ANDREA VÍCTRIX (1974) – Llorenç Villalonga

Autor: Llorenç Villalonga
Títol: Andrea Víctrix
Editorial: Destibo
Any: 1997 (1974)
Pàgines: 336
ISBN: 9788497100304
Valoració: ★★★★

 

Únicament podem entendre l’obra de Llorenç Villalonga atenent a la seva terra, Mallorca, i al seu ascendent social, l’aristocràcia illenca. És en funció d’aquests dos factors que ens expliquem l’aparició de dues novel·les com Mort de dama (1931) i Bearn o la sala de les nines (1961), on observem, amb tota la seva complexitat, la gestació i posterior ensorrada del mite de Bearn. La primera vol ser el retrat esperpèntic (grotesc i caricaturitzat) de l’inici de la decadència de l’aristocràcia rural mallorquina. La segona, en canvi, és ja la certificació de la  seva defunció. El sotrac de la guerra civil espanyola primer i de la Segona Guerra Mundial després, signifiquen la fi d’aquell món i, en conseqüència, la seva idealització mítica en la memòria de Villalonga. Andrea Víctrix, la seva primera i única incursió en el gènere de la ciència-ficció, no resulta, doncs, una anomalia bibliogràfica si atenem al fet que, també aquest cop, Villalonga aborda el tema d’una societat que s’esvaeix inexorablement davant dels ulls impotents d’aquells que l’han defensada fins a la seva fi.

Amb La gran batuda (1968) Villalonga iniciava la seva croada contra el món deshumanitzat del futur, però serà sobretot a Andrea Víctrix, particular reformulació de l’univers d’Aldous Huxley, on reflectirà amb un humor més àcid aquella societat tecnològica de l’era moderna que tant l’aterroritzava.

Els estels són un ornament que els homes d’avui ja no apreciam perquè tenim llum elèctrica,

Societat que queda retratada a la seva novel·la per uns individus apàtics i mal·leables que compren compulsiva atomicodomèstics, beuen Hola-Hola (una espècie de futura Coca-cola) i repeteixen estúpidament la fórmula d’Einstein E=mc2 (símbol suprem de la tecnificació a què ha arribat la societat), i per un escenari, Turclub (Club Turista de la Mediterrània), nom amb el qual es coneix Mallorca l’any 2050, més semblant a la Metropolis de Fritz Lang que a l’illa de la calma que fou algun dia, i on proliferen arreu rètols lluminosos anunciant el dogma més sagrat de tots:

El Progrés no es pot aturar.

En aquesta obra, com en les grans distòpies del segle XX a Europa (les de Huxley, Orwell o Capek) assistim a la lluita desigual entre un heroi romàntic, que vol aturar el progrés, i la civilització maquinista, que vol assimilar-lo. El primer estarà representat pel protagonista, un escriptor mallorquí congelat l’any 1965 que es desperta en aquest futur i no sap trobar-hi el seu lloc (impossible de no veure-hi al propi Villalonga), i el segon per Andrea Víctrix, un androgin de bellesa encisadora, l’estendard d’aquest futur, el ministre del Plaer. De la mà d’Andrea el protagonista coneixerà aquest futur i l’odiarà, ja que es tracta d’un món on les normes han estat capgirades: les ràdios, els televisors i els coneixements per la imatge arraconen les lletres; la lírica i la novel·la estan prohibides, perquè són les enemigues naturals de la cibernètica; les Pastilles de soma d’Aldous Huxley són el narcòtic de la felicitat que ha suplantat l’esperit crític i la intel·ligència; existeixen ocells mecànics que substitueixen els de debò, els quals moren a mans dels fabricants de ràdios; la moral sexual s’ha subvertit fins al punt que totes aquelles relacions sexuals que abans eren considerades aberrants (el sadisme, el masoquisme, la sodomia) són ara considerades de bon gust, i l’amor convencional entre un home i una dona és tingut per immoral i detestable (a Turclub, on el cànon de bellesa és l’androgínia, es designa per homosexual l’individu que se sent atret per un sol sexe).

El protagonista, un congelat, haurà de decidir si cedeix a l’atracció ambigua que sent per Andrea o bé es planta i li fa front, alineant-se al costat d’aquells dissidents que, com el doctor Orlando, un psicòleg deixeble de Freud que postula de manera revolucionària que

Mitja hora de conversa pot donar més eufòria que qualsevol tranquil·litzant.

Amb l’assassinat del canari Pituso els esdeveniments es precipiten i els que, com Levi-Strauss, creien que havia arribat un punt en què el progrés únicament servia per a compensar en part els inconvenients que ell mateix creava, s’aixequen contra el poder i acaben amb aquest model de societat.

Tal volta era possible destruir-ho tot per a tornar a començar.

Ho diu el protagonista, però podria tractar-se perfectament del Dídac del Mecanoscrit del segon origen (1974). Villalonga, que als anys 30 lluità amb totes les seves forces per acabar amb les mesures progressistes de la Segona República (es diu que sempre portava sota la roba un camisa blava, en honor a José Antonio) li fa dir al seu personatge: 

Tenguem el valor de declarar-nos d’una vegada antiprogressistes.

La Mallorca ideal, la de Bearn, la de les seves antigues novel·les, era del tot extingida, i la nova Mallorca, la real, la progressista, no era del seu agrat. El gènere de la ciència-ficció li brindà l’oportunitat de situar en el futur, en un futur molt particular, l’esperança que aquell vell món pogués rebrotar de nou algun dia. Però Villalonga, en aquesta seva búsqueda per retrobar un temps perdut, sabia prou bé, de les lectures de Proust, que els únics paradisos són els paradisos perduts…

 


Publicat originalment a la revista Míra’m el febrer de 2005 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des de desembre de 2007.
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 301 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari