ACCEPTACIÓ (2014) – Jeff VanderMeer

Autor: Jeff VanderMeer
Títol: Acceptación (Acceptance)
Editorial: Destino
Any: 2014
Pàgines: 427
ISBN: 9788423348602
Valoració: ★★★

 

Gairebé un any després d’haver llegit Aniquilació (2014), la primera part de la Trilogia de Southern Reach, de Jeff VanderMeer, acabo de llegir Acceptació, la seva conclusió. He de dir que em vaig declarar fan entusiasta de la primera incursió en aquest món meravellós i farcit de ressonàncies lovecraftianes, i així en vaig deixar constància en el seu moment. Però en escriure la ressenya de la segona part, Autoritat (2014), ja vaig comentar que tot l’entusiasme que m’havia despertat el primer volum s’havia desinflat com un souflé en la continuació i que, malgrat voler esperar a llegir la conclusió per emetre un judici global de la trilogia, em donava la impressió que per motius extraliteraris s’havia decidit sobredimensionar la trama. Després de llegir aquesta tercera i última part, em reafirmo en aquesta impressió.

Acceptació tenia la difícil missió de resoldre convincentment el cúmul d’interrogants que l’autor havia anat espigolant al llarg dels dos primers volums. L’alteració topogràfica, la torre, el far, l’illa, etc. En aquest sentit, ja no era necessària la tasca dilatòria, de distracció, que semblava ser el motiu principal de la segona part: molta lletra per no dir res. Aquí, VanderMeer ja podia anar per feina i rubricar un bon tancament. L’elecció de diversos punts de vista i veus narratives diferents crec que va ser una bona elecció, que augurava una novel·la millor. El farer, Saul; la Directora; Control i Ocell Fantasma. És molt més atractiva aquesta tria que la del narrador en 3a persona unipersonal de la segona part. Ara bé, el començament del llibre m’ha resultat tremendament confús, embolicat. Al meu parer es sobreentenen massa coses, com si es donés per fet que el lector acaba de llegir la segona part i ho té tot fresc (noms, fets). Si no és així, caldrà inevitablement que agafem de nou Autoritat i repassem qui i què és cada cosa.

Com deia, aquest inici m’ha semblat tremendament erràtic i no he començat a trobar interès en la història i a lligar caps fins al cap de 100 pàgines, fins al diari de la biòloga, amb què s’enceta la segona part. I ben bé fins a les últimes 100 pàgines l’interès no ha justificat (més o menys) la inversió en temps i en diners per la novel·la. Vaja, que la cosa no arrencava ni a la de tres! És cert que ens retrobem amb vells i fascinants fantasmes (l’Àrea X, que sembla expandir-se; la natura orgànica; el procés d’animalització d’alguns humans; el tema del doble), però tot ja ha estat apuntat anteriorment i, per tant, és reiteratiu. Més del mateix.

Nunca tuve un país. No pude escoger, sino que nací en uno. Pero con el tiempo esta isla se ha convertido en mi país y ya no necesito otro. Nunca me planteé la manera de salir de aquí y regresar al mundo, y a medida que pasaban los años y nadie más llegaba a mi refugio isleño, empecé a pensar en si Southern Reach no habría dejado de existir o si tal vez no habría existido jamás. Quizá nunca había habido otro mundo ni se habían hecho expediciones, y yo habría sufrido algún trauma o vivía en un delirio. A lo mejor había perdido la memoria. Quién sabía si un día me despertaría recordando que, a resultas de un cataclismo, yo era la única superviviente y mi única compañía era un búho.

Ni tan sols els brillants retrats psicològics que ens ofereix l’autor, ni la prosa poètica, evocadora i meravellosament hipnòtica, poden ocultar que al llarg de la major part de la novel·la no ens està dient res. Res de nou, almenys. La tasca d’escriptor és una tasca d’ocultació, molts cops. L’autor acostuma a partir d’una possible resolució i s’esforça a ocultar-nos-la. Dóna la impressió que VanderMeer ha actuat d’aquesta manera, aquí. Però la cosa se n’hi ha anat de les mans i, al final, s’ha passat tres pobles. Sí, jo també he trobat que en termes generals la trilogia recorda al millor i al pitjor de la sèrie Lost. I quan el pitjor és el final… qui és que recorda el començament?

M’hauria agradat poder preguntar a l’autor sobre el procés de creació d‘aquesta trilogia. I m’hauria agradat poder-lo mirar als ulls i creure-me’l quan em digués que, des del primer dia, tenia previst fer una trilogia. Perquè a mi em dóna la impressió que la denominada Trilogia de Southern Reach és en realitat una única novel·la, de cinc-centes pàgines, potser, que per raons editorials es va allargar a base de palla i es va esquarterar en aquestes tres. De ben segur que els números han estat molt majors, i que l’editorial se’n frega les mans. Però s’ha desvirtuat una novel·la que, d’altra manera, s’hauria pogut convertir perfectament en allò que es coneix com un “clàssic contemporani”. Una peça estranya, insòlita, bella i perfecta. Tal i com ha quedat, però, no passa de ser una història interessant que, dintre de poc, ja haurà desaparegut dels llocs d’honor a les llibreries. Fagocitada per alguna altra trilogia sobredimensionada…

lectura patrocinada per:

logo_LLC_color


Trilogia de Southern Reach:
Aniquilació ★★★★★
Autoritat ★★★
Acceptació ★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 285 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari