EL QUE NO ET MATA ET FA MÉS FORT (2015) – David Lagercrantz

Autor: David Lagercrantz
Títol: El que no et mata et fa més fort (Det som inte dödar oss)
Editorial: Columna
Any: 2015
Pàgines: 653
ISBN: 978-84-664-1986-4
Valoració: ★★★★

 

El 2005 apareixia en suec el primer volum de la sèrie Millennium, Els homes que no estimaven les dones, escrita pel periodista Stieg Larsson, que havia mort un any abans, i que continuaria amb els dos volums, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina en el palau dels corrents d’aire, en anys successius fins al 2007. En català la publicació es va fer entre 2008 i 2009, i, com en la resta del món literari, la recepció fou molt positiva amb una aclamació de la crítica i sobretot del públic. La sèrie original de novel·les combinava el millor del gènere negre, amb una visió gens idealitzada de les societats nòrdiques, així com unes trames molt originals i complexes, combinades amb llargs passatges de descripció que podien desconcertar al lector. De la mateixa manera que les novel·les van causar gran impressió, també ho varen fer les circumstàncies de composició, sembla que en pocs mesos totes tres o fins i tot s’ha dit en paral·lel, així com el fet que en morir, Larsson no va deixar en herència els drets d’autor a la seva dona, amb qui no estava casat legalment, sinó que van anar a raure en el seu pare i germà.

I aquí és on comença la història de Millennium 4, amb uns sucosos drets d’autor que es podien incrementar amb una nova novel·la de la saga si sabien trobar un autor amb solvència per continuar-la. Així, de la mà de David Lagercrantz, periodista i escriptor com el mateix Larsson, autor d’uns títols de gran èxit a Suècia, els hereus de Larsson van trobar el candidat idoni per continuar la saga. Val a dir que aquesta continuació s’ha trobat amb el rebuig frontal de la vídua de Larsson.

Després de la lectura, es pot afirmar que Lagercrantz ha fet un gran treball, ha sabut crear una gran novel·la negra, que combina els elements propis del gènere, com també multiplicar les trames a l’estil de Larsson i obrir un ventall narratiu que ràpidament et transporta al millor de la sèrie original, i el que no ha fet ha estat aquelles llargues descripcions tangencials. A més, les trames es basen en coneixements propis que aporta Lagercrantz, com és la informàtica i les matemàtiques, no cal oblidar que és autor d’una novel·la sobre la figura d’Alan Turing, de pròxima aparició en català.

La novel·la comença amb dues accions paral·leles, un ciberatac a la seu de l’NSA i l’arribada a Estocolm del professor Frans Balder per recollir el seu fill autista, de qui fins llavors s’havia desentès, de mans de la seva exdona i de l’actual company d’aquesta. Balder és un expert en intel·ligència artificial que ha tingut greus desavinences amb l’empresa americana on treballava. En les poques hores que passa a Estocolm abans no l’assassinin per una banda, descobreix com el seu fill no només és autista, sinó que és un savant, amb un do extraordinari per dibuixar escenes de la realitat que ha viscut amb una precisió matemàtica, i també per una altra es posa en contacte amb Mikael Blomkvist per explicar-li tot un munt d’informacions sensibles. El capítol 10, que és on hi ha la mort de Balder, és un dels millors de tota la novel·la, amb diferents punts de vista, des de l’assassí, el propi Balder, els policies que li han enviat per protegir-lo i Blomkvist que hi arriba en plena nit d’insomni.

A partir d’aquí és quan s’obre completament el ventall narratiu, amb l’aparició de la Lisbeth Salander, que juntament amb l’Erika Berger, s’encarregaran de la protecció del petit August Balder, després d’una escena d’impacte. No només el protegirà, sinó que també l’intentarà comprendre, mentre descobreix elements del seu passat que són d’allò més exacrables. En paral·lel, Blomkvist s’encarrega de construir els motius que han portat a l’assassinat de Balder i tot apunta a la Camilla, la germana bessona de la Lisbeth, hereva de l’imperi del crim del seu pare. En aquesta recerca, en Mike descobrirà el passat de les dues noies, el de la Lisbeth que ja s’havia descrit en les novel·les anteriors i aquí s’amplia, i a qui s’aplica i s’explica en aquest moment la frase del títol extreta de les obres de Nietzsche. I, sobretot, de la Camilla en una família adoptiva, els Dahlgren, amb un relat que fa posar els pèls de punta i es pot veure com actua per aconseguir les seves finalitats sense remordiments.

D’aquesta manera es va bastint tot el relat, on també hi ha barrejada una trama d’espionatge industrial que esquitxa els serveis secrets tant suecs com americans. Blomkvist rep aquesta informació d’un responsable de l’NSA, Ed Neddard conegut com Ed the Ned, que persegueix el grup de hackers que li han entrat al seu sistema del principi de la novel·la, en especial a la Lisbeth Saldander. I el més curiós de tot, és que sembla que la trama principal es resol cap a les tres quartes parts de la novel·la, però encara hi ha un fil que no s’ha tancat, en concret la història de l’Andrei Zander, un jove becari, d’origen bosnià, que treballa a la redacció de Millennium, fascinat per la feina gràcies a en Mike i que no ha tingut sort amb les noies. El seu segrest i com es resol manté l’expectació al tram final, així com la resolució de la trama de l’espionatge. A més, cal sumar-hi els problemes endèmics de finançament de la revista Millennium, que trobaran sortida amb l’espectacular reportatge que es publica sobre la mort de Balder i la sortida d’un grup noruec de l’accionariat, i que semblava que a l’inici de la novel·la tindria més repercussió en la trama. Bé, com es pot veure, costa molt resumir l’entramat de línies argumentals si no es vol evitar explicar més del compte i, alhora, cal estar molt atent a la nòmina de personatges per poder entendre el conjunt i no perdre’n el fil. I una última dada, estigueu atents a la relació d’en Mike i la Lisbeth i de les vegades que coincideixen en el transcurs de la novel·la.

El resultat final de Lagercrantz és una molt bona novel·la, amb ritme, amb moltes possibilitats i amb ganes de continuar-la llegint. Ara bé, cal no oblidar que parteix d’una matèria primera ja elaborada amb genialitat per Larsson i ell només ha hagut de crear una nova trama per uns personatges que ja estaven definits, i aquí és on potser trobes a faltar l’ànima que sabia impregnar l’autor original, mentre que Lagercrantz no arriba a aquell punt sublim, per bé que té molts mèrits, i des d’un punt de vista personal, el capítol 10 és realment bo. Amb tot, la lectura et deixa la sensació final que hi ha una diferència entre l’artista i l’artesà, entre l’original i les còpies.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 51 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari