LA CARRETERA (2006) – Cormac McCarthy

Autor: Cormac McCarthy
Títol: La carretera (The Road)
Editorial: LaButxaca
Any:2010 (2006)
Pàgines: 236
ISBN: 9788499300023
Valoració: ★★★★★

 

Aquesta serà una ressenya tramposa. Normalment, quan n’escric una, provo de ser el més objectiu possible, mirant de desaparèixer darrere el que escric. Aquest cop, però, no serà així. I és que La carretera, del gran-molt-gran Cormac McCarthy no és per a mi un llibre qualsevol. Si hi ha hagut un llibre, al llarg de la meva biografia lectora, que m’ha marcat més i durant més temps, ha estat indubtablement aquest. A part, he de reconèixer que possiblement ha estat aquesta novel·la, un dels exemples menys convencionals de literatura de gènere dels últims anys, la que em va enganxar definitivament a la ciència ficció.

La carretera és una contribució atípica al gènere fantàstic d’un autor més donat al realisme salvatge de l’oest americà que a l’especulació futurista. I no obstant això, el llibre manté inalterat el seu estil característic, que casa meravellosament bé amb aquest món desolat, físicament i moralment, que imagina l’autor. Els assidus a McCarthy retrobaran algunes de les seves constants. En primer lloc, cal dir que es tracta d’una novel·la mínima, amb diàlegs brevíssims però punyents, protagonitzada únicament per dos personatges, un pare i el seu fill (que no tenen noms). El llibre és el viatge dels protagonistes per la carretera interestatal cap al sud, en busca d’una arcàdia on la vida sigui possible, després d’un indeterminat cataclisme que ha devastat la Terra.

Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l’anterior. Com el principi d’un fred glaucoma que entela el món.

No són els únics supervivents, però en aquest nou món sorgit de la destrucció del vell la majoria dels humans han retrocedit a un estat de salvatgisme esfereïdor (aterridores les descripcions, ben gràfiques, de canibalisme), per la qual cosa podem pensar que ells dos (i pocs més) són en realitat els últims homes damunt la terra. Els que duen el foc. John Wyndham a El dia dels trífids (1951) ja ens plantejava una situació semblant (al nostre país, Pedrolo s’hi basaria per al seu popular Mecanoscrit del segon origen, en la mateixa línia), però el deute més evident segurament sigui amb la mítica Sóc llegenda (1954), de Richard Matheson. Però només en el punt de partida.

Un cop establert el referent ciencificcional, La carretera va per lliure, esdevenint en si mateixa un gènere. L’obra aborda, com és costum en McCarthy, els grans temes de l’existencialisme (la vida, la mort, la transcendència) a partir d’una fet radical, en aquest cas la fi del món. Però sense pedanteria. És un encert la focalització del punt de vista narratiu del relat en el nen. Amb la seva ingenuïtat, el nen representa l’última escletxa de bondat al món. L’última esperança de redempció de l’home. Per això ha de viure a qualsevol preu. El seu pare actua, doncs, amb el seu sacrifici, com a salvador del seu fill i del futur. D’aquí les seves paraules:

Si ell no és la paraula de Déu, Déu no ha parlat mai.

Un altre dels temes interessants és el del suïcidi. Tema tabú, però que ja tocaria aquell mateix any de manera molt més aprofundida en la magistral El Sunset Limited (2006). La figura de la mare, absent, només evocada, resulta brevíssima, però corprenedora. En diversos fragments de l’obra, el seu simple record serveix per canalitzar tota l’emoció del pare i del fill. Tan poc i tan ben dit. En aquest món futur, no tothom és capaç de sobreviure sense esperança i trobar sentit a seguir patint. Lluitar, per a què si no hi pot haver cap victòria? La mort garanteix deixar de patir. McCarthy no en fa lectures fàcils, paternalistes o pseudoreligioses. Senzillament es limita a exposar uns fets.

L’única esperança que em queda és la buidor eterna i la desitjo amb tot el meu cor.

