ELS LLADRES DE COSSOS (1955) – Jack Finney

Autor: Jack Finey
Títol: Invasión. Los ladrones de cuerpos (The Body Snatchers)
Editorial: Bibliópolis
Any: 2007 (1955)
Pàgines: 234
ISBN: 978-84-96173-83-5
Valoració: ★★★★

 

He d’agrair aquesta lectura a l’amic “Callahan” Ruiz. Va ser ell qui, ja fa més d’un any, em va parlar entusiàsticament de la novel·la en què es varen basar Don Siegel primer i Philip Kaufman després per a fer les seves pel·lícules, totes dues excel·lents a la seva manera. Fou quan em va passar l’esborrany de la seva opera prima, El crit de les ultracoses (2015), per a què li donés la meva opinió. Bona, val a dir, molt bona. Els lladres de cossos de Jack Finney és un d’aquells clàssics immortals de la ciència-ficció, revisitat de tant en tant per cineastes i escriptors diversos, però que potser no compta amb la popularitat que tenen altres obres d’aquest gènere entre el gran públic. El propi llibre de David Ruiz n’és una mostra, d’aquesta influència entre els creadors. L’any de la plaga (2010) de Marc Pastor, que espero llegir aviat, en seria una altra. La pròpia edició del llibre que he llegit, de l’editorial Bibliópolis, adorna la coberta amb el rètol d’una de les últimes (i menys apreciables, tot s’ha de dir) aproximacions al llibre, Invasión (2007), pel·lícula de l’alemany Oliver Hirschbiegel, amb Nicole Kidman i Daniel Craig.

Els lladres de cossos, com la major part de les millor obres de ciència-ficció, exposa al lector tota una sèrie d’inquietuds a través de l’al·legoria. El fet que el seu missatge s’hagi mantingut al llarg de més de mig segle és una bona mostra de la seva vigència i és per això que ens hi podem referir sense exagerar com a “clàssic”. L’obra ens explica com en una tranquil·la població californiana anomenada Santa Mira els veïns comencen a notar, de manera gairebé imperceptible, com els seus familiars, amics i coneguts canvien. No es tracta de canvis físics o psicològics evidents (aparentment tothom sembla ser el de sempre, comportar-se igual), per la qual cosa el protagonista, el doctor Miles Bennell, no dubta en derivar al psicòleg tots els que li vénen amb la mateixa història. Mica en mica, però, la situació es converteix en insostenible i a la fi el propi doctor és testimoni que el que ocorre és molt més que un simple brot psicòtic. Es tracta d’una autèntica invasió alienígena que està suplantant tots i cadascun dels veïns de Santa Mira per rèpliques extraterrestres. Llavors serà quan el doctor Bennell, amb Becky, el seu amor de joventut i la parella d’amics Jack i Theodora Belicec, inicien la seva particular croada. Ells sols contra tot el poble. Per salvar el món.

¿Qué podemos hacer? ¿Telefonear acaso a Eisenhower? ¿Llamarle a la Casa Blanca, y cuando responda al teléfono decirle que aquí, en Santa Mira, un pueblo que votó a los republicanos en las últimes elecciones, hemos encontrado unos cuerpos que no son verdaderos cuerpos sinó otra cosa distinta, no sabemos qué, por favor envíe ahora mismo a los marines?

Finney fa gala d’un domini del “tempo” narratiu extraordinari, molt modern. Els capítols, breus, acaben sempre en el moment just, deixant-nos penjats i amb la necessitat de continuar llegint. Un primerenc i aconseguit cliffhanger, sí senyor! A més, la llengua és àgil i gens carregosa, la qual cosa ens precipita sense frens cap al final del llibre, que es fa curt. Aquestes dosis d’acció no el fan un llibre mancat de cert rigor científic. Tot el contrari. Resulten convincents les raons cienciaficcionals que aporta Finney, ja sigui a través de la psicologia primer, quan es resta crèdit al fenomen (es parla de casos documentats d’al·lucinacions col·lectives, d’acondicionament de la ment) o de la botànica i la biologia després, quan es busca en unes baines espacials l’origen de l’apocalipsi replicatori, remetent a teories plausibles i acceptades (a l’època almenys) sobre el propi origen de la vida a la Terra. L’únic “però”, estaria en el desenllaç. Allà on precisament sobresortien més les versions cinematogràfiques (sobretot la de 1978, amb aquell aterridor crit final de Donald Sutherland) és on al meu parer l’espifia la novel·la: el final és abrupte i precipitat, indigne de la resta de l’obra. Sentint-ho molt, això és el que li ha fet perdre la cinquena estrella…

Però malgrat això, l’obra val la pena i es mereix tots i cadascun dels elogis que li ha dedicat Stephen King, el qual considera que va assentar les bases per a la moderna novel·la de terror. Les seves bases, vaja. Per entendre millor la potència d’aquest missatge subjacent als fets, però, cal contextualitzar-la. Publicada l’any 1955, l’obra està íntimament lligada a la persecució que aquells anys es va dur a terme als Estats Units contra tot aquell que era susceptible d’ésser comunista. És el que es va conèixer com a maccarthisme (en trist honor al senador McCarthy) o caça de bruixes i que va degenerar en una llarga sèrie de denúncies, processos irregulars i llistes negres. La paranoia va dur Arthur Miller a escriure la seva obra de teatre Les bruixes de Salem (1953), denunciant el despropòsit. Dos anys més tard, apareixia la nostra novel·la.

Las noticias corren de boca en boca, al principio de manera subreptícia, secreta. Se susurran, se comentan, al igual que en Mattoon; alguien cree que su marido, su hermana, tía o tío, es en realidad un impostor apenas distinguible del original; quien no va a sentirse extrañado y emocionado al escuchar una historia así. Y entonces… sigue sucediendo. Y el mal se propaga, y surge un nuevo caso, o varios, casi cada día. Diablos, la caza de brujas de Salem, los platillos volantes…

Malgrat fragments com aquest, no està clar que la novel·la sigui una crítica a la paranoia del maccarthisme (de fet alguns la consideren precisament tot el contrari) i, en realitat, sembla que l’autor sempre ho va negar, al·legant que es tractava únicament d’una obra de ficció. Com si dient això estigués dient que la realitat no ha impregnat des de sempre las obres de ficció. En qualsevol cas, resulta una casualitat sospitosa, que cadascú podrà interpretar com vulgui, i que no afecta per a res al valor intrínsec de l’obra.

Comentar, per acabar, que l’edició de Bibliópolis compta amb una mena d’epíleg literari. Es tracta en realitat d’un conte, titulat “Santa Mira revisitada”, en el qual el traductor de la novel·la, Lorenzo Luengo, teixeix una original història, partint de la mateixa excusa de Els lladres de cossos, protagonitzada ni més ni menys que pel propi Finney i per altres populars escriptors del fantàstic, com King o Paul Auster. Una curiositat, però la inclusió de la qual com a apèndix de la novel·la és un pèl qüestionable.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 293 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari