L’ÉSSER DEL LLINDAR (1937) – H. P. Lovecraft

Autor: H. P. Lovecraft
Títol: El ser del umbral (The Thing on the Doorstep)
Editorial: Valdemar
Editor: Juan Antonio Molina Foix
Any: 2007 (1937)
Pàgines: 31 [dins Narrativa Completa, vol 2, pàg. 651-682]
ISBN: 9788477025870
Valoració: ★★★★★

 

Seguim amb les lectures de la Narrativa Completa de Lovecraft. Sincerament, aquest relat d’avui no em despertava gaire interès, a priori. Així com d’altres títols m’eren coneguts i els afrontava amb una especial il·lusió, “L’ésser del llindar” era un autèntic desconegut per a mi i la premissa de partida m’ha recordat immediatament altres relats del mestre (per exemple “El cas de Charles Dexter Ward”), per la qual cosa no n’esperava gaire. Cras error; de Lovecraft has d’esperar sempre l’inesperat. És així com, al final de tot, he de confessar que aquest relat curt (amb prou feines trenta pàgines) m’ha entusiasmat moltíssim i gairebé diria que ha estat un dels que més he gaudit de tots els que he llegit fins ara. Lovecraft no para de deparar sorpreses, terriblement agradables la majoria.

En aquest cas, la història ens és explicada a l’inrevés, des del final i quan ja sabem el desenllaç. L’originalitat radica, com en d’altres ocasions, en fer interessant conèixer els motius que duen el protagonista a cometre el crim que confessa que ha perpetrat només començar:

Es verdad que le he descargado seis tiros en la cabeza a mi mejor amigo.

Grandíssim començament, però terriblement exigent alhora. La víctima és Edward Derby, un estrany nigromant casat ja de gran amb una dona tan bella com misteriosa, Astenath. El narrador es dedicarà a desgranar la personalitat d’Edward i a explicar-nos els motius del seu casament i la seva paulatina degradació física i psicològica. De fet, però, serà ella l’autèntica protagonista activa del relat. Per primer cop en Lovecraft, el protagonisme recau en un personatge femení. I això no pot passar desapercebut. La inexcusable biografia de S.T. Joshi ens feia saber de la peculiar relació que Lovecraft va tenir amb la seva mare i les seves ties, ratllant gairebé en el patològic. Alguns aspectes concrets d’aquesta relació els trobem literaturitzats en aquest relat de forma força indissimulada (precisament en aquest aspecte aprofundeix Jesús Cañadas a Los nombres muertos, fins a convertir-lo en motor de la seva novel·la).

De fet, l’element femení resulta un dels temes més estranys de la seva vida i sovint s’ha parlat de la seva por a les dones i de la seva misogínia. Sherlock Holmes en la ficció també va haver-se d’enfrontar a acusacions semblants i es va veure en l’obligació de reconsiderar les seves opinions sobre el bell sexe, fins al punt que un dels seus enemics més astuts (i un dels pocs que el venç) és ni més ni menys que una dona, Irene Adler. L’etern masculí, en aquest cas, no durà la veu cantant i sembla haver-hi fins i tot alguna subtil ironia a propòsit de les societats patriarcals i a la propensió a desitjar fills en comptes de filles.

“L’ésser del llindar” s’engloba en els denominats mites de Cthulhu, però a la seva particular manera també ens aproxima a un peculiar cas de “vampirització”, en el qual una bella bruixa acaba dominant a través d’un interessantíssim mecanisme d’hipnosi i substitució del propi cos el seu marit, el desgraciat Edward Derby. Únicament el seu millor amic i relator de la història (sempre és un encert l’ús d’aquesta primera persona dramàtica) s’adona de la despersonalització d’Edward, a qui la gent pren per boig i acaba confinant en un sanatori. Aquest fet innovador, però, no ens allunya dels ambients arxiconeguts d’Arkham i el Miskatonic. És a la Universitat de Miskatonic on es gradua Edward i és allà on entra en contacte amb aquell llibre maleït, el Necronomicon.

Indiscutiblement, aquest tarannà és el que el converteix en una víctima propícia per a Asenath Waite, d’Innsmouth. Innsmouth és el poble on se situarà un dels relats més cèlebres dels denominats mites de Cthulhu i se’l relaciona en l’imaginari lovecraftià amb fets terribles i personatges estrambòtics. Azathoth, els shoggots, Shub-Niggurath…  el panteó d’horrors còsmic habitual desfila per aquest relat per a fer les delícies dels fans del mestre.

Hay horrores más allá del límite de la vida que ni siquiera sospechamos, y a veces el hombre los introduce en nuestra esfera con su maligna curiosidad.

L’acte final, resulta senzillament escruixidor: després de tants relats i tantes sorpreses, el mestre és capaç de donar la volta als seus propis mecanismes narratius per oferir-nos un relat intens i d’una complexitat prodigiosa (potser el més complex de tots) que es resol amb un gir digne d’un il·lusionista. Del millor dels mags. Segons explica Molina Foix, Lovecraft va patir durant molt temps una certa inseguretat literària, ja que la seva feina li semblava ésser impersonal i recordar excessivament la dels seus admirats Arthur Machen o Edgar Allan Poe. De fet, en el relat apareix una mena d’autocrítica ben explícita en aquest sentit, quan es titlla el talent poètic d’Edward com de “poesc”. És indubtable que en alguns punts aquest relat els recorda. Però aquest conte és la mostra del talent original i inesgotable de l’Avi. Només una cosa pot sorprendre encara més que la capacitat imaginativa de Lovecraft: saber que va escriure aquesta meravella en únicament tres dies.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 296 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari