A LES MUNTANYES DE LA FOLLIA (1936) – H. P. Lovecraft

Autor: H. P. Lovecraft
Títol: A les muntanyes de la follia (At the Mountains of Madness)
Editorial: Laertes
Any: 1993 (1936)
Pàgines: 163 [dins Narrativa Completa, vol 2, pàg. 365-485]
ISBN: 9788475840994
Valoració: ★★★★

 

El passat mes de gener em vaig proposar llegir la narrativa completa de Lovecraft i ressenyar-ne cada mes un dels relats més populars. Dotze mesos més tard, puc dir que la missió ha estat acomplerta. Després del d’avui, la majoria dels relats més coneguts que, d’una o altra manera, tenen a veure amb aquells mites de Cthulhu inventats per Lovecraft, hauran estat analitzats en aquest espai. Una fita que m’omple d’orgull i satisfacció personal, i que desitjo que hagi agradat als lectors que de tant en tant visiten la nau del Biblionauta.

Avui, doncs, és un dia especial. El final d’un projecte, d’un viatge que ha durat gairebé una volta al sol. Per això he volgut també acabar amb un dels títols més especials de l’autor, A les muntanyes de la follia. Aquesta narració conté algunes singularitats, respecte la resta d’obres de Lovecraft. Adient, doncs, a un dia com aquest.

En primer lloc, es tracta d’un dels relats més llargs de la seva narrativa i de l’única novel·la que va escriure. Per això va aparèixer originalment publicada en tres entregues a Astounding Stories, al llarg de 1936. Alguns l’han volgut considerar una mena de seqüela de Les aventures d’Arthur Gordon Pym (1838) de Poe, però no sembla que sigui exactament així. És sabuda l’admiració que el de Providence professava pel seu compatriota, però les referències que apareixen aquí a Poe i la menció al crit “Tekeli-li” (que surt en el relat mencionat del de Boston), segurament s’haurien d’interpretar més aviat com un sentit homenatge.

A les muntanyes de la follia Lovecraft ens narra en un dels seus acostumats flashback, l’expedició d’un grup de científics de la Universitat de Miskatonic a l’Antàrtida. Pel que sembla, aquelles latituds fascinaven Lovecraft, que odiava les baixes temperatures, i li devien semblar el lloc més adient del món per situar un dels seus relats de terror més brutals.

La novel·la recull en el seu inici bona part de les informacions dutes per les diferents exploracions científiques que s’hi havien aventurat (Byrd, Scoresby, Amundsen). A mesura que el relat avança i que els expedicionaris van descobrint estranyes restes arqueològiques que els remeten als mites que coneixen consignats en llibres com el Necronomicon (custodiat a la biblioteca de la Universitat de Miskatonic), l’autor bascula el seu interès de la profusió en els aspectes més tècnics de l’expedició a l’etnografia, la geologia i l’arqueologia, terrenys en els quals Lovecraft estava interessat i s’informava.

Els relleus que trobaran els supervivents gravats en les parets d’aquell indret d’espant són una detalladíssima crònica de la història del nostre món, o de la prehistòria seria més correcte de dir. Les eres geològiques anteriors a les consignades en els llibres, aquelles que són un misteri pels científics  que es retrotreuen a l’origen de la creació del propi planeta, són l’escenari de la ficció lovecraftiana, els de l’aparició dels Antics i la prole de Cthulhu. Lovecraft mai no havia estat tan clar com en aquest relat sobre l’origen d’aquestes espècies ni ens n’havia fornit tanta informació. I dels shoggoths i dels mi-go i de les ciutats perdudes i… Qualsevol que estigui interessat en els secrets de la prehistòria del nostre món (segons els mites de Lovecraft) no pot deixar de llegir aquest relat.

Era curiós observar en les batalles representades que tant els éssers de la raça de Cthulhu com els mi-go eren d’una matèria molt més aliena a la que coneixem que la substància dels Antics. Eren capaços de transformacions i reintegracions impossibles per als seus adversaris, i per tant semblaven provenir originalment d’abismes encara més remots de l’espai còsmic. Els Antics, excepte la seva anormal duresa i les seves peculiars propietats vitals, eren estrictament materials, i van haver de tenir el seu origen absolut dins el continu espai-temps conegut; mentre que les fonts primeres d’aquests altres éssers només es poden suggerir en veu baixa.

Més enllà d’aquests mitjans destinats a atorgar versemblança a la història, Lovecraft també destaca per l’ambientació. Resulta espectacular amb la lentitud que ens va oferint els detalls, que ens va fent entrar en el món d’espant que acaben de descobrir els seus exploradors. Sens dubte, tot plegat té a veure amb la curiositat, que sovint esdevé  el motor dels relats de l’Avi: aquella curiositat tan humana que és la que du uns científics a jugar-se la vida en aquell desert gelat; la curiositat que mou els ulls i la mà del lector a continuar avançant, també, malgrat tenir el cor en un puny i la llengua enganxada al paladar. Una paradoxa? Evidentment. Lovecraft és (llegir Lovecraft és) un desafiament a la raó.

Realment tot allò dels missatges de radiotelègraf és un recurs molt cinematogràfic i que té a veure amb aquella qualitat que atribuïa Jorge Luis Borges al de Providence, d’amagar el monstre, de mantenir-lo tancat a l’armari i jugar amb el terror de la simple anunciació. Sempre és molt pitjor el que no es veu. Ara bé, cal advertir que tota aquesta contenció, en ares d’un major dramatisme, acaba esclatant en un autèntic bany de sang, com poques vegades hem pogut llegir en aquest autor.

Per això mateix, per aquests aspectes tan moderns, sorprèn saber que aquesta obra no ha estat mai duta al cinema (tot i resultar evident per a qualsevol amant al gènere les influències que ha exercit sobre films de culte com Alien, de Ridley Scott o La cosa, de John Carpenter, entre d’altres). Però no tot està perdut: algunes notícies apunten que Guillermo del Toro hi està treballant. Costa d’imaginar un candidat millor que ell per a aquesta tasca.

A les Muntanyes de la follia posa llum a moltes de les tenebres dels Mites que hem anat llegint a les palpentes fins ara. En acabar de llegir-lo, hem accedit a un nou grau de comprensió del Tot lovecraftià. Ha estat precisament per això que he decidit deixar aquest relat pel final, perquè ara, sabent el que sabem de tota aquella civilització anterior a la nostra i a la nostra història, no em puc imaginar res millor que començar a llegir de nou tots i cadascun dels relats de la narrativa de Lovecraft, altre cop, sí, però ara a la llum d’aquests nous coneixements. D’aquesta veritat revelada.

El terror de Lovecraft no té forma, ni final. No s’acaba mai.

Esteu convidats, doncs, a recomençar!

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 296 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari