EXTRAÑOS EONES (2014) – Emilio Bueso

Autor: Emilio Bueso
Títol: Extraños eones
Editorial: Valdemar
Any: 2014
Pàgines: 288
ISBN: 97884-7702-769-0
Valoració: ★★★★

 

Ja feia temps que volia llegir alguna cosa d’Emilio Bueso. Fou, però, aquesta aproximació als mites de Cthulhu d’H.P. Lovecraft que avui ressenyo la que em va fer decidir. I no únicament perquè aquí un es declari amant incondicional del mestre de Providence (no sóc gens original), sinó perquè algunes de les coses que s’havien dit d’aquest llibre i del seu autor no em van deixar indiferent. No es pot llegir que tal o qual autor és el renovador de tot un gènere o que una novel·la és l’aportació més intel·ligent a la mitologia lovecraftiana de les últimes dècades sense almenys corrugar una cella. Doncs bé, ja puc dir que tots els elogis em semblen merescuts. Extraños eones és una meravella, que agradarà no únicament a fans de la novel·la de gènere, sinó a tots els lectors que busquin un llibre ben escrit.

L’obra s’estructura en una sèrie de parts, d’extensió desigual, separades per cites, que van des de Lovecraft a Marilyn Manson. Tota una manifestació d’intencions. Les influències de Bueso són heterogènies, com les de la majoria d’escriptor d’avui. La jove generació d’autors d’aquest principi de segle beu tant o més del cinema i la televisió que de l’antiga literatura. Són els signes dels temps. Si a Los nombres muertos (2013) de Jesús Cañadas (l’altra recent aportació espanyola als mites) ja vam fer notar que el regust a les aventures d’Indiana Jones era ben palpable, aquí no ens en podem estar de destacar, precisament també, aquesta mateixa influència. Els Goonies, han dit alguns? Personalment, crec que les aventures en piràmides subterrànies (tot amb molta pols) i el segrest de centenars, milers, de nens, traslladarà qualsevol bon aficionat a l’heroi del fuet al Temple maleït, molt més que no pas als molls de Goon, però el que he dit: això és cosa meva personal.

El llibre té tres actes o escenaris diferents, com al teatre. El primer és El Caire. Una megalòpolis de 22 milions d’habitants amb mig milió de nens del carrer. Molts dels quals sobreviuen com poden a El’Arafa, un cementiri on viu gent entre les tombes. I això, de moment, no és ficció, encara que ho pugui semblar. En aquest escenari coneixerem els nens protagonistes de la història i la història particular i íntima de cadascú, allò que els ha dut a ésser uns pàries i a viure en aquell cul de món. En la seva ignorància, es qüestionen (i ens qüestionen de passada) un món que els ha condemnat sense raó a una vida de misèria, robatoris, prostitució i esnifar cola. A una vida de merda, literalment. El turista occidental és caricaturitzat. Representa el pitjor d’aquest món, perquè viu d’esquena al patiment dels altres.

Somos una generación que pasa el relevo a otra miserable, desahuciada. No pudimos pagar a los encantadores de serpientes y eso va a convertir el mundo en un cementerio africano habitado por fantasmas de personas. Hemos levantado unas ciudades monstruosas y crueles donde se han terminado los horizontes y se acaban las condiciones, donde nuestros hijos crecerán narcotizados y pasando penurias para sobrevivir, hasta que el caos y la alienación arrasen con ellos. Hemos heredado una tumba, però en ella ya viven desheredados.

Hi ha molta crítica social en la literatura d’Emilio Bueso, que ha entès perfectament que escriure literatura fantàstica no és deslligar-se de les coses que passen al món, sinó explicar-les d’una altra manera. De fet, enmig del realisme dur que ens planteja Bueso podem pensar que l’element fantàstic pugui grinyolar, però no és així. Quan s’introdueix, ho fa amb la delicada versemblança dels relats de Borges i Cortázar. No ho és, però el gir copernicà l’acosta al realisme màgic d’aquests autors, o al que Alejo Carpentier anomenava “real maravilloso”.

L’obra va introduint l’element cienciaficcional progressivament, sense presses. Aquest element meravellós ve donat pels tres individus estrambòtics que entren al panteó nubi de davant la casa dels nois. Són una mena de metàfora de l’home del sac, aquell ésser dels terrors nocturns dels nens que ve a emportar-se’ls. En aquest cas, en què els protagonistes viuen un malson cada dia, aquest perill és molt real.

El segon escenari és a Barcelona. En aquest cas els protagonistes són una parella, l’Estrella i en David. Del terror i la crítica social passem a una història d’arrel detectivesca, que a l’inici pot destrempar una miqueta, però que mica en mica va connectant amb l’anterior. Als que coneguin l’obra de Lovecraft i en especial els mites de Cthulhu, hi haurà algunes referències amagades en el text que de ben segur que no els passaran per alt. La clau que hereta en David, per exemple, la que obre el panteó nubi d’un cementiri de El Caire, recorda molt molt la clau a què fan referència diversos relats de l’Avi, com “A través de las puertas de la llave de plata” o el popular “El horror de Dunwich”.

Ni aquí ni allà és una clau literal, sinó un passaport a l’horror. Una referència a Yog-Sothoth, un dels monstres del panteó lovecraftià, que ha d’obrir la porta entre el nostre món i el de les potències primigènies per preparar el seu retorn. Per als no iniciats en els mites, dos noms que cal conèixer sí o sí, perquè surten en aquesta novel·la. En primer lloc, Nyarlathotep, el terror reptant. Apareix per primer cop al conte del mateix nom, i Lovecraft el caracteritza com un home alt i fosc, que sembla un faraó egipci. Es tracta d’una deïtat de forma canviant. És l’emissari dels Altres Déus i el servent d’Azathoth. Precisament Azathoth és l’altre dels noms que cal retenir. Azathoth té un paper fonamental en l’imaginari de Lovecraft ja que és el suprem Déu Exterior, el primer motor del caos. És un ésser impossible lligat a la bogeria i a la música. De fet, Lovecraft ens diu que al seu voltant sempre sonen flautes, tambors i d’altres instruments maleïts. Ara sí, el lector poc avesat als secrets lovecraftians podrà capir el que s’amaga rere aquells estranys i meravellosos homes-arna i la seva música hipnòtica. Que us recorda la història del flautista d’Hamelin, dieu? Potser us endureu una sorpresa si llegiu aquesta novel·la…

El tercer escenari és el Sudan, el gran sud. El Caire és el país dels turistes i no queda un pam de terreny per explorar. Bueso necessitava algun lloc verge on pogués amagar-se l’ignot. Com en aquells mapes antics dels exploradors on hi havia grans extensions de terreny en blanc perquè mai ningú hi havia posat els peus. Allà tot era possible. Avui en dia, amb tant GPS i satèl·lit espia, trobar un pam de terreny inexplorat és una tasca força més difícil. Bueso ha decidit que la seva terra ignota serà al Sudan, un dels llocs més perillosos del món. Allà és enlloc. Allà pot viure l’horror. I a l’horror, ens ensenya Bueso, s’hi pot arribar en cotxe. Genial.

El llibre es llegeix d’una tacada. Es devora. Bueso té un domini prodigiós de les paraules que li permet dotar el contingut d’un estil particular, dur, alhora que farcit d’ironia i mala llet. En certa forma, pot recordar la ploma d’un dels grans de les lletres espanyoles, Pérez-Reverte. Perdó: volia dir d’un altre dels grans.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 292 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari