L’OMBRA SOBRE INNSMOUTH (1936) – H. P. Lovecraft

Autor: H. P. Lovecraft
Títol: L’ombra sobre Innsmouth (The Shadow over Innsmouth)
Editorial: Laertes
Any: 1989 (1936)
Pàgines: 96 [dins Narrativa Completa, vol 2, pàg. 485-562]
ISBN: 978-84-7612-050-7
Valoració: ★★★★

 

Com cada principi de mes, des del blog ens aproximem a un dels relats de Lovecraft sobre els mites de Cthulhu. Avui, un dels darrers, “L’ombra sobre Innsmouth”. A diferència d’altres, potser aquest acusa un cert alentiment en l’arrencada i, en alguns moments, una certa manca d’acció (que es compensa en el final d’infart). De fet, el propi Lovecraft no va quedar gaire satisfet de la història i es va negar a publicar-la. Va ser August Darleth qui, sense el permís de l’Avi, va enviar una còpia mecanografiada que posseïa a la revista Weird Tales i així, el 1936, va aparèixer publicat, en forma de llibre. 

El que no esmenta aquest apartat del llibre, ni tan sols quan es fa ressò de les diverses versions cinematogràfiques del relat, és que el gran John Carpenter sembla que s’hi va basar (entre d’altres relats) per rodar la seva esplèndida In the Mouth of Madness (1995), traduïda a Espanya amb el títol desencertat de En la boca del miedo. Desencertat perquè, si bé el títol sembla referir-se en la primera part a l’escenari on ocorre el nostre relat (Innsmouth = in the mouth = a la boca), amb la traducció espanyola es perd la connexió de la segona part del títol amb un altre dels grans relats lovecraftians: A les muntanyes de la follia (1931). En fi, els que ens agrada el cinema ja estem tristament acostumats a aquests despropòsits… En qualsevol cas, els pobles estranys, amb habitants reservats, misteris ocults, referències a mals ancestrals i llocs que no figuren als mapes, acosten de manera indissimulada l’obra de tots dos genis del terror.

Aquesta va ser la primera vegada que vaig sentir parlar del tenebrós Innsmouth. Qualsevol referència a un poble que no aparegués en els mapes usuals o no figurés a les guies turístiques recents m’hauria interessat.

Innsmouth és un poblet a la costa. Ningú s’hi acosta per plaer i tothom defuig els seus habitants, que tenen uns trets físics característics i que resulten inevitablement identificadors del seu origen i, alhora, repulsius. És precisament a aquest indret on ningú vol anar que acaba anant el nostre protagonista, guiat per un dels grans motors del terror lovecraftià: la curiositat. Parlar de misteris aquàtics en Lovecraft és referir-se inevitablement a Dagon. Així doncs, en aquesta història es fa referència en diverses ocasions a una “Orden esotérica de Dagón”, una congregació de persones poc amistoses que rendeixen culte a aquest déu-peix filisteu reformulat en la mitologia cthulhiana. I d’aquesta manera ens retrobem al cap del camí amb el primer relat del mestre que vam ressenyar a principis d’any.

Si la genialitat de l’Avi es trobava en els primers relats més en el fons que en la forma, en  els relats més tardans, com aquest, al fons cal sumar-hi una evolució prodigiosa de la tècnica de narrar històries de por, que l’acosta (alguns diran que supera) al seu admirat Edgar Allan Poe. A d’altres aspectes ja mencionats en les ressenyes anteriors (ús de la 1a persona del singular per narrar l’acció, iniciar el relat pel clímax final, etc.) a “L’ombra sobre Innsmouth” cal afegir-n’hi un altre: resulta inevitable fer notar aquí la importància que atorga l’autor al llarg de tota la història als sentits; des de la vista, amb les constants referències a la lluïssor epidèrmica dels éssers d’Innsmouth fins a l’olor putrefacte, com de peix, que impregna la vila, passant pels sons sobrenaturals que emeten els shoggoth.

No tots els tics del passat, però, han estat oblidats. Al relat es parla de la barreja de sang dels habitants d’Innsmouth d’una manera el suficientment connotada com per a què ens preguntem si en el fons Lovecraft (de qui és de sobres coneguda la seva opinió sobre les diferències racials, com podem llegir en l’oblidable relat de joventut “La calle”), no va voler donar a aquest conte l’aparença d’una subtil al·legoria. Mantenim-nos purs, sembla murmurar una veueta…

El que de veritat s’oculta darrere de l’actitud de la gent és un simple prejudici racial… i no censuro als que pensen així.

El final, com sempre, està a l’alçada de les majors expectatives i potser caldria reinterpretar el relat sencer a la llum dels descobriments personals que acaba fent el protagonista, sorprenents, superant el terror exterior amb l’interior, el que es du a les pròpies venes. Un final de 10 per a un relat que, malgrat ésser tremendament recomanable, no m’ha semblat la seva millor obra. Per acabar, únicament una reflexió personal, al voltant d’aquestes vinculacions entre l’element terrorífic i la família, tan habituals en la seva prosa: fa l’efecte que la biografia de Lovecraft va ser el seu pitjor conte de terror, en molts aspectes.

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 306 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari