Fa escassament dos mesos que ha sortit a la venta aquesta antologia, però déu n’hi do el que se n’ha parlat, ja. Al bloc Fantàstik, per exemple, es va rebre el llibre amb entusiasme, i se’n va fer una acurada ressenya doble, just abans de Sant Jordi. En aquella ocasió no hi vaig poder participar (ars longa, vita brevis), però el llibre es va quedar al capdamunt de la meva pila de pendents, picant-me l’ullet perquè el llegís i en fes la ressenya al més aviat possible. Fins ara. El recull, malgrat aparèixer sota el subtítol de “26 relats de viatges en el temps”, no és una antologia de ciència ficció pura. Entre tots aquests relats hi han un bon nombre d’històries de viatges en el temps convencionals, és cert, però també hi ha un grapat de contes experimentals i surrealistes, viatges interiors, itineraris íntims, etc. És a dir, es tracta d’una antologia premeditadament heterogènia.

És el cas del relat que enceta el recull, “Segones oportunitats”, del veterà Antoni Munné-Jordà. Aquesta història supleix perfectament la manca de pròleg en l’antologia, presentant-nos una història original que barreja la literatura i els viatges en el temps amb solvència, des d’una perspectiva allunyada de la ciència ficció tradicional. Un dels relats que més m’ha agradat. El següent, “Jet lag”, de Joan Todó, també és un relat original, però en aquest cas més convencional. És una obra plena de referències i sentit de l’humor. “Succedanis de realitat”, de David Gálvez, era un dels que esperava llegir amb més ganes. Res no és real (2015) havia posat el llistó molt alt. Potser massa. Sense arribar a les cotes d’aquella novel·la, el relat, però, compleix. La història incideix de nou en algunes de les constants del seu autor: la prosa poètica, la importància del llenguatge, la introspecció i les històries mínimes, etc.

“La bondat de Sant Cristòfol”, de Mar Bosch, ambientat en un geriàtric, ens proposa un peculiar viatge en el temps, trufat de sentit de l’humor. Potser peca d’ingenu, però resulta amè. “Des d’un món simulat”, d’Emili Olcina, aposta per un dels leit motivs a l’hora de parlar de viatges en el temps: el tema de les paradoxes. “Veu en off”, en canvi, el relat de Carles Terès, se m’ha fet massa breu. Apunta maneres, però ser tan curt, en aquest cas, crec que li ha jugat en contra. Per contrarestar tanta brevetat, “Trajecte”, de Jordi Sanglas, és en canvi un dels relats més llargs del recull. La història, més que ésser un viatge en el temps, sembla ésser un autèntic viatge mental. Resulta inquietant, a voltes, ja que ens introdueix dins una ment desequilibrada (esquizofrènia, depressió). El conte, però, se li pot entravessar a més d’un lector que s’entesti a buscar-li el sentit.

“Zoo Palau” és el relat de Ruy d’Aleixo, col·laborador de Males Herbes i autor de l’últim llibre que acaba de publicar l’editorial, precisament una antologia de contes. Es tracta d’un delirant viatge en el temps de la pròpia espècie a través de l’ADN. Una història volgudament desagradable, farcida d’un cert misticisme i que, en alguns punts, recorda L’illa del doctor Moreau (1896) de Wells. Si el conte d’Aleixo sobresurt per la seva originalitat, “El viatger” de Salvador Macip (un altre autor veterà) és una actualització de La màquina del temps (1895), el relat més popular (per bé que no el primer) sobre viatges en el temps. Macip demostra ofici i teixeix un relat molt ben escrit, que va al gra i que s’ha d’entendre com un homenatge indissimulat al mestre. L’únic retret que se li pot fer, si de cas, és precisament que no és gens original.  Sobre “J’espère que vous ferez bon voyage!”, de Max Besora, només puc dir que m’ha semblat un text desconcertant, una gran boutade, que particularment no he acabat d’entendre, ni de gaudir.

Indubtablement, “La crida més enllà del temps”, d’Enric Herce, m’ha semblat una de les millors històries del recull. A l’autor el vaig conèixer a través de Simulacions de vida (2014), la seva primera novel·la en català, una curiosa aproximació nostrada al gènere del cyberpunk. Als propòsits per aquest any, ja admetia l’interès per llegir-ne qualsevol novetat. Doncs bé, ha valgut la pena esperar: el seu relat juga també amb el tema de les paradoxes temporals, però hi barreja hàbilment la mitologia de Lovecraft dels Mites de Cthulhu (d’aquí el títol) i la presència de Monturiol i el seu Ictineu. “El gran viatge”, de Josep M. Argemí, en canvi, ens proposa un original viatge temporal a través dels llibres, més que a través del propi temps. No m’he pogut estar de recordar aquella sèrie de microcontes de “L’androide” que vaig escriure per inaugurar aquest bloc, ja fa un temps… El relat de ressonàncies miltonianes “El paradís perdut”, de Joan Jordi Miralles, és personalment el que m’ha semblat més notable de tots. L’autor proposa un altre tipus de viatge en el temps, a través d’un exercici reeixit de metaliteratura amb tocs d’humor gruixut. Tot, a partir d’un tema tan escabrós i delicat com el de la pederàstia. Molt arriscat, però se’n surt amb nota. I amb elegància.

“Canvis”, de Maiol de Gràcia, era un altre dels autors que em delia per llegir. La peixera (2013) va ser una de les novel·les catalanes que més vaig gaudir en el seu moment, i esperava amb ganes la propera aproximació de l’autor al gènere. Ara bé, tot i que incideix en la temàtica dels governs opressors i les societat distòpiques, en conjunt el conte no m’ha acabat de fer el pes. “Un bosc fantàstic”, de Yannick Garcia, m’ha sorprès gratament per l’estil aconseguit i, és clar, per la pròpia història, més propera al realisme màgic o a la fantasia onírica que a la ciència ficció convencional. Quant a “Zulufita o Els millors anys de la nostra espècie”, d’Albert Pijuan, no sé què dir. Si al recull hi ha un conte que genera opinions dispars, segurament sigui aquest. Tant pot resultar detestable per a uns lectors com un hit per a uns altres. Literatura experimental, avantguardista, transgressora, etc. Recorden la pel·lícula 12 monos (1995), de Terry Gilliam, aquella combinació delirant de viatges en el temps i bogeria? Doncs per l’estil. Recuperem el rumb de la normalitat amb “L’eco dels trons”, d’Adrià Pujol. Almenys en part. La història parteix novament de la idea de les paradoxes per parlar-nos de les conseqüències que pot tenir viatjar en el temps amb fins deshonestos.

“Bolero”, de Sebastià Jovani, és un relat dens i feixuc, massa llarg pel meu gust (et preguntes més d’un cop on vol anar a parar) però amb un final que compensa l’espera. “La pluja”, de Carla Benet, és un altre exemple de viatge interior (a la tristesa o a la nostàlgia del propi protagonista). Gairebé podríem dir que el viatge és a través d’una perllongada fal·làcia patètica, que travessa el relat de dalt a baix. Amb “Sota les hores”, de Ramon Mas (àlies Roderic Mestres), hem recuperat algunes de les sensacions que havíem tingut tot llegint la seva novel·la Mentre el món explota (2014). Molt bella la imatge amb què s’obre el conte: aquella col·leccionista de rellotges espatllats, de màquines amb el temps aturat, immersa en les seves idees disbauxades sobre el temps. Idees, per altra banda, contagioses, com l’amor. “Pròleg a la filosofia dels viatges en el temps de Roberta Sparrow”, de Jaume C. Pons és tan breu tan breu que dóna la impressió d’acabar quasi abans d’haver començat. En el fons, fa l’efecte que la brevetat formi part del sentit (de l’humor) del conte, que paradoxