Novament, Víctor Martínez-Gil inclou en la seva antologia Els altres mons de la literatura catalana (2005) un relat de Joan Perucho. Com a “Amb la tècnica de Lovecraft” (1956) o “Zura, l’animal que habita a les ciutats inexistents” (1976), a “El comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz” Perucho també es mou hàbilment entre la realitat i la ficció, entre la serietat i la comicitat. En aquest cas, el particular homenatge també correspon a un dels grans del gènere del fantàstic. Si en els altres dos casos ressenyats es tractava del nord-americà H. P. Lovecraft i els seus mites de Cthulhu, aquí és l’irlandès Bram Stoker i el seu famosíssim Dràcula (1897) els que passen per l’adreçador de l’autor català.

Molt abans de la particular visió cinematogràfica d’Albert Serra i la seva Història de la meva mort (2013), on fabula amb la coneixença entre el llibertí italià Giacomo Casanova i el vampir d’Stoker, símbols respectivament de la raó il·lustrada i l’esperit romàntic, Perucho ja s’imaginà com hauria estat la trobada entre un jove Bram Stoker i un aristòcrata conegut com a Dràcula. De fet, però, ja a la seva magnífica novel·la vampírica Les històries naturals (1960), Perucho plantejava un enfrontament al·legòric en termes molt semblants als de Serra: es tractava del xoc entre el món mític dels vampirs i el món de la raó científica. A la fi, la ciència vencia la superstició, però havia d’usar de les armes tradicionals per a fer-ho, amb la qual cosa la victòria no era completa i podíem imaginar que, metafòricament, el verí vampíric quedava inoculat en la nova època.

Aquesta fabulosa trobada entre l’autor i la seva criatura hauria tingut lloc, segons el relat de Perucho, al balneari de Luhaschowitz, a Moràvia. Pel que explica Perucho, Stoker s’hi havia retirat buscant el favor de les musses i el comte hi tenia el seu castell a la rodalia.

Amb un estil desenfadat (no té desperdici l’escena en què Stoker llima els ullals al comte), Perucho ens explica com els dos personatges entaulen amistat, i com aquesta amistat incomoda les gents de la contrada. Tot sembla rutllar bé entre ells, fins que l’arribada de la baronesa Báthory al balneari posa en risc el secret del comte i la pròpia vida d’Stoker. A la fi, però, l’escriptor veurà recompensada de sobres la seva fidel amistat: el comte li lliura els documents que es relacionen amb la història de la meva família i, també, amb la meva pròpia. És a dir, el material amb què Stoker teixirà posteriorment el canemàs de la seva novel·la.

El relat acaba en el moment en què Dràcula ha de marxar a Londres. Just en l’instant que s’inicia el relat de ficció que tots coneixem. Criatura i creador, realitat i ficció, estan intrínsecament lligats en aquesta història, com en totes les de l’autor català. De fet, aquesta impressió, magistralment buscada (i trobada en aquest cas) s’aconsegueix, ultra amb l’estil de la narració, amb la inclusió d’alguns elements que tenen per objectiu desorientar el lector i fer-lo dubtar de si allò que llegeix és o no és real. Una tècnica molt usada pel seu admirat Lovecraft en els mites de Cthulhu, i que ell mateix ja havia assajat (amb més o menys fortuna) en alguns dels seus relats del “Cicle”. Aquí ho fa, per un costat, amb la puntualització que la baronesa Báthory és descendent d’aquella cèlebre comtessa de Meczyr que va ser amant del cavaller Onofre de Dip.

El vampir protagonista de Les històries naturals. I, per un altre, amb la cita erudita del final del relat, aquella referència a The Dracula Archives (1971), de Raymond Rudorff. Tant una com l’altra tenen la mateixa intenció: fer-nos dubtar.