HISTÒRIES E CONQUESTES DEL REALME D’ARAGÓ E PRINCIPAT DE CATALUNYA (2009) – Pere Tomic

Autor: Pere Tomic
Títol: Històries e conquestes del realme d’Aragó e Principat de Catalunya
Editorial: Afers
Editor: Joan Iborra
Any: 2009 (1438)
Pàgines: 354
ISBN: 978-8492542079
Valoració: ★★★★

 

Les Històries e conquestes del Realme d’Aragó e Principat de Catalunya foren acabades d’escriure pel cavaller de Bagà Pere Tomic l’any 1438. Força posteriors a les denominades Quatre grans cròniques—l’última, la de Pere III, és de finals del XIV—, les Històries de Tomic han estat considerades tradicionalment un dels testimonis més importants de la historiografia de l’antiga Corona d’Aragó, i un text paradigmàtic dels canvis polítics i socials d’aquells últims anys de l’edat mitjana i primers de l’època moderna. Si les cròniques medievals del rei en Jaume, de Desclot, de Muntaner i del Cerimoniós eren textos propagandístics posats al servei de la monarquia, que resultava la protagonista indiscutible d’aquests relats, la de Tomic no dubta a desplaçar aquest protagonisme de la reialesa a la noblesa, fent palès el canvi de mentalitat humanístic dels nous cronistes i que cristal·litzarà poc després, a casa nostra, en les Cròniques d’Espanya de l’arxiver Pere Miquel Carbonell.

Malgrat la seva importància i ésser font de tot aquest interès, però, el llibre de Joan Iborra és la primera edició crítica moderna d’un text que, com s’encarrega de recordar-nos Albert Hauf en el pròleg (pàg. 9-11), ultra la versió de Gabriel Turell en el seu Recort i una edició facsímil de l’edició de 1534 (València: Anubar, 1970), el lector interessat no tenia cap possibilitat d’abordar avui en dia. Cal, doncs, en primer lloc, felicitar-nos d’aquesta edició i felicitar Joan Iborra, llicenciat en Filologia i Història per la Universitat de València i editor, entre d’altres, de textos historiogràfics com el Sumari d’Espanya de Berenguer de Puigpardines (València: FIV, 2002) o bona part de l’extensa Crònica de València de Martí de Viciana (València: FIV, 2002 i 2005), pel fet d’haver posat remei a aquesta inexcusable llacuna.

Ara bé, l’estudi del text, que ocupa la primera part d’aquest volum, presenta poques novetats. Quant a la biografia de Pere Tomic, que és despatxada en escassament tres pàgines (pàg. 31-33), destaquen notícies que ja eren ben conegudes, com la seva estreta relació amb els barons de Pinós, el càrrec de batlle que exercí a la vila de Bagà o la seva participació a la batalla de Sant Luri al costat del futur rei Martí, i continuen planant els mateixos dubtes de sempre, com ara el nom de la seva esposa, la situació econòmica de la família els darrers anys o la pròpia data de la seva mort, que se suposa pels volts de 1481. Pel que fa a la seva obra, tampoc hi ha cap aportació especialment rellevant: més enllà de les Històries, se sap que va narrar davant notari la llegenda de Galceran de Pinós i el rescat de les cent donzelles, relat que va generar força interès els anys a venir. De fet, és en l’element llegendari on Iborra posa bona part de l’atenció a l’hora de referir-se a les Històries i a la seva finalitat i funció (pàg. 19-29). Les entrades de Carlemany a Catalunya, l’episodi d’Otger Cataló i els nou barons de la fama o la donació del comtat de Barcelona per part de Lluís el Pietós, rei de França, a Guifré el Pelós, són episodis que a parer de l’editor obeeixen a la voluntat de forjar uns orígens llegendaris, mítics, pel Principat. Orígens que, no se’ns ha d’escapar, atorguen un paper preponderant a l’aristocràcia —sobretot a la família dels Pinós— en comptes de a la monarquia, com era el cas de les velles cròniques medievals.

Per primera vegada un text historiogràfic català no s’hi troba subordinat als interessos concrets de la dinastia regnant sinó que esdevé instrument de propagació dels ideals de la noblesa.

A causa, potser, afirma Iborra, del canvi de dinastia a la Corona d’Aragó i al bandejament del casal de Barcelona en favor de la nissaga castellana dels Trastàmara. La intencionalitat política d’aquestes faules fundacionals és ben clara en les Històries de Tomic.

La legitimació històrica que emana d’aquests mites, protagonitzats pels membres més destacats de la noblesa, representava un element afavoridor de l’estament aristocràtic en temps d’intensa fractura social.

Pere Miquel Carbonell, que comença a redactar les seves Cròniques d’Espanya poc abans d’aparèixer l’edició prínceps de les Històries, manifesta la seva voluntat d’acabar amb els mites que havia perpetrat Tomic, i des del púlpit del seu càrrec n’esdevé furibund fustigador, malgrat que

Comet, almenys, tantes equivocacions com el model criticat.

Malgrat que Iborra no ho comenti explícitament en el seu estudi, fou precisament l’element llegendari el que afavorí la pervivència de les Històries de Tomic al llarg dels segles XVI i XVII en autors com Pere Antoni Beuter, Jeroni Pujades, Andreu Bosch, Rafael Cervera, Esteve de Corbera o Joan Gaspar Roig i Jalpí, autors que, més a favor o més en contra —segons si estan més a prop o més lluny de Carbonell— demostren conèixer l’obra tomicana i usar-ne episodis, especialment aquells més llegendaris, ben sovint també amb una clara intencionalitat política.

La segona part és ocupada per l’edició crítica i anotada de les Històries. Abans, però, l’editor sotmet el text a un acurat estudi lingüístic (99-139). La tria del ms. A com a manuscrit base està perfectament defensada en la proposta que fa Iborra d’stemma còdicum (pàg. 54-68), on acara aquest manuscrit amb els ms. B, C, D, E i F i ens demostra —documentadament però sense enfarfegar— que el ms. A és de tots el que sol presentar les millors lectures i, en conseqüència, el que es pot considerar més acostat a l’original de Tomic. Es clou el volum amb diversos apartats complementaris i d’interès: uns apèndixs on es consignen les diferències entre les diverses edicions i el text manuscrit (pàg. 285-290); una taula comparativa de capítols de l’índex en els testimonis ABCDG i a (pàg. 291-306), i un índex toponomàstic que pot resultar una eina de cerca ben útil per a estudiosos o simples esperits curiosos (pàg. 321-349).

L’edició d’Iborra és un volum complet i sòlid, acadèmicament impecable. Estructurat en dues parts ben marcades, la primera està dedicada a l’estudi del text, on s’aborden la biografia de Tomic i les fonts i la influència de les Històries, i la segona a l’edició crítica i anotada d’Iborra, amb la col·lació de les variants perfectament consignada en notes a peu de pàgina. Si la primera part és una síntesi brillant d’allò més destacat que s’ha anat dient al llarg dels anys de l’obra i del seu autor, però sense cap sorpresa destacable —i encara amb algun apartat un pèl tediós, com el que aborda la tradició manuscrita i bibliogràfica catalana, amb una descripció dels manuscrits que resulta poc exhaustiva en comparació a d’altres—, és en la pròpia edició del text allà on rau la major importància d’aquest volum.


Publicat originalment a la revista Mot, So, Razó, 10-11 (2012), pp. 143-144.
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari