EL SECRET DE LA BANYA EMBRUIXADA (2015) – Salvador Macip i Sebastià Roig

Autor: Salvador Macip i Sebastià Roig
Títol: El secret de la banya embruixada
Editorial: Animallibres
Any: 2015
Pàgines: 202
ISBN: 9788415975434
Valoració: ★★★

 

Res millor per acabar les vacances d’estiu que una lectura lleugereta. El secret de la banya embruixada és una novel·la escrita a quatre mans entre dos clàssics del gènere a casa nostra, Salvador Macip i Sebastià Roig. No és el primer cop que treballen junts (vegeu Mugrons de titani o Ullals), i malgrat les dificultats que deu comportar una tasca d’aquestes característiques, cal dir que el resultat és ben cohesionat i reeixit. El llibre comença amb un pròleg, en què se’ns parla de l’intent de robatori d’un cap de rinoceront a la casa de Salvador Dalí a Portlligat. Els lladres són uns sapastres i el robatori es frustra. Només aconsegueixen robar-li la banya. Aquest fet, un cas real documentat, és l’excusa que desencadena aquesta peripècia sobrenatural: resulta que en la banya hi havia empresonats uns malèfics esperits d’una altra dimensió, els tikoloshes, que s’escapen.

L’acció central de la novel·la passa a Palamós, localitat d’on apareixen diversos indrets perfectament identificables. Els protagonistes són la Sil i en Pep, dos nois que cursen 2n d’ESO a l’institut de la població, i el seu germà gran, en Marc, un penques obsessionat amb fardar pel poble amb la seva Rieju. La Sil resulta que té poders paranormals, i això possibilita que sigui l’única persona que pot veure dues presències fantasmals que corren els carrers de Palamós i requereixen la seva ajuda: la de l’escriptor nord-americà Robert Chester Ruark i la de Charlie J. Fatburger, el gos de (ni més ni menys) Truman Capote.

Portlligat, Púbol i Salvador Dalí sobrevolen el relat, com uns elements ectoplasmàtics més. No podia ser d’altra manera, en una novel·la ambientada en terres empordaneses i d’arrel surrealista. De fet, podríem dir que l’obra està deliberadament farcida de tòpics, però són tòpics simpàtics. En aquest ordre de coses, també podem dir que el llibre recorda constantment cintes populars dels anys ’80 de ciència ficció i fantasia, a l’estil de Agárrame esos fantasmas, amb Michael J. Fox, Els Goonies, Poltergeist, E.T. o Els caçafantasmes, a la qual recorda moltíssim en diversos moments i, en especial, en la part final. Menció especial per la coberta del llibre, tot un homenatge precisament a l’escena final, tant d’aquesta pel·lícula com de la nostra novel·la.

El llibre està dirigit a la franja més jove de lectors, aquells que encara no tenen un bagatge gaire dilatat en el terreny de la literatura fantàstica i que es poden sentir identificats amb l’edat dels protagonistes. És veritat, però, que totes aquelles referències cinematogràfiques només seran processades convenientment pel lector adult i més bregat en el món del fantàstic. Amb això no pretenc dir que sigui una novel·la per a totes les edats (no, el “target” és claríssimament infantil/juvenil), però com el bon cinema animat d’avui dia, els adults amb fills no faran escarafalls a usar-los com a excusa per passar, també ells, una bona estona.

No obstant això, la novel·la tampoc es limita a l’entreteniment fantàstic i prou, sinó que aprofita l’estil mordaç dels seus autors per fer una crítica indissimulada a alguns desgavells urbanístics ben propis d’aquestes poblacions costeres. És el cas precisament de l’escena final que deia, situada en un monstre de formigó anomenat Edifici Alfons II, ben real per a la gent de Palamós.

La manca de tradició fantàstica a casa nostra és un fet, que obeeix sens dubte a diverses causes. Com a professor de secundària sé que molts joves menyspreen tot allò que no és real, com si el fet d’ésser real fos un mèrit literari per se de qualsevol obra. Rectificar aquesta mancança i acostar la nostra literatura a d’altres de més normals comença per educar aquests joves des d’infants també en el gust per la lectura d’arrel fantàstica. Aquesta novel·la és una eina útil en aquest aspecte i que pot resultar molt adequada per als docents dels nostres instituts. Més encara quan l’editorial posa a la seva disposició una sèrie d’interessants propostes didàctiques on-line relacionades amb el llibre.

El secret de la banya embruixada està ben estructurat i la llengua que fa servir és àgil, però rica, i es llegeix en un bufet. S’ha de felicitar els autors per haver compost una obra que barreja eficaçment l’entreteniment amb la qualitat. La literatura per a joves no ha d’estar renyida amb cap de les dues coses. Són massa els autors de literatura infantil i juvenil que tracten el seu públic com si fos idiota i els serveixen qualsevol porqueria enllaunada. Els que treballem amb nens sabem que són un públic exigent, precisament perquè l’accés a les noves tecnologies fa que tinguin molt on triar.

Com les icones vuitanteres que homenatja, el final de El secret de la banya embruixada resta obert i es presta fàcilment a una segona part. Llegeixo les últimes línies i gairebé puc escoltar els acords electrònics de la B.S.O. de Ray Parker Jr

If there’s somethin’ strange in your neighborhood… Who ya gonna call?

 


Aquesta ressenya l’he elaborada a partir de la que vaig publicar originalment el 4 de setembre de 2015 al web FantàstiK.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 297 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari