HISTÒRIA DEL NECRONOMICON (1938) – H. P. Lovecraft

Autor: H: P. Lovecraft
Títol: Historia del Necronomicón (History of the Necronomicon)
Editorial: Valdemar
Editor: Juan Antonio Molina Foix
Any: 2007 (1938)
Pàgines: 3 [dins Narrativa Completa, vol 2, pàg. 227-229]
ISBN: 9788477025870
Valoració: ★★★★★

 

El Necronomicon passa per ser un volum blasfem de coneixements prohibits escrit a Damasc pels volts de l’any 730 d.C., obra de l’àrab boig Abdul Al-Hazred. Originalment hauria dut el títol d’Al Azif (“la remor”, essent azif la paraula utilitzada pels àrabs per descriure el so nocturn suposadament produït per l’udol dels dimonis), i hauria estat traduït al grec, secretament, l’any 950 d.C. Hauria estat en aquest moment que hauria pres el títol amb què el coneixem nosaltres: Necronomicon, o llibre dels morts.

Segons H.P. Lovecraft, que és qui més s’hi ha referit en els seus escrits, el Necronomicon és un llibre de sabers arcans i màgia ritual, la sola lectura del qual ja provocava la bogeria i la mort de qui el llegia. En el llibre s’hi poden trobar fórmules oblidades que permeten de posar-se en contacte amb éssers sobrenaturals, rituals per a ressuscitar els morts, conjurs per poder viatjar a d’altres dimensions, etc. L’atracció de la seva matèria hauria provocat una ràpida difusió entre els homes de ciència i els filòsofs de l’edat mitjana. No obstant això, els terribles successos que envoltaren el llibre dugueren l’Església Catòlica a condemnar-los vers l’any 1050. Després de la seva condemna, només es va saber d’ell furtivament, fins que l’any 1228, un home, Olaus Wormius, l’hauria traduït al llatí. Aquest text llatí (segons la versió de Lovecraft) hauria estat imprès dues vegades: primer a Alemanya, durant el segle XV, i després a Espanya, durant el XVII. Si bé els originals àrab i grec figuren com a desapareguts, al llarg de l’últim segle s’han succeït les notícies sobre les còpies del Necronomicon a pràcticament tots els racons del món: des del British Museum, fins a la Bibliothèque Nationale de París, passant per la biblioteca Windener de Harvard, la biblioteca de la Universitat de Buenos Aires o, fins i tot, a la biblioteca de la Universitat de Miskatonic, a Arkham.

Òbviament, el llibre és fictici, com fictícia és la universitat de Miskatonic, a la localitat d’Arkham, fantàstica i inexistent als mapes reals, però ben present en els mites lovecraftians de Cthulhu, on tantes vegades s’esmenta el nostre llibre. Lovecraft, en el seu afany de construir un passat mitològic que donés validesa als seus relats de Cthulhu, va dur a terme un excel·lent engany, com ell mateix confessa a un dels seus col·legues:

El nom de Necronomicon se’m va ocórrer durant un somni, tot i que l’etimologia és perfectament vàlida.

La ficció supera aquest cop la realitat, malgrat que potser el més encertat seria dir que ficció i realitat s’abracen com s’abracen el mar i el cel en l’horitzó, just en aquell punt on no es pot distingir on acaba l’un i comença l’altre.

Després d’escriure’l, Lovecraft va enviar la Història del Necronomicon al seu grup de col·legues habitual, l’any 1927. El mestre, però, no tenia cap intenció de publicar-la i, de fet, el llibre mai fou publicat en vida d’ell. Només se n’editaren una vuitantena d’exemplars l’any 1938 (un any després de la seva mort) com a homenatge pòstum. L’invent de Lovecraft, però, va fructificar i en els anys a venir varen aparèixer multitud de comentaris arreu sobre el Necronomicon, així com d’altres “Necronomicons”, que varen aparèixer amb aquest mateix títol i que es desplegaren en llibres sencers. D’aquesta manera, la llavor del desconcert al voltant d’aquest llibre misteriós va fructificar i el que només habitava en la imaginació d’un (o d’uns quants) a partir d’aquell instant va prendre existència real: van aparèixer originals de l’obra d’Al-Hazred en catàlegs de llibres d’antiquaris (alguns ingenus fins i tot van pensar que compraven un original del Necronomicon, quan en realitat eren objecte d’una malèvola estafa), prestigiosos autors firmaren ressenyes en conegudes publicacions fent-se’n ressò, el seu títol aparegué en fitxes bibliogràfiques, etc. S’explica que Jorge Luis Borges precisament fou el responsable d’haver inventat una fitxa del Necronomicon a la Biblioteca Nacional d’Argentina, i que a la biblioteca de Santander, a Cantàbria, també hi figurava una versió llatina del nostre llibre.

L’autoria dels textos ha estat un dels principals maldecaps de les obres literàries al llarg dels segles. Els apòcrifs, és a dir, els llibres o autors inventats, són un recurs utilitzat a bastament en la literatura (Edgar Allan Poe o el propi Borges en són un bon exemple), i ja des del segle XV, amb obres com el Tirant lo Blanc, o durant el XVI, amb d’altres com el Lazarillo de Tormes o el Guzmán de Alfarache, moltes històries plantejaven interrogants importants al voltant de la seva veracitat o autoria. Al respecte, una de les invencions més originals de Cervantes en el seu Quixot fou, precisament, el d’atribuir-ne l’autoria a un tal Cide Hamete Benengeli, autor d’origen àrab. Martí de Riquer, en el seu impressionant estudi de l’obra quixotesca, ho veu així:

La ficción se interfiere perfectamente en la realidad: los entes creados por el ingenio de Cervantes hablan como seres reales de su historia escrita e impresa.

En el joc de Cervantes, el fictici era l’autor, no la novel·la. En el de Lovecraft, es rebla una mica més el clau: autor i novel·la ho són. Llegim que diu Robert M. Price:

Els horrors del Necronomicon ens estremeixen precisament perquè no es revelen. Només poden ser eficaços i estar presents en la seva absència.

Al-Hazred (sobrenom que el propi Lovecraft es posà de nen, inspirat per la lectura de Les mil i una nits i que podria venir de l’expressió “all has read”, ho he llegit tot) no ha existit mai, ni ha existit mai cap llibre titulat Necronomicon. I malgrat això, mai en la història de la literatura un autor apòcrif i un llibre que mai ha estat escrit (i que per tant mai ningú ha pogut llegir) havien fet córrer tants rius de tinta. O és que potser hem de pensar que sí que existeix? Ja se sap que l’èxit més gran del diable és, precisament, haver aconseguit de fer-nos creure que no existeix…


Publicat originalment a la revista Mira’m el juny de 2007 a la secció Històries del guardià de la cripta.





Ens ajudes amb una donació?