ELS CUCUTS DE MIDWICH (1957) – John Wyndham

Autor: John Wyndham
Títol: Els cucuts de Midwich (The Midwich Cuckoos)
Editorial: Cruïlla
Any: 1996 (1957)
Pàgines: 240
ISBN: 9788482861531
Valoració:★★★★★

 

John Wyndham és un dels millors autors britànics de ciència ficció, molt llegit i conegut a tot el món anglòfon. Allò que se’n diu un clàssic, vaja. Potser precisament per això (paradoxalment) ha merescut el menyspreu per part de les editorials d’aquest nostre país. “Ciència-ficció” i “clàssic”… a qui podria interessar? Si la seva obra mestra, El dia dels trífids (1951), resulta pràcticament impossible de trobar en llengua catalana, aquesta novel·la que ressenyem avui, malgrat comptar amb una traducció ben competent de Dolors Udina per a Cruïlla (de l’any 1996), ho és sense el “pràcticament”. Descatalogada. Introbable. Ni tan sols en el mercat de segona mà. Una mostra més de com estan les coses des del punt de vista editorial a casa nostra, pel que fa a la literatura de gènere.

En relació a l’estat editorial del fantàstic a Espanya, una última puntualització, encara: fa poc s’ha sabut una trista notícia, un dels segells espanyols de cifi que més i millors títols clàssics compta en el seu catàleg, La Factoría de Ideas, acaba d’abaixar definitivament la persiana, i es desconeix el destí final del seu catàleg (dintre del qual destaca la col·lecció “Solaris”, amb clàssics com Asimov, Heinlein, Herbert, Matheson o Pohl).

Però anem al gra. Els cucuts de Midwich és una extraordinària novel·la sobre invasions alienígenes, però partint d’una premissa absolutament original. En un petit poble anglès, Midwich, un estrany objecte hi aterra i provoca que durant l’espai de 24 hores ningú hi pugui accedir. Una mena de cúpula invisible el rodeja i provoca que tothom qui s’hi acosta caigui inconscient. Quan desperten, ningú recorda absolutament res del fenomen. Algú podria pensar ràpidament en el llibre d’Stephen King La cúpula, o en la (efímera) sèrie Flash Forward, però s’equivocaria. Aquest fet és només l’excusa per plantejar el veritable tema de la novel·la: al cap de poc, totes les dones en edat fèrtil d’aquell poblet s’adonen que estan embarassades.

En la mateixa línia del que ens explicava l’autor a El dia dels trífids, la invasió serà tranquil·la, subtil, gairebé sense adonar-nos-en. No podem oblidar que a finals dels anys ’50 el món occidental vivia aguantant la respiració dividit en dos blocs (l’americà i el rus) que desconfiaven visceralment l’un de l’altre. Des d’aquest punt de vista, es pot interpretar en l’amenaça subjacent dels Nens la pròpia que representava la URSS per a la Gran Bretanya. La idea que qualsevol podia ser un enemic, que els veïns podien no ser el que semblaven, retrata molt bé la psicosi de l’època que, per altra banda, va aparèixer també amb solvència en altres clàssics contemporanis, com La invasió dels lladres de cossos (1955) de Jack Finney.

Dividida en dues parts, la primera s’esplaiarà en aquests prolegòmens i en la gestió que tant a nivell individual com global es realitza del cas. Cal contextualitzar l’obra per entendre la importància que Wyndham dóna al tema de la moral, ja que en el fons el que es posa primerament en tela de judici és la virtut de les joves donzelles de Midwich. Per això, pot fer l’efecte que les noies estan molt més interessades en la manera com tirar endavant l’embaràs sense humiliacions ni vergonya que no pas en provar d’escatir com ha succeït. La por individual al desconegut és superada en aquest punt de la mateixa manera que en El dia dels trífids: a partir de la col·laboració i la solidaritat. També aborda el cas dels homes, protagonistes secundaris de l’obra: el seu orgull de mascles ha quedat ferit, però com que en el fons són gent civilitzada (britànics!) saben estar al seu lloc, al costat de les seves dones. Una situació nova requereix solucions noves, adaptabilitat.

En el fons, aquest és el gran tema de la novel·la: la capacitat evolutiva de les espècies. A la segona part, situada nou anys després del naixement de la seixantena de criatures de Midwich, el poble viu immers en una estranya tranquil·litat. Les criatures són aparentment normals: tenen forma humana i es comporten com ho faria un nen humà. Però tenen peculiaritats inquietants: tots tenen una aparença gairebé idèntica i els ulls de color daurat. A més, creixen al doble de la velocitat normal que ho faria un nen humà. En paral·lel a aquests fenòmens podríem dir que més físics, en tenen lloc d’altres d’índole psicològica: sembla que la ment dels Nens no és individual, sinó col·lectiva i que han desenvolupat un preocupant poder de suggestió, capaç d’obligar tothom a cedir als seus desitjos. A més, semblen moure’s impulsats estrictament per un primari sentit de supervivència que els fa actuar de vegades absolutament mancats de remordiments i empatia.

En la pròpia novel·la, que juga com en El dia dels trífids hàbilment la carta de la ironia (tan britànica), Wyndham confronta la seva invasió a la del seu compatriota Wells, molt més convencional. Si a La guerra dels mons (1898) la invasió es produeix seguint els paràmetres d’una genuïna invasió militar, en aquesta novel·la es produeix a nivell biològic: com fan els cucuts, que abandonen els seus ous en els nius d’altres ocells per a què els criïn, aquesta raça extraterrestre ha usat les noies humanes de Midwich com a receptacle de la seva progènie. I tot això un fotimer d’anys abans de les mares de lloguer i la fecundació in vitro!

No l’esmenta, però personalment aquesta obra m’ha fet l’efecte d’acostar-se molt més que a Wells a un altre dels grans clàssics europeus de la ciència-ficció: a Karel Capek i la seva La guerra de les salamandres (1936).

Igual que els reis de la creació que ens han precedit, estem cridats a ser reemplaçats un dia. Això es pot produir de dues maneres: sigui per nosaltres mateixos, per la nostra autodestrucció, sigui per la invasió d’una espècie que no puguem dominar per falta de mitjans tècnics suficients. Vet-nos aquí ara davant d’una voluntat i una intel·ligència superiors.

Un personatge, Gordon Zellaby, qui més i millor comprendrà els Nens, serà també qui desplegarà les teories més interessants al respecte: tot es limita a una lluita per la supervivència. Arribat al zenit del seu domini sobre la Terra, l’hegemonia de l’home es veu amenaçada per una espècie més evolucionada. No escapa la novel·la a les tesis pròpies de l’època de naturalesa racista i antropocèntrica, però Wyndham, que defuig els convencionalismes, planteja el tema de l’origen extraterrestre de la raça humana per posar fins i tot la nostra autoritat moral en dubte. No som millors que els Nens. Ni tan sols ens mereixem més que ells ser els amos del món, perquè no és la nostra autèntica llar. No és cap novetat, d’altres autors ja havien exposat idees semblants (sense anar més lluny el seu compatriota Arthur C. Clarke ho converteix en la tesi de la seva obra mestra 2001: Una odissea espacial).

En definitiva, una obra mestra d’un dels mestres de la ciència-ficció de tots els temps, que ens fa notar les contradiccions ètiques i morals de la nostra actitud davant el món que habitem i les vides que dominem.

Hem volgut fer del món una selva, i a la selva només hi sobreviu el més fort.

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 306 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari