L’HORROR DE DUNWICH (1929) – H. P. Lovecraft

Autor: H. P. Lovecraft
Títol: L’horror de Dunwich (The Dunwich Horror)
Editorial: Tabarca
Any: 1991 (1929)
Pàgines: 108 [dins Narrativa Completa, vol 2, pàg. 237-290]
ISBN: 84-87636-18-7
Valoració: ★★★★★

 

Avui toca ressenyar un dels relats més populars de Lovecraft. Diverses versions cinematogràfiques i fins i tot un text teatral en donen fe. “L’horror de Dunwich” és un d’aquells relats de l’Avi ambientats en un altre lloc d’espant, conegut amb el nom de Dunwich, prop del riu Miskatonic. La caracterització dels habitants d’aquesta zona fictícia de Nova Anglaterra bascula entre grotesca i còmica. Es tracta d’una comunitat endarrerida, que practica l’endogàmia i que s’ha anat degradant al llarg del temps. L’element anacrònic és el que possibilita l’horror del títol. En aquesta Dunwich de costums atàvics, poden aparèixer de manera versemblant referències als indis americans i a la bruixeria.

En relació a això, destacar la llengua dels habitants d’aquesta zona, pretesament pagesa i rural. L’original està escrit d’acord amb el dialecte rústic de Nova Anglaterra, que Lovecraft tornaria a usar a “L’ombra sobre Innsmouth”.

El relat es refereix des del començament a uns fets espantosos ocorreguts a Dunwich en una data molt concreta, entre l’agost i l’equinocci de 1928. Però la història comença molt abans, amb el naixement del protagonista, Wilbur Whateley, de tal manera que el clímax es va postergant i nosaltres anem augmentant el nostre desig per saber en què consisteix a mesura que llegim. És una tècnica hàbil i efectiva per mantenir la tensió i l’interès pel relat. Wilbur és un nen estrany. Ja el seu propi naixement fou poc convencional i el seu creixement és sobrenatural. Té una intel·ligència prodigiosa, però la seva aparença és desagradable i les seves maneres no són gaire diferents a les dels seus veïns. Un dels estigmes de Wilbur en aquesta societat tan retrògrada és precisament el seu origen obscur: no se sap qui és el seu pare. Sí que és ben popular, en canvi, el seu avi, un conegut bruixot que se’l va veure una nit invocant en unes ruïnes megalítiques unes forces obscures.

No. En aquest relat no apareix Cthulhu, sinó el seu parent Yog-Sothoth. De fet, no és el primer cop que s’esmenta en un relat de Lovecraft. Ja havia aparegut a “El caso de Charles Dexter Ward”. Es tracta d’un altre dels arcans de formes impossibles que caracteritzen el panteó dels horrors lovecraftians. El seu sobrenom és “La clau i la porta” o “l’ocult”, i la seva funció és la d’ésser literalment la clau que permetrà l’entrada en el nostre món dels Ancians, les criatures transdimensionals que reclamen tornar a la seva llar després d’eons d’exili de la Terra.

Els Antics van ser-hi, els Antics hi són i els Antics hi seran. No en els espais que coneixem, sinó entre ells. Es passegen serens i primordials, sense dimensions i invisibles per a nosaltres. Yog-Sothoth coneix la porta. Yog-Sothoth és la porta. Yog-Sothoth és la clau i el guardià de la porta. Passat, present i futur, tot és un en Yog-Sothoth.

Una altra referència intertextual la trobem en la menció al llibre Necronomicon. Segurament aquest grimori fantàstic obra de l’àrab boig Al Hazred sigui un dels invents més populars de Lovecraft. L’autor, però, no va escriure mai un llibre anomenat Necronomicon (l’edició existent és de George Hay, un dels continuadors dels mites). A la seva famosa “Història del Necronomicon” Lovecraft es limita a resseguir-se el suposat itinerari cronològic, però no en cita cap part del text. Al llarg de tota la seva obra únicament aporta fragments d’aquest grimori en tres ocasions. Aquest relat és una d’elles. Les altres dues són “El ceremonial” i “A través de las puertas de la llave de plata”.

En relació a tot això, una puntualització: de ben segur que als que hagin llegit Los nombres muertos (2013), la recomanable novel·la lovecraftiana de l’espanyol Jesús Cañadas, els haurà resultat familiar el personatge d’Armitatge i l’escena que té lloc a la biblioteca d’Arkham, on el protagonista consulta un exemplar del Necronomicon. Sinó, ja estan trigant a llegir-la.

El final, com sol ser habitual en aquesta última (i millor) etapa de Lovecraft, és sorprenent. Com en altres relats anteriors pertanyents als mites, la intenció dels Whateley és provocar el retorn dels Antics a la Terra i, en conseqüència, precipitar l’extinció de la raça humana. La barreja entre la ficció fantasiosa dels monstres de Cthulhu i els llibres i coneixements científics reals es donen la mà per teixir una mentida versemblant, en la qual el lector no cal que s’esforci gaire per poder començar a combregar. I a tremolar.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 292 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari