LA TERRA DE SÀNNIKOV (1926) – Vladimir A. Obrutxev

Autor: Vladimir A. Obrutxev
Títol: La terra de Sànnikov (Земля Санникова) [1]
Editorial: Fredonia Books
Any: 2002 (1926)
Pàgines: 376
ISBN: 9781589638679
Valoració: ★★★★

 

Un dels escriptors russos que més bé va saber traslladar l’esperit de la ciència ficció de finals del XIX principis del XX a l’àmbit soviètic fou Vladimir A. Obrutxev. Aquest home d’un talent excepcional era, a més d’escriptor de novel·les de ficció científica, un reputat geòleg i explorador de Sibèria i l’Àsia Central. Els seus coneixements van possibilitar la descoberta de nous jaciments de metalls preciosos en zones fins llavors no explotades. Fou també un dels científics més guardonats per l’Acadèmia Soviètica de Ciències. Obrutxev és l’autor de dues novel·les poc conegudes a Occident i que beuen directament del Viatge al centre de la Terra de Jules Verne i del Món Perdut d’Arthur Conan Doyle. Per a qui no en recordi l’argument, direm que a grans trets relataven la descoberta d’un món paral·lel (subterrani en el cas de Verne i situat enmig de la jungla sud-americana en Doyle) on hi convivien dinosaures i homínids prehistòrics. Aquests relats d’evasió foren els que utilitzà Obrutxev per fer dues de les seves obres: Plutònia (escrita el 1915 però no publicada fins al 1924) i La terra de Sànnikov (1926) [2].

La terra de Sànnikov (1926) té un argument similar a Plutònia (l’expedició polar), però a diferència de l’anterior, parteix d’una llegenda escoltada de boca dels indígenes pel mateix Obrutxev durant els seus viatges a Sibèria: el mite d’una terra al nord on hi regna un clima temperat i on encara és possible trobar-hi mamuts vius. Aquesta terra, que alguns identificaven amb la mítica Terra de Sànnikov (una suposada illa vista pels primers exploradors àrtics a principis del segle XIX però que mai fou descoberta), és doncs, l’objectiu del grup dirigit per un ex presoner del tsar exiliat a Sibèria, Matvei Goriúnov. Juntament amb els seus companys científics, arriben a la misteriosa illa on troben una tribu d’indígenes siberians que viuen en un estadi més primitiu que els seus germans del continent. Els indígenes són atacats constantment per un grup d’homínids prehistòrics anomenats vampu, que els roben el menjar i els segresten les dones. Així doncs, els blancs ajuden els indígenes a lluitar contra aquesta amenaça.

Mamuts (com no), tigres de dents de sabre, i homínids són doncs els elements que desfilaran per les pàgines de l’obra. Obrutxev torna a utilitzar la ficció per a il·lustrar al públic sobre la història geològica i biològica del nostre planeta.

Sobre aquest llibre, es va estrenar el 1973 un film que encara segueix essent molt popular a l’antiga URSS.


[1] He d’agrair a l’amic i russòfil Oriol Ribas que m’hagi permès adaptar una entrada del seu bloc Rússia al cor per confeccionar aquestes ressenyes especials per a El Biblionauta.
[2] Donat que en l’article d’Oriol Ribas tant Plutònia com La terra de Sànnikov estan englobades sota un epígraf dedicat al seu autor (“Els mons perduts de Vladimir A. Obrutxev”), encapçalem sengles ressenyes amb la mateixa introducció.
Oriol Ribas

Oriol Ribas

Russòfil. Estudiós de la Història i la Filologia Eslava. També escriu a ‎@Historieseuropa.

uri has 8 posts and counting.See all posts by uri

Deixa un comentari