats per El Biblionauta, a mi em toquin personatges complexos, malvats o egoistes com Conan, Wolverine o… Torpedo.

Anem allà mateix. Si us agrada la bonhomia, si us estimeu les aventures d’un valerós defensor de la justícia amb gavardina groga, que s’acaba casant amb la xicota de tota la vida i es passa les pàgines en llargues persecucions rere els mafiosos dels anys de la Depressió Americana, voteu per Dick Tracy.

Si us agrada el Rock and Roll, Darth Vader, True Detective o George V. Higgins: Torpedo és el vostre home.

© Jordi Casals


XXX_8804_1312828377_1RIIIIING! Poques coses es poden dir més davant d’aquests dos durs de mandíbula quadrada i punys d’acer. Us imagineu com seria un combat en un carreró entre tots dos? Després del que acabem de llegir segur que us és més fàcil… En qualsevol cas, no es tracta de valorar la força bruta dels herois, sinó la força de les històries dels guionistes i el traç brillant dels dibuixants. Tracy o Torpedo. Soldevilla o Casals. Algú ho tindrà molt, però que molt… negre. Vosaltres, amb qui us quedeu?

  • Dick Tracy (50%, 4 Votes)
  • Torpedo (50%, 4 Votes)

Total Voters: 8

Loading ... Loading ...

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

Autors de la nostra secció fixa “Soldevilla vs Casals”, en què periòdicament enfronten en un combat impossible ple de coneixements i entreteniment dos dels seus còmics preferits.

soldeca has 9 posts and counting.See all posts by soldeca

Deixa un comentari