SOLARIS (1961) – Stanislav Lem

Autor: Stanislav Lem
Títol: Solaris (Solaris)
Editorial: Pleniluni
Any: 1988 (1961)
Pàgines: 202
ISBN: 84-85.752-44-9
Valoració: ★★★★★

 

Del polonès Stanislav Lem s’ha dit que si el seu nom mai ha estat proposat pel premi Nobel, ha estat precisament perquè algú va dir als jutges que escrivia ciència-ficció. En contra del que es pot pensar, l’establishment (sobretot nord-americà) de la ciència-ficció mai ha apreciat excessivament la seva contribució al gènere, potser influenciats per les acusacions de comunista que li llançà, en plena Guerra Freda, Philip K. Dick (l’autor d’èxits tan sonats com Somien els androides xais elèctrics?). És innegable, però, que Lem, autor de dotzenes de relats i novel·les de ciència-ficció traduïts a innombrables llengües, és un dels noms que més ha aportat a la història d’aquest gènere. Sens dubte la seva originalitat (fonamentada per damunt de qualsevol altre tret característic en el seu peculiar sentit de l’humor) ha estat, alhora que la seva principal senya d’identitat, un dels seus pitjors enemics i allò que molts cops l’ha postergat a la marginalitat. Les dues adaptacions cinematogràfiques que s’han fet fins ara de la seva obra mestra, Solaris (la del rus Andrei Tarkovski primer i, després, la menys apreciable de Steven Soderbergh), de ben segur que han contribuït a pal·liar aquest esfereïdor desconeixement general.

Solaris ens narra la història d’un planeta que és alhora la primera mostra de vida extraterrestre i el misteri més gran que ha hagut d’afrontar mai la humanitat. L’acció se situa en un futur llunyà on els homes, després d’aconseguir allò que havien anhelat durant tant de temps (el primer contacte amb una forma de vida extraterrestre) semblen haver abandonat el seu entusiasme inicial, ja que la troballa no ha respost a les seves expectatives: després de moltes controvèrsies els científics han admès l’existència de vida a Solaris, malgrat que està limitada a un únic habitant, que és el propi planeta, o més ben dit, la massa oceànica que el recobreix. Qualsevol intent de comunicar-s’hi, però, ha fracassat, perquè fins ara tota aproximació al misteri de Solaris s’ha fet des d’una òptica humana, antropomòrfica, del tot inadequada al repte que representa aquella forma de vida que res té a veure ni amb els homes ni amb la Terra.

Allà on no hi ha homes, no hi ha motius humans.

Ho apunta el doctor Gibarian, insinuant l’error de base que ha comès la ciència. I prossegueix:

Si desitgem continuar investigant, haurem de destruir els nostres propis pensaments.

Aquesta és la premissa a partir de la qual es teixeix tot l’argument de la novel·la: Gibarian, Snaut i Sartorius, tres eminents científics confinats a l’estació espacial que orbita Solaris amb la missió d’estudiar el planeta, ocasionen, amb una arriscada descàrrega de raigs X, una resposta que no esperaven. La mort de Gibarian en estranyes circumstàncies (aparentment un suïcidi, fruit d’un atac de demència) és el que porta al psicòleg Cris Kelvin, el protagonista de la novel·la, fins a l’estació espacial. Allà constatarà que les mateixes al·lucinacions que portaren Gibarian a suïcidar-se afecten també els altres dos supervivents, i poc després ell mateix caurà víctima d’aquestes estranyes visions: la seva dona, Harey, morta temps enrera en suïcidar-se per despit d’ell, se li apareix com un fantasma. No es tracta, però, de cap al·lucinació convencional, sinó que aquests “visitants” d’ultratomba tenen autèntica consistència física i interactuen amb els vius com si desconeguessin la seva naturalesa fantasmal, com si no se sabessin morts de fa temps.

El doctor Sartorius constata que les aparicions sempre tenen lloc a la mateixa hora:

Arriben sempre quan un es desperta.

És com si l’oceà que cobreix el planeta, aquella entitat de plasma vivent, s’interessés principalment per les hores de son dels habitants de l’estació i n’extragués de la seva ment, com d’un llibre obert, formes i models. Els pensaments més angoixants i profunds dels tres protagonistes, aquells que més els atormenten, seran, doncs, “llegits” i materialitzats pel planeta, esdevenint la causa de les visions. El planeta, en el seu afany de comunicar-se, no té en compte les implicacions emocionals, psicològiques, que el mètode que usa pot comportar pels humans. Ara sí, més que mai, es farà necessari destruir els pensaments per a destriar què és real i què no.

Qui no ha tingut mai un somni despert?

Somni i vigília, realitat i ficció, s’entrebarregen i es confonen en la novel·la de Lem com en els millors contes de Borges (Ursula K. Le Guin ja ha assenyalat les semblances entre tots dos). Cris Kelvin, pel qual l’única cosa important, real, és haver recuperat la seva dona, explica:

En despertar penso que acabo d’abandonar el món de la vigília, i tot el que veig em sembla llavors difús i irreal.

A Kelvin li passa com al protagonista d’aquell poema d’Ausiàs March que es recrea follament en el delit d’un somni: “Plagués a Déu —diu el poeta de València, però ho podria dir també el nostre protagonista— que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en dorment”.


Publicat originalment a la revista Míra’m l’abril de 2005 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des de l’abril de 2005.
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 285 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari