Round #2: CAPITÁN TRUENO VS. CONAN

Títol: El Capitán Trueno. Saga de Morgano
Guió: Víctor Mora
Dibuix: Miguel Ambrosio, “Ambrós”
Editorial: Bruguera
Any: 1956
ISBN: 978-84-666-5407-4
Valoració:★★★★
Títol: Conan el Pícaro (Conan the Rogue)
Guió: Roy Thomas
Dibuix: John Buscema
Editorial: Editorial Planeta.
Any: 1995 (1991)
ISBN: 8432715005537
Valoració: ★★★★

OBERTURA: Combat entre Conan i El Capitán Trueno. Un bèstia elemental i un noble elegant, un bàrbar hipermusculat enfrontat a un civilitzat cristià, un cimeri volent vèncer a un empordanès: dubtem sobre qui guanyarà el combat? Ulisses sempre vencerà al Ciclop, no ens enganyem, però és cert que la vida ens pot oferir moltes sorpreses i en aquest nou combat no podem confiar-nos. En tot cas, Conan ha estat un personatge que s’ha mogut per diversos mitjans amb habilitat sorprenent, va néixer sent relat i novel·la, es va transformar en personatge de còmic i es va universalitzar gràcies al cinema. El Capità, més modest -més savi? -, s’ha mogut de forma gairebé exclusiva pel món de les vinyetes; i allà, no ens enganyem, pocs rivals li podran plantar cara.

L‘heroi per antonomàsia del còmic hispànic és El Capitán Trueno; dignes competidors té, sens dubte -Diego Valor, El Guerrero del Antifaz, Roberto Alcázar y Pedrín- però no hi ha dubte que la creació de Mora i Ambrós es va convertir en l’obra més popular, la més imitada i la més perdurable. Va ser la més popular pel veritable fenomen editorial que va suposar, amb centenars de milers d’exemplars venuts cada setmana, amb noves revistes sorgides a l’escalf dels quadernets, amb diversos equips artístics que van intentar continuar esprement aquest èxit abassegador. Va ser la més imitada, ja que a la seva estela van sorgir noves col·leccions que copiaven el model d’un trident d’herois -El Capità, Crispín i Goliath- enfrontats a mil aventures, un esquema que van copiar El Jabato, El Cosaco Verde o, anys després, El Corsario de Hierro, totes elles escrites pel propi Mora. Ha estat la més perdurable perquè, més enllà de la seva popularitat en els anys cinquanta i seixanta, les versions a color dels anys setanta van suposar un nou èxit al temps que la col·lecció s’anava reeditant de forma continuada i en diversos formats fins al nou segle.

ct2

La sèrie va veure la llum, aparentment, com un nou -i previsible- còmic d’aventures medievals en l’extraordinari mercat dels anys cinquanta, la genuïna edat d’or del tebeo espanyol, però lentament es va convertir en una obra d’enorme vitalitat on l’empremta del Prince Valiant de Harold Foster es combinava amb l’excepcional talent dels seus dos creadors, dos artistes carregats de geni que van anar convertint la col·lecció en una frenètica recerca de l’aventura per totes les terres conegudes i fins i tot per les que encara no es coneixien. Les històries van ser construïdes per al rígid marc narratiu que suposava el quadernet de dotze pàgines de lliurament setmanal, però el que podia ser una limitació va saber ser convertida pels autors en una virtut ja que els diversos episodis es caracteritzaven pel seu traç àgil, vibrant i un ritme narratiu absolutament galopant. Tot era possible en una aventura desencadenada, mantinguda amb pols ferm vinyeta a vinyeta i on la versemblança es subordinava a la intensitat i exigència de l’aventura.

Víctor Mora, a més de novel·lista i contista notable que va desenvolupar una sòlida narrativa en català, és un dels grans del còmic espanyol, sent el guionista de sèries llegendàries com les ja esmentades però també d’una àmplia obra en els anys setanta -especialment per al mercat francès- que va suposar captar molts dels canvis que experimentava el mitjà en anys de transformacions: Dani Futuro, Las Crónicas del Sin Nombre  o Felina serien bons exemples d’això.

Ambrós va ser un dels il·lustradors realistes de la factoria Bruguera que va brillar de forma més singular gràcies a la seva excepcional capacitat per dibuixar les escenes d’acció i traslladar el moviment i el dinamisme al codi bidimensional de les vinyetes; les seves obres més importants se centren en les seves col·laboracions amb Mora, als anys cinquanta El Capitán Trueno i ja en els setanta El Corsario de Hierro.

ct1

És difícil seleccionar una trama dins de la desenfrenada ficció que desencadena Mora en els quaderns de Bruguera; normalment cada nucli narratiu durava uns tres o quatre quadernets setmanals per, tot seguit, iniciar una nova trama, normalment en un escenari nou. Hem seleccionat la que anomenem Saga de Morgano per la seva importància en l’univers truènic ja que sorgeix a continuació que El Capità conegui la bella Sigrid de Thule i en aquesta aventura els nostres herois coneixen al savi Morgano, qui els regalarà un globus aerostàtic que els permetrà viatjar per mig món. El contingut conserva tots els atributs del millor de la sèrie: acció desenfrenada, equilibri entre tensió narrativa i bones dosis d’humor, vitalisme moral i gràfic, dibuix vibrant, de traç exquisit, simplificat en els fons però amb una prodigiosa capacitat per captar la gestualitat dels personatges i els seus moviments i sòlid codi ètic dels herois, sempre regits per un anhel de justícia social i de lluita contra la tirania. I quan acaba la saga, els lectors han de cordar-se els cinturons ja que s’acosten aventures contra nans sarraïns que volen en àguiles ensinistrades, revoltes per enfrontar-se a mandarins sinistres, una lluita sense quarter contra el mateix Gengis Khan, combats contra ramats de ietis, enfrontaments contra belles dones pirata, lluites contra perversos faraons, descobriments de civilitzacions perdudes al cor de l’Àfrica negra… No hi ha dubte: el Capità, al costat de Goliath i Crispín, és invencible.

Només queda imaginar al bonàs de Goliath, Cascanueces, amb el seu garrot Toma-Toma enfrontant-se al Bàrbar i, en comptes de la seva cèlebre “por el gran Batracio Verde”, dient “Cimerios a mi!” Tremola, Conan.

© Joan M. Soldevilla


Conan no va néixer al còmic. El seu creador és un narrador de literatura barata, Robert E. Howard, que forma part de la nòmina de l’anomenat Cercle de Lovecraft —de qui va ser amic— juntament amb altres il·lustres de la subcultura yankee com Clark Ashton Smith.

Tot i que va tocar els diferents gèneres de la literatura pulp, Howard ostenta l’ampul·lós cinturó de creador del gènere d’espasa i bruixeria.

Aquest gènere, del qual Conan i el Rei Kull són dos dels seus màxims exponents, recull tota la tradició de l’èpica: des dels mites i les odes grecollatines, passant per l’èpica medieval, els llibres de cavalleries, l’exotisme i l’aventura de la novel·la bizantina, i l’escapisme a llocs llunyans o fantàstics del Romanticisme -penso en Walter Scott- o el Modernisme.

Conan 1

Per contra, Conan s’avança a l’alta fantasia d’El senyor dels anells —Howard va morir un any abans de la publicació d’El Hobbit—. Sempre es reconeix la tasca d’haver cartografiat La Terra Mitjana a Tolkien. Sense treure-li mèrit al creador d’El Simaríl·lion, Robert E. Howard ja ho havia fet abans amb el seu món imaginari de l’Era Hibòria —època que va des de l’enfonsament d’Atlantis fins a la formació de les plaques continentals actuals— en la qual transcorren les aventures de Conan .

L’escriptor texà només va publicar una novel·la amb Conan com a protagonista: L’hora del drac. Aquesta novel·la i quinze relats més protagonitzats pel cimmeri es van publicar íntegrament a la revista Weird tales, exponent de la cultura underground i pulp dels anys 30, o el que és el mateix, dels relats de terror, màgia, westerns, ciència ficció…

Malauradament, Howard es va suïcidar al 1936 als trenta anys d’edat. Altres escriptors van recollir el seu univers i van continuar escrivint novel·les i relats sobre Conan, Solomon Kane o el Rei Kull —els tres van tenir la seva sèrie a Marvel—.

