ELS NOIS (2014) – Toni Sala

Autor: Toni Sala
Títol: Els nois
Editorial: L’altra editorial
Any: 2014
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-942160-1-5
Valoració: ★★★★

 

No seria arriscat dir que en narrativa pràcticament ja està tot dit i que qui vulgui ser original, s’haurà de centrar en com explicar allò que es vol dir. En Els nois, Toni Sala és capaç no només de posar sobre la taula temes que són sorprenentment atrevits, potser no són nous, però sí que té molt valor afrontar-los. Per altra banda, els basteix d’una forma que sí que és molt innovadora, tant pel que fa a l’estructura com també a la llengua que utilitza.

La novel·la, si en podem dir així, gira al voltant de la mort de dos nois joves, dos germans de Vidreres, un poble de comarca, en un accident de trànsit. Ara bé, no és la línia temàtica important, només és el decorat per on transcorren les quatre històries que s’expliquen en quatre capítols de llargada considerable i semiindependents cada un dels altres. Amb aquesta estructura, Sala supera els límits de la novel·la clàssica i serà capaç d’explicar quatre línies narratives diferents que s’entrellacen amb el rerefons de l’accident dels dos germans.

La primera d’aquestes històries gira al voltant d’un empleat de banca de mitjana edat, l’Ernest, que treballa a Vidreres i porta una vida rutinària. Ell creu que amb l’ofici que té, és respectat al poble, fins que no se li permet anar a l’enterrament dels dos nois. A partir d’aquí s’adona de la seva insignificança, i sobretot del seu avorriment vital, dels desitjos que té amagats després de passar tan de temps per una carretera plena de prostíbuls. I gràcies a en Miqui, un camioner jove i irrespectuós serà capaç de creuar alguna línia:

Jo busco una mica de vida sense fer mal a ningú. Per això pago, però no ho recomano.

En Miqui és el protagonista de la segona història, és un obsés sexual sense valors, ressentit amb la vida i sobretot amb la societat que ha portat a la crisi financera i que ha vist com al seu pare se li fonien els estalvis de la vida amb unes preferents. En aquest capítol fem un seguiment del seu dia a dia, amb feines que li serveixen per anar tirant i que el van buidant més.

La tercera història gira entorn a la Iona, la xicota d’un dels morts, que haurà d’afrontar la nova situació quan

Cada mort li havia dit: estàs morta i per això has de viure.

Queda molt descol·locada amb el que ha passat, però no emocionalment, sinó que se li desmunta la vida que tenia planejada. A partir d’aquí, reflexiona sobre el que és la vida i la mort, sola, sense ajuda.

Una noia de ciutat, una noia de Girona o de Barcelona, hauria demanat hora al psicòleg. A Vidreres, per la manera de funcionar de Vidreres, hauria de valdre’s per si mateixa.

Mentrestant, els seus pares la sobrevolen com si fos carronya: la mare s’alegra quan veu que té la regla i, per tant, no està embarassada, mentre que el pare se n’aprofita per demanar comprar les terres als pares dels nois morts. Tot mentre rep missatges d’en Miqui.

I l’última història mostra el personatge més nihilista de tots, que curiosament es diu Nil. Es tracta d’un exestudiant de Belles arts, un inadaptat, que ho ha provat tot i de tot se n’ha cansat, fins que fa el pitjor que pot fer de cara a la societat endogàmica del poble, tornar-hi, ja que és la constatació del fracàs, els seus pares ho tenien clar.

Pagaven perquè ell pogués dedicar-se a buscar un altre món, a trair-los, amb l’esperança que se n’afartaria.

Allà es retroba amb la Iona el dia del funeral i pensa en tenir una relació amb ella. Però en Nil amaga molts secrets, alhora que és l’instrument coercitiu per comprar els camps que pretén el pare de la Iona. Ni en Miqui l’acaba d’entendre i se n’espanta i tot.

En el fons, les quatre històries mostren el nihilisme dels individus actuals, la seva manca d’empatia i la solitud que els envolta, de la mort i del pas del temps. L’acció es desenvolupa a Vidreres, un poble gran, on l’endogàmia hi és present i sobrevola tota la narració, que suporta a més l’agreujant de la crisi actual i sobretot com afecta als joves, en especial a en Miqui, que veu com el temps, la vida, passa sense pena ni glòria com els pòsters que té a la seva habitació.

Les cares més atractives de feia deu anys, que s’havien anat esgrogueint a la fotografia, s’havien assecat al paper com s’havien assecat a la vida real, unes models caducades, ja fora de circulació…

I ja per acabar, m’agradaria parlar de la llengua. Toni Sala sap construir el relat amb una llengua molt treballada i acurada. Destaca la reflexió sobre l’acció, sovint amb llargs passatges on es reflexiona sobre un tema fins a la sacietat, a vegades amb obsessió, amb repeticions de frases o d’idees que augmenten l’angoixa de tot allò que el lector és testimoni. Un gran treball que mostra un gran talent literari i que és capaç de presentar-nos una història sense edulcorants en un format innovador.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 40 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari