LA CARRETERA (2006) – Cormac McCarthy

RESSENYA

LA CARRETERA (2006) – Cormac McCarthy

El magnetisme del trist desconsol sobre el futur que ens mostra Cormac McCarthy en aquest llibre només s’explica per l’atracció irrefrenable que provoquen les obres mestres.

Autor: Cormac McCarthy
Títol: La carretera (The Road)
Editorial: LaButxaca
Any:2010 (2006)
Pàgines: 236
ISBN: 9788499300023
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Si ell no és la paraula de Déu, Déu no ha parlat mai.

Aquesta serà una ressenya tramposa. Normalment, quan n’escric una, provo de ser el més objectiu possible, mirant de desaparèixer darrere el que escric. Aquest cop, però, no serà així. I és que La carretera, del gran-molt-gran Cormac McCarthy no és per a mi un llibre qualsevol. Si hi ha hagut un llibre, al llarg de la meva biografia lectora, que m’ha marcat més i durant més temps, ha estat indubtablement aquest. A part, he de reconèixer que possiblement ha estat aquesta novel·la, un dels exemples menys convencionals de literatura de gènere dels últims anys, la que em va enganxar definitivament a la ciència ficció.

La carretera és una contribució atípica al gènere fantàstic d’un autor més donat al realisme salvatge de l’oest americà que a l’especulació futurista. I no obstant això, el llibre manté inalterat el seu estil característic, que casa meravellosament bé amb aquest món desolat, físicament i moralment, que imagina l’autor. Els assidus a McCarthy retrobaran algunes de les seves constants. En primer lloc, cal dir que es tracta d’una novel·la mínima, amb diàlegs brevíssims però punyents, protagonitzada únicament per dos personatges, un pare i el seu fill (que no tenen noms). El llibre és el viatge dels protagonistes per la carretera interestatal cap al sud, en busca d’una arcàdia on la vida sigui possible, després d’un indeterminat cataclisme que ha devastat la Terra.

No són els únics supervivents, però en aquest nou món sorgit de la destrucció del vell la majoria dels humans han retrocedit a un estat de salvatgisme esfereïdor (aterridores les descripcions, ben gràfiques, de canibalisme), per la qual cosa podem pensar que ells dos (i pocs més) són en realitat els últims homes damunt la terra. Els que duen el foc. John Wyndham a El dia dels trífids (1951) ja ens plantejava una situació semblant (al nostre país, Pedrolo s’hi basaria per al seu popular Mecanoscrit del segon origen, en la mateixa línia), però el deute més evident segurament sigui amb la mítica Sóc llegenda (1954), de Richard Matheson. Però només en el punt de partida.

Un cop establert el referent ciencificcional, La carretera va per lliure, esdevenint en si mateixa un gènere. L’obra aborda, com és costum en McCarthy, els grans temes de l’existencialisme (la vida, la mort, la transcendència) a partir d’una fet radical, en aquest cas la fi del món. Però sense pedanteria. És un encert la focalització del punt de vista narratiu del relat en el nen. Amb la seva ingenuïtat, el nen representa l’última escletxa de bondat al món. L’última esperança de redempció de l’home. Per això ha de viure a qualsevol preu. El seu pare actua, doncs, amb el seu sacrifici, com a salvador del seu fill i del futur. 

Un altre dels temes interessants és el del suïcidi. Tema tabú, però que ja tocaria aquell mateix any de manera molt més aprofundida en la magistral El Sunset Limited (2006). La figura de la mare, absent, només evocada, resulta brevíssima, però corprenedora. En diversos fragments de l’obra, el seu simple record serveix per canalitzar tota l’emoció del pare i del fill. Tan poc i tan ben dit. En aquest món futur, no tothom és capaç de sobreviure sense esperança i trobar sentit a seguir patint. Lluitar, per a què si no hi pot haver cap victòria? La mort garanteix deixar de patir. McCarthy no en fa lectures fàcils, paternalistes o pseudoreligioses. Senzillament es limita a exposar uns fets.

La idea d’un déu salvador i d’una altra vida sense patiment no acostumen a aparèixer en l’autor. La seva prosa eixuta ens du a interrogar-nos només pel que hi ha ara i aquí. I en el món de McCarthy no hi ha déu enlloc. És una absència, un gran buit. Per tot això, s’ha d’advertir que aquest no és un llibre per a tots els públics ni per a tots els estómacs. McCarthy té la rara habilitat de tocar cordes dins nostre que de vegades ni tan sols sabíem que hi eren. Partint d’un tema tan trillat com el del viatge, teixeix una al·legoria sobre el sentit de la vida i la soledat de l’home en el món estremidora, brutal. Massa humana, de vegades.

Resulta arriscat parlar d’un missatge d’esperança, en McCarthy, però en qualsevol cas el final obert sembla convidar-nos a acabar-lo d’escriure nosaltres, amb els nostres actes particulars. El futur és una carretera que s’ha de recórrer. Que s’ha de guanyar dia a dia. No puc evitar pensar, sempre que arribo aquí, en aquelles “Palabras para Julia” del també gran-molt-gran José Agustín Goytisolo (que s’acabà suïcidant). La vida, el viatge, el camí. La carretera.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

4 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Alicia Gili Abad
8 years ago

Un llibre que funciona a les tertúlies de gent gran que es declara completament anti CIFI

Cristina Vilà
Cristina Vilà
8 years ago

No he llegit el llibre però m’has fet entrar ganes de fer-ho (potser sóc rara???) i també algun altre llibre de l’autor. Gràcies!!!! Això sí, he vist la pel·lícula. En una paraula: punyent. Aleshores ja vaig observar la reacció d’altres espectadors propers a mi –totalment de rebuig. L’argument és molt més que ciència ficció, és una possibilitat molt real de futur, tot i que espero no sigui el camí que segueixi la humanitat. Encara que hi ha molts números si ens centrem en contemplar el dia a dia.