La primera sèrie de còmic del personatge de Howard va ser Conan el Bàrbar, que va aparèixer al 1970. Al 1974 apareix una segona sèrie, L’Espasa salvatge de Conan. Barry Windsor Smith va ser el primer que el va dibuixar. El treball de Barry Smith és d’un nivell altíssim i passarà a la història per haver dissenyat el futur Rei d’Aquilònia. Però si he de triar un duo de guionista i dibuixant per Conan, em quedo sens dubte amb el tàndem format per Roy Thomas i John Buscema.

Aquí no tenim prou espai per desenvolupar els motius que van propiciar la marxa de Jack Kirby de Marvel. En poques paraules, quan King Kirby es va cansar de ser menystingut per la Marvel i per la premsa, quan en va tenir prou que tot el mèrit se l’emportés Stan Lee, Kirby se’n va anar a DC. Va recaure llavors sobre John Buscema l’enorme responsabilitat de convertir-se en el seu relleu.

Per remarcar la importància —i el mestratge— de l’estil de Kirby durant els anys seixanta citaré el dibuixant Don Heck, que confessa en el llibre Kirby, el rei dels còmics de Mark Evanier:

Stan Lee volia que Kirby fos Kirby, que Ditko fos Ditko… i que tots els altres fóssim Kirby.

Aquest va ser l’enorme repte, el guant que Big John Buscema va haver de recollir i que va superar amb escreix. Durant els seus anys de dibuixant secundari a Marvel havia après a plasmar descomunals envergadures musculars, vistes des de perspectives impossibles, a les quals donava una forta sensació de moviment veloç.

Buscema, amb el seu llapis, proporcionarà gran majestuositat als déus, vilesa als pusil·lànimes i humanitat als androides o heralds còsmics.

A més de Conan dibuixarà també Els 4 fantàstics, Hulk, Silver Surfer, Thor, Spiderman o Wolverine.

Conan 2 jpg

Si Buscema va ser el substitut de Kirby, una cosa semblant va passar amb Roy Thomas, qui durant els setanta va exercir el paper de guionista i coordinador que Stan Lee li havia delegat quan el seu caire d’home públic i home-marca de Marvel no li permetia dedicar tant temps a l’escriptura. Va ser l’autor de guions per a sèries com Nick Fury, Doctor Estrany, X-men, Spiderman, Thor o Els Defensors per a Marvel i Wonder Woman, JLA per DC.

Thomas i Buscema van treballar molt i bé per separat, assegurant-se un nom important a la història del còmic book. Junts van signar alguns dels millors números de The Avengers —van crear Vision— i per descomptat una infinitat d’històries sobre Conan.

La novel·la gràfica que he triat ressenyar és Conan,  the Rogue, llegat d’aquest parell de cracks. Al còmic, un Conan borratxo ha rebut una pallissa a Forth Gori i, tot ressacós, presencia com una joveneta li roba la bossa. En veure’s arruïnat, Conan salva d’un atemptat Karsu Khan, senyor de Khawarizm a qui com a recompensa li demana que el faci servir com a guardaespatlles. D’aquesta manera Conan es veurà embolicat en una conspiració de passadissos de Palau que pretén enderrocar tant el senyor de Khawarizm com el de Forth Gori.

Veurem Conan en combats a mort amb poderosos guerrers, amb un gladiador en un circ, amb un rèptil gegant que recorda un dinosaure del món perdut. El cimmeri s’enfrontarà a un monstre que com Titó —aquell pobre troià a qui Zeus va atorgar la vida eterna però no l’eterna joventut— gaudeix de la seva immortalitat però ha perdut el seu cos humà. El veurem navegar per un pantà. Obtenir els favors d’una princesa tan immensament perversa com bella i sensual. El veurem escapar-se d’una legió de criatures despullades de les seves ànimes, que vaguen per pantans coberts de verdet i molsa, una legió a mig camí entre zombis i la Cosa del Pantà.

El veurem borratxo i sobri. Groller i cavallerós, xulo i educat, cretí i intel·ligent i sobretot egocèntric. Perquè Conan és un antiheroi, un supervivent en una era terriblement cruel en què s’empala, es tortura i es ven esclaves sexuals. En aquesta novel·la gràfica Conan podria fer seva aquella gran frase de Dirty Harry

No tinc prejudicis. Odio a tothom per igual.

No hi cap més acció en aquestes poc més de seixanta pàgines. No hi cap més trama, més engany, més misèria, més erotisme. Conan, the Rogue és una fantàstica història sense intenció moralista. És entreteniment i escapisme de la rutina en estat pur. I per descomptat, sense un obvi final feliç.

Les dues pel·lis de Swarchzenegger? Bé, però que sàpiguen que John Buscema va dibuixar també les adaptacions de les pel·lícules al còmic.

I l’última pel·lícula? La del 2011? No sé, no l’he vista. No m’hi atreveixo. (Com tampoc m’he atrevit amb la de El Capitán Trueno).

Sí, ja ho sé. Conan no és bo. No és l’ideal de gendre. Ha estat pirata, lladre, renegat, usurpador, conqueridor, (també serà rei) … I sí, ja sé que quan érem nens tots anàvem amb els bons —aquells bons molt bons que lluitaven contra els dolents molt dolents— fins que, arribada una certa edat, ens vam adonar que en tot humà resideix un revers tenebrós, que entre el blanc i el negre hi ha una extensa escala de grisos i que —sense cap mena de dubte— no hi ha una veritat única.

Dit d’una altra manera: quan de petits jugàvem a La Guerra de les Galàxies tots volíem ser Luke Skywalker —al pati de la meva escola hi havia un inadaptat que volia ser Chewacca (no cal dir que va acabar sent el meu millor amic)—. Volíem ser Luke, dic, fins que un bon dia —a l’adolescència— ens vam adonar que Skywalker era un panoli i qui realment ens treia el son era Darth Vader.

Si escanegéssim la moral de Conan probablement trobaríem més ombres que llums. I? No volem lliçons de moralitat, volem una bona dosi d’escapisme, d’aventures, de combats a espasa i deixar-nos seduir per dones increïbles vestides amb els seus vestits de caçadora.

Espases. Monstres. Trons… Per cert, també apareix a Conan, the Rogue un nan, germà del senyor de Forth Gori, que tot conspirant intenta usurpar-li el tron al seu germà…

Els recorda això vagament alguna cosa?

TANCAMENT: El combat entre Conan i el Capitán Trueno és un combat desigual. El Capitán Trueno representa el bé, la conducta immaculada, l’ètica impol·luta, la integritat brutal d’alguns herois que, de bons, se’m fan terriblement avorrits. Senyores i senyors, amb el cor a la mà: si han de triar entre Goku o Vegetta, entre John Wayne o Clint Eastwood, entre el Capità Amèrica o Magneto, entre Iniesta o Stoichkov… siguin valents i mullin-se: amb qui es queden?

Per descomptat que admiro i respecto el treball de Víctor Mora i els fantàstics dibuixos d’Ambrós, però sens dubte em sedueix molt més el personatge de Robert Ervin Howard, sobretot quan qui el dibuixa és un dels grans llapis de tots els temps: John Buscema.

© Jordi Casals


XXX_8804_1312828377_1RIIIIING! Les armes regalimen sang i els escuts estan baldats. Igualadíssim assalt, sens dubte, una altra vegada. Tant en Jordi com en Solde caminen com poden cap al seu racó del ring. Han rebut de valent, però ambdós aguanten. Saben, però, que a la fi només en podrà quedar un. Ara els toca escollir a vostès: en la seva opinió, qui creuen que ha guanyat aquest assalt?

  • Conan (55%, 11 Votes)
  • Capitán Trueno (45%, 9 Votes)

Total Voters: 20

Loading ... Loading ...

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

Autors de la nostra secció fixa "Soldevilla vs Casals", en què periòdicament enfronten en un combat impossible ple de coneixements i entreteniment dos dels seus còmics preferits.

soldeca has 8 posts and counting.See all posts by soldeca

Deixa un comentari