La idea d’un déu salvador i d’una altra vida sense patiment no acostumen a aparèixer en l’autor. La seva prosa eixuta ens du a interrogar-nos només pel que hi ha ara i aquí. I en el món de McCarthy no hi ha déu enlloc. És una absència, un gran buit. Per tot això, s’ha d’advertir que aquest no és un llibre per a tots els públics ni per a tots els estómacs. McCarthy té la rara habilitat de tocar cordes dins nostre que de vegades ni tan sols sabíem que hi eren. Partint d’un tema tan trillat com el del viatge, teixeix una al·legoria sobre el sentit de la vida i la soledat de l’home en el món estremidora, brutal. Massa humana, de vegades.

Has de continuar. No saps mai què pots trobar més endavant a la carretera.

Resulta arriscat parlar d’un missatge d’esperança, en McCarthy, però en qualsevol cas el final obert sembla convidar-nos a acabar-lo d’escriure nosaltres, amb els nostres actes particulars. El futur és una carretera que s’ha de recórrer. Que s’ha de guanyar dia a dia. No puc evitar pensar, sempre que arribo aquí, en aquelles “Palabras para Julia” del també gran-molt-gran José Agustín Goytisolo (que s’acabà suïcidant). La vida, el viatge, el camí. La carretera.


No acostumo a deixar llibres. Menys encara llibres que m’han agradat. Menys encara llibres com aquest. M’agrada subratllar i de vegades anotar coses als marges. I si els rellegeixo torno a subratllar. Ara bé, recordo ja fa uns anys, en un viatge amb els meus alumnes de 4t d’ESO a Tunísia (país fantàstic), que jo l’estava rellegint per tercera vegada i una alumna, a qui sabia que agradava la lectura, en veure’m tan interessat me’l va demanar. Contravenint la meva primera directriu l’hi vaig deixar. Eren 5 dies de viatge, tindria el meu exemplar controlat. Desgraciadament, les distraccions van ser tantes (inoblidables les localitzacions de Tatouine i Matmata, on s’havia rodat Star Wars) que no va poder-lo acabar i em va demanar que li deixés endur a casa. Vaig observar el llibre i vaig veure que als meus subratllats ella hi havia afegit els seus, i li vaig dir que endavant. Mai més l’he tornat a veure. Però m’és igual. Avui jo ja tinc un altre exemplar subratllat i vull pensar que ella encara té el seu i que va aprendre alguna cosa important de la vida (i de la mort) en aquelles pàgines. Durant aquell viatge. A la carretera. Hi ha llibres que marquen. Aquest n’és un.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 301 posts and counting.See all posts by dgenis

4 thoughts on “LA CARRETERA (2006) – Cormac McCarthy

  • 20 de juliol de 2015 at 12:21
    Permalink

    Un llibre que funciona a les tertúlies de gent gran que es declara completament anti CIFI

    Reply
    • Daniel Genís
      20 de juliol de 2015 at 12:26
      Permalink

      No ho hauria dit mai… És clar que la ciència ficció aquí és molt secundària i té molt més pes tot el que és reflexió. Potser per això agrada aquest tipus de públic. En qualsevol cas, si és la manera que qui no llegeix cifi en llegeixi, benvingut sigui!

      Reply
  • 21 de juliol de 2015 at 12:54
    Permalink

    No he llegit el llibre però m’has fet entrar ganes de fer-ho (potser sóc rara???) i també algun altre llibre de l’autor. Gràcies!!!! Això sí, he vist la pel·lícula. En una paraula: punyent. Aleshores ja vaig observar la reacció d’altres espectadors propers a mi –totalment de rebuig. L’argument és molt més que ciència ficció, és una possibilitat molt real de futur, tot i que espero no sigui el camí que segueixi la humanitat. Encara que hi ha molts números si ens centrem en contemplar el dia a dia.

    Reply
    • Daniel Genís
      21 de juliol de 2015 at 13:33
      Permalink

      La pel·lícula és molt digna. Sap transmetre moltes emocions que són al llibre, especialment de rebuig i desassossec, com comentes. Personalment crec que és una bona manera d’entrar en un dels grans autors americans vius i, si t’agrada, seguir descobrint algunes de les seves obres (moltes i molt bones). Gràcies per comentar, Cristina.

      Reply

Deixa un comentari