Doncs no. Quan tothom esperava que Patrick Rothfuss anunciés finalment la tercera i última part de la seva Crónica de l’assassí de reis, l’autor va i estrena La música del silenci. El llibre, una novel·la curta de poc més d’un centenar de pàgines, està protagonitzat per l’Auri, un dels personatges secundaris que apareixia ja a El nom del vent (2007) i a El temor d’un home savi (2011). Malgrat l’ambientació a Temerant, però, que ningú esperi trobar peripècies protagonitzades pel mag Kvothe en aquest llibre, perquè quedarà amb un pam de nas. Al Pròleg, Rothfuss ja deixa molt clar que La música del silenci és un llibre diferent dels anteriors i que potser no ens agradarà:

Si vols saber sobre Kvothe i els Xandrian, no. La novel·la comença amb els preparatius que l’Auri du a terme davant l’arribada imminent d’algú. Al llarg de set dies, la noia rebuscarà, ordenarà, arrenjarà, disposarà i escorcollarà pels racons insondables del seu Món Amagat tres coses que la satisfacin suficientment per regalar a un misteriós visitant, que en cap moment se’ns diu qui és. Però vaja, des de la primera menció tots tenim un nom al cap: Kvothe. Al llarg d’aquests set dies i de la cerca d’aquests regals, anirem descobrint de passada detalls de la personalitat d’aquest personatge, segurament un dels més peculiars del món imaginat per Rothfuss. No acabem de saber què li ha passat a l’Auri, però evidentment alguna cosa la va ferir enormement en algun moment del passat, la trencà, i en l’actualitat viu amagada del món exterior en un món que ella anomena el Món Amagat, sota la pròpia Universitat. Literalment (sota terra), però també metafòricament (retrotreta en un laberint interior pel qual pocs, potser només Kvothe, saben orientar-se).

No resulta senzill entrar en els mons de l’Auri. En cap dels dos. Rothfuss s’ocupa prou de fer-ne també l’accés dels lectors tot un repte. Cent pàgines i un sol personatge. Cent pàgines i gairebé tot descripció. Un centenar de pàgines, a més, on no passa absolutament res. Bé, gairebé res: l’Auri fa sabó. Això segurament sigui el més emocionant que ens hi podem trobar, si és que la prosa poètica, senzilla i sensible, tan etèria com la pròpia protagonista, no ens sembla prou emocionant. No pretenc frivolitzar, ans al contrari. Després d’uns milers de pàgines, començo a entendre de què va la prosa de Rothfuss: el lector, quan agafa un dels seus llibres, s’ha de deixar portar pel ritme lent, lentíssim, de les descripcions, per la prolixitat dels detalls; no ha de desitjar que passi res, no ha de tenir pressa per arribar enlloc. Gairebé fa falta conèixer el Lethani per assaborir-la completament. És així, i només així, com es pot arribar a gaudir aquest llibre.

Per tot això, és recomanable seguir el consell de l’autor i no començar a descobrir Temerant ni Rothfuss per aquest llibre. Tant el primer com el segon volum de la Crònica de l’assassí de reis forneixen de coneixements que seran imprescindibles per poder-lo gaudir amb més garanties i és per aquells llibres, doncs, que cal començar. Esteu doblement advertits. I alguns lectors potser ni tan sols així aconseguiran entrar-hi. I és que de debò és un llibre realment estrany. De fet, Rothfuss és perfectament conscient d’aquest handicap i ens en torna a advertit en la Nota final. A l’autor se’l pot acusar de moltes coses, segurament, però no pas de voler enganyar el lector. En qualsevol cas, és evident que es tracta d’un llibre que no és per a tots els públics. I, tot i així, és innegable el gran ressò mediàtic i l’èxit de públic que ha tingut, esdevenint un dels pocs títols de gènere entre els més venut, per exemple, el passat Sant Jordi al nostre país. Raül Maigí, rothfussià confès, al seu bloc Les Rades Grises ja en destacava precisament això: “Rothfuss ha construït un univers que agrada tant als seguidors habituals del gènere fantàstic com als nouvinguts i recelosos.”

No m’agrada quan Rothfuss es flagel·la i diu que tot és culpa seva, si no ens ha agradat el llibre. Sona a falsa modèstia. Sobretot quan ho fa tot just després d’insinuar que cal ésser molt sensible i especial per apreciar-lo… M’agrada més, en canvi, quan parla que hi ha llibres per a tot tipus de lectors i que potser senzillament aquest llibre no és per a segons quins lectors. Potser no era per a mi quan el vaig començar. Però crec que sí seria per a mi ara. Aquestes últims ratlles (aquesta Nota) ha estat com una classe magistral del mestre Tempi. Crec que per fi he començat a besllumar els misteris del Lethani. Crec que part del problema que he tingut amb ell és que m’havia enganyat pensant que aquell homenàs barbut i escabellat, vestit de negre rigorós com una estrella del rock, era un víking assedegat de sang que em sorprendria en algun moment amb una decapitació o un esbudellament. Però resulta que aquest no és el seu estil, i no puc buscar això en les seves novel·les. Ara ho veig clar. Aquest és l’estil del vellet agradable George R.R. Martin, per exemple. Però Rothfuss s’estima massa els seus personatges per sacrificar-los en un bany de sang. I a l’Auri se l’estima per sobre de tots els altres.

L’epifania ha estat aquesta: Rothfuss no és un bàrbar sense cor, ara ho veig; és un romàntic recalcitrant. De vegades molt i molt tendre, tant que quasi sembla cursi. Crec que havent entès això, doncs, hauria de rellegir el(s) seu(s) llibre(s) a la llum del Lethani…