L’ÚLTIM EVANGELI (2003) – Hèctor Bofill

Autor: Hèctor Bofill
Títol: L’Últim Evangeli
Editorial: Destino
Any: 2003
Pàgines: 300
ISBN: 9788497100458
Valoració: ★★

 

L’Aliments x Llibres que organitza cada any la llibreria Low Cost de Figueres és una bona oportunitat per trobar rareses bibliogràfiques. Enmig de la muntanya de llibres vells que es bescanvien per aliments solidaris, les meves prospeccions arqueològico-literàries sempre m’han reportat sorpreses, que m’han fet sentir doblement satisfet. No saben, l’Ester i l’Abel, com els ho agraeixo! En aquesta última edició va ser precisament aquesta novel·la d’Hèctor Bofill, L’Últim Evangeli. Val a dir que llavors no tenia ni idea de qui era l’autor, i que mai havia sentit a parlar de la novel·la. El fet, però, que hagués guanyat el Premi Josep Pla de l’any 2003 em va convèncer d’agafar-la.

Un cop llegida, i en motiu d’haver-ne de fer la ressenya pel blog, m’he informat una miqueta més sobre l’autor. I ara ja sé que Hèctor Lòpez Bofill no és precisament un desconegut, sinó que té una destacada presència mediàtica (és col·laborador del Punt Avui i de Els matins de TVC), i que no és tampoc precisament nou en això de la literatura. Tot el contrari: malgrat ser doctor en dret i professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, és sobretot conegut per la seva tasca literària, especialment en el camp de la poesia i de l’assaig, però també en el de la narrativa, gènere en el qual L’Últim Evangeli va ser la seva opera prima.

Val a dir, però, que malgrat aquest currículum certament esplendorós que feia presagiar una bona estona lectora, l’obra no m’ha acabat de fer el pes, per la qual cosa no sé si dir que el seu desconeixement era justificat. Amb això, no pretenc pas afirmar que sigui una mala novel·la, senzillament que no correspon al que jo esperava d’ella o al que jo entenc que ha de ser una obra de ciència-ficció. Vagi per davant, però, el meu més absolut respecte per la tasca d’escriptor: sempre he cregut que s’ha de ser molt valent per escriure, sigui sobre el que sigui, i que cal aproximar-se a qualsevol llibre amb respecte. En aquest espai jo tan sols provo de deixar constància de l’opinió raonada que em susciten les diferents lectures que vaig realitzant, sense cap altre interès. En el fons, doncs, aquestes línies no deixen de ser res més que el parer d’un lector més, ni millor ni pitjor que qualsevol altre. Queda dit.

L’Últim Evangeli s’estructura en dues trames paral·leles, que van alternant a cada capítol. Una trama se situa en un futur remot (segle XXVI), i està protagonitzada pel cònsol TUlius. TUlius, per un costat, es dedica a l’estudi de la Història. Aquest estudi el du a interessar-se pels esdeveniments de finals del segle XX i inicis del XXI, quan sorgí el personatge de la Reformadora, que posà fi al cristianisme i donà el tret de sortida al naixement d’una nova era. En relació a això, TUlius descobreix un text intrigant, l’Últim Evangeli del títol, que pel que sembla podria ser obra de la pròpia Reformadora. Són els esdeveniments que han dut la Humanitat a l’època actual, la del govern de Norbel·li.  Per un altre costat, TUlius confabula secretament amb els insurrectes enfrontats al govern de Norbel·li per enderrocar-lo. No he pogut evitar pensar en alguns punts d’aquesta trama en Asimov i la seva extraordinària saga de La Fundació, salvant les distàncies (siderals), val a dir. Història, política, religió, etc.

L’altra trama se situa en un futur molt proper al nostre present, en l’època prèvia al naixement de la Reformadora. És una època de crisi i davallada dels valors tradicionals, traduïda en un frenesí sexual i una manca de compromís de les persones. El protagonista és un tal Carles, i la història, molt menys transcendental en aparença que l’altra, gira al voltant dels encontres i desencontres sexuals i obsessius de dues parelles, abocats inevitablement a un final fatal. Xoca aquesta etapa tan deshinibidament sexual amb la societat futura, on els humans han estat castrats genèticament i ja no es distingeixen per sexes (tots són convenientment asexuats), sinó per sèries. Però en el fons una és filla de l’altra i també de forma inexorable les dues històries acaben convergint en una de sola al final de tot i donant un sentit unitari al llibre.

Malgrat el que l’exposició de les trames i l’estructura de la novel·la puguin fer pensar, però, el resultat no m’ha semblat gens satisfactori. És com si els ingredients d’un guisat fossin de primer ordre, magnífics i prometedors, però al mesclar-los a l’olla, el resultat hagués sortit ensopit, fat o greixós. De fet, al meu parer, un dels defectes de la novel·la (el que més he acusat jo, al menys), ha estat l’enfarfegament retòric. Des de la primera a l’última línia l’autor acusa un estil excessivament filigranat i barroc, que entorpeix la bona digestió del relat. Les referències erudites a Robespierre, les aproximacions pseudofilosòfiques a les idees de la Il·lustració, les concomitàncies entre la jerarquia d’aquell món futur i el sistema de l’Antiga Roma, etc. Tot plegat dóna la impressió d’una pompositat innecessària, d’una grandesa fingida, d’una recreació formal gratuïta, d’un perillós veïnatge amb la pedanteria literària que, per altra banda, no acaba aportant res al fons.

En adquirir el llibre em preguntava com podia haver anat a parar el Premi Josep Pla (paradigma de la venerada literatura realista, l’única Literatura, diran alguns puristes) a una obra de ciència-ficció. De fet, cal dir que aquesta paorosa etiqueta no s’esmenta per enlloc en la sòbria edició de Destino. Ans al contrari: Bofill comença amb dues cites que donen el to seriós, elevats i elitista que impregnarà tot el llibre i que devia enamorar el jurat: una de Hannah Arendt i una altra d’Edmund Burke. És innegable que l’autor té un domini prodigiós de la ploma, però també ho és que l’obra no té tremp i que el tedi causat per la forma mata la gràcia que pugui tenir el fons.

Sento haver-ho de dir, però he llegit L’Últim Evangeli amb un insondable badall, que va començar a la primera pàgina i encara em dura. Però com he dit, és el meu badall.

lectura patrocinada per:

logo_LLC_color

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 280 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari