EL CEMENTIRI (2013) – Gerard Guix

Autor: Gerard Guix
Títol: El cementiri
Editorial: Columna
Any: 2013
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-1723-5
Valoració: ★★★

 

Començaré aquesta ressenya pel final de la novel·la. Concretament per la Nota inclosa per Gerard Guix després del final, i on ens explica que El cementiri va néixer com a text teatral per a dos actors. La resta (la desastrosa adaptació de Calixto Bieito, la reconversió un cop recuperats els drets en novel·la) no m’interessa tant, però saber que en un principi aquesta novel·la distòpica va ser pensada com a obra de teatre minimalista ha estat una mena de confirmació d’algunes de les impressions que m’ha causat la seva lectura.

Que El cementiri és una obra de petit format queda ben clar per la quantitat de personatges (dos, a tot estirar tres), per l’acció (ben poca), per la diversitat d’escenaris (bàsicament el cementiri del títol i el camí que hi mena), per la pràctica absència de sorolls (les veus i aquell soroll metàl·lic que persisteix insistentment al llarg de tota l’obra) i també per la monotonia cromàtica (preponderància dels grisos i els blancs). Fins i tot el llenguatge sembla voler estalviar paraules, en la seva cadència tranquil·la i poètica.

Malgrat tot això, però, El cementiri no és una novel·la avorrida. Al contrari, la seva lectura llisca entre els dits amb rapidesa. L’obra està ambientada en un futur distòpic on els canvis climàtics, la devastació nuclear, els avenços mèdics i la clonació humana han fet insostenible la vida a la Terra, que agonitza per la superpoblació. En conseqüència, el govern d’Euràsia i el seu líder, el Führer, promulguen la Llei Lebensraum per afavorir la despoblació i l’alliberament d’espai. Una de les disposicions de la Llei és la prohibició de dedicar sòl als enterraments, que s’han substituït per la incineració. Per tal que els familiars puguin plorar els seus difunts s’ha previst un lucratiu negoci mortuori a base de cementiris de realitat virtual. La pena per infringir aquesta llei és terriblement severa. Una altra de les disposicions del govern és que s’estimula activament el suïcidi, com una altra manera d’acabar amb l’angoixant superpoblació.

Al començament de la novel·la, llegim com la protagonista, la Isobel, arriba a un cementiri tradicional, ara reconvertit en museu, amb la intenció de convèncer l’enterramorts que l’hi deixi sepultar el cos de la seva mare, per acomplir la seva última voluntat. Gairebé tots els capítols comencen de la mateixa manera: la Isobel arribant al cementiri. Travis, l’enterramorts, un jove fascinant però temorós de la llei i la Policia del Pensament, de bones a primeres s’hi oposa. Des d’un primer moment el lector intueix que alguna cosa estranya s’amaga en aquell indret solitari i artificialment asèptic, enmig ben bé d’enlloc. També l’enterramorts, aquell noi misteriós, cepat, capaç de fer realitat desitjos inversemblants i que excita els sentits de la Isobel té alguna cosa de poc natural.

De fet, l’obra té un incipient element reflexiu que no podem passar per alt. Es parla de la mort i del sexe (entesos com la dialèctica clàssica entre les dues forces enfrontades d’Eros i Thanatos), però també de sistemes socials i de política. En els primers compassos del relat, per exemple, assistirem a un interessant debat a propòsit del nou ordre, dels totalitarismes, etc. i Isobel desafiarà amb les seves opinions l’autoritat i farà un al·legat a favor de la protesta. Els sona? El cementiri no amaga que els seus referents “espirituals” són els clàssics del gènere, des de 1984 (1948) d’Orwell a Fahrenheit 451 (1953) de BradburyUn món feliç (1932) de Huxley.

Amb el temps ens hem oblidat de protestar i reclamar el que és nostre. Tothom calla i atorga. Tots fem el que ens manen. No existeix cap diferència entre nosaltres i els estúpids androides programats per no tenir somnis.

Però per sobre d’aquests, Gerad Guix sembla voler rendir homenatge especialment a Philip K. Dick. De manera explícita a la seva popular Els androides somien xais elèctrics? (1968) i, en allò referent a la mort i a la conservació de la memòria dels nostres éssers estimats, a Ubik (1969). Encara que pugui semblar el contrari, una de les coses que m’ha agradat menys ha estat precisament aquesta debilitat per les referències gens dissimulades. Qualsevol que hagi llegit els autors que he comentat més amunt s’ensumarà el pastís a massa pàgines de distància. Bé és veritat que al final del final encara hi ha temps per una petita sorpresa més, imprevisible, però és massa poca cosa. Un dels punts forts del relat, la resolució de tot el misteri que Guix ha anat teixint al llarg de les pàgines anteriors, és previst sense necessitat d’ésser un precog per qualsevol amant del gènere. Una autèntica llàstima.

Tot i això, però, El cementiri m’ha semblat una bona obra de gènere, amb un estil i un tractament del llenguatge molt interessants, propers al que podríem definir com a conte de fades postmodern. Sense ésser cap obra mestra, em sembla que és una novel·la amb moltes més virtuts que defectes, i de la qual diria que els mitjans especialitzats no es van fer prou ressò, en el moment de la seva estrena. Menció a part per a la portada i les il·lustracions interiors. Si tantes vegades he expressat la meva queixa per la poca cura que es té a casa nostra de la qualitat material de les obres de ciència ficció (portades horribles, espaiat insuficient, lletra petita, edicions dirigides exclusivament a un públic infantil i juvenil, etc.), en aquest cas és just destacar  tant la magnífica coberta (el dibuix, la tipografia del títol i la del nom de l’autor), com les il·lustracions que acompanyen alguns passatges del text, obra d’Ignasi Font. Un 10 per Columna, aquest cop. Una bona portada no arregla un mal llibre, però una mala portada pot fer que no agafem mai un bon llibre. El Biblionauta dixit.


Aquesta ressenya l’he elaborada a partir de la que vaig publicar originalment el 29 d’abril de 2015 al web FantàstiK.

1 Trackback / Pingback

  1. El cementerio de Gerard Guix

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada