EL DESAFIAMENT DE L’ESPAI EXTERIOR (1935) – Diversos autors

Autors: Catherine L. Moore, Abraham Merrit, R.E. Howard, H.P. Lovecraft i Frank Belknap Long
Títol: El desafío del espacio exterior (The Challenge from Beyond)
Editorial: Edaf
Any: 2003
Pàgines: 9 [dins Mitos de Cthulhu, vol. 1, pàg. 87-96]
ISBN: 9788441412996
Valoració: ★★★★

 

En la seva Introducción a la literatura norteamericana (1967), Jorge Luis Borges fa una breu però exacta semblança biogràfica de Howard Phillips Lovecraft. Borges diu que Lovecraft era molt sensible i de salut delicada, que va ser educat per la seva mare viuda i les seves ties, que li agradava la soledat i que, malgrat treballar de dia, ho feia amb les persianes abaixades. Interessat per la ciència, la filosofia i la política, el 1923 va començar a publicar els seus relats a la revista Weird Tales. Són relats macabres, de terror, fortament influïts per la literatura de seu compatriota Edgar Allan Poe. Però el cert és que Lovecraft únicament va publicar un llibre en vida; foren els seus amics, un cop ell difunt (havia mort en l’anonimat i la misèria), que s’encarregaren de reunir en volums la seva obra, dispersa en antologies i revistes. Fou llavors, en popularitzar-se els seus relats, que començà, en paral·lel, la mitificació de la seva persona: la relació traumàtica amb la figura del pare, la seva predilecció per la solitud, les passejades nocturnes per cementiris (odiava la llum del dia), el seu estil torturat, macabre, truculent… feren del creador de mites, un mite.

Els Mites de Chthulu són el cicle de relats més famós de Lovecraft. Assenyala Borges que són històries per a no dormir sobre

Seres de remotos planetas y de épocas antiguas o futuras que moran en cuerpos humanos para estudiar el universo o, inversamente, almas de nuestro tiempo que, durante el sueño, exploran mundos monstruosos, lejanos en el tiempo y en el espacio

El propi Lovecraft, en les seves Notes sobre els escrits de literatura fantàstica (1937), havia dit que escrivia contes sobrenaturals perquè tenien a veure amb les seves inclinacions naturals. Per una banda, diu que aquests contes emfasitzen l’element de l’horror, perquè la por és la nostra emoció més forta i profunda i, per l’altra, l’element de la ciència-ficció, perquè la curiositat pel desconegut, per l’espai exterior, sempre existirà en algunes persones, aquelles que tenen

Un desig ardent per escapar de la presó d’allò comú i real, per vagar per regions encantades plenes d’aventura i possibilitats infinites.

De fet, els seus relats obeeixen a una evolució que s’aparta progressivament d’aquell element de terror de què parlava per acostar-se cada cop més a l’element de ciència-ficció, gènere que llavors es trobava en alça: Jules Verne (Un viatge en globus, 1851) i H. G. Wells (La màquina del temps, 1895 o La guerra dels mons, 1898) inauguraren, en certa forma, un gènere que cultivaren (en major o menor mesura) des de Dickens fins a sir Arthur Conan Doyle, de qui Lovecraft era un autèntic devot. En aquest corrent cal situar algun dels seus últims relats, com és el cas de “El desafiament de l’espai exterior.

En motiu del tercer aniversari de la revista Fantasy Magazine, el 1935 s’organitzà un curiós “concurs”: dos equips de reconeguts escriptors de ciència-ficció escriurien dos relats diferents, però amb el mateix títol: “El desafiament de l’espai exterior. El primer equip estaria format per Stanley G. Weinbaum, Donald Wandrei, Edward E. Smith, Harl Vincent i Murray Leinster, i el segon per C. L. Moore, A. Merritt, Robert E. Howard, Frank Belknap Long i H. P. Lovecraft. La idea era que un autor iniciés la història i que un altre la continués. Els resultats foren diversos, però si ens cenyim a la part de Lovecraft, el relat explica l’estranya abducció d’un humà per una força mental extraterrestre que obliga la seva ment a viatjar milions d’anys llum en l’espai per a ésser empresonada en un cos alienígena vermiforme, mentre el seu cos humà resta a la Terra ocupat per una mentalitat extraterrestre, disposada a suplantar-lo. El llenguatge obsessiu, el terror psicològic i l’angoixa asfixiant, en caracteritzen el resultat. I evidentment, l’explosió en el clímax final, quan l’humà comprèn l’intercanvi que ha tingut lloc en veure el seu cos d’alienígena repugnant reflectit en un mirall:

No fou el seu cos el que va veure reflectit… sinó la mola espantosa i gris clar d’un dels centípedes gegants.

El 1975, Jorge Luis Borges es referirà de nou a Lovecraft en l’epíleg a El libro de arena:

El destino que, según es fama, es inescrutable, no me dejó en paz hasta que perpetré un cuento póstumo de Lovercraft, escritor que siempre he juzgado un parodista involuntario de Poe. Acabé por ceder; el lamentable fruto se titula There Are More Things.

Aquest seu conte (menys lamentable del que confessa l’autor) és un excel·lent exercici de recreació lovecraftiana: meitat relat de terror, meitat història de ciència-ficció. Una vella mansió en mans d’un estrany propietari es converteix en l’obsessió de l’antic venedor que, després d’infiltrar-s’hi d’amagat, descobreix el que sembla l’existència d’un habitant d’un altre planeta. Llavors s’esdevé el clímax del conte, i el seu final. Escriu Borges:

La curiosidad pudo más que el miedo y no cerré los ojos.

El punt final esdevé una autèntica mutilació de la curiositat del lector, un majúscul coitus interruptus. I és que precisament a Borges s’atribueixen aquestes paraules:

No cometeré el error de Lovecraft: describir al monstruo.


Publicat originalment a la revista Mira’m el maig de 2005 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana online a SdCF des del maig de 2005.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 306 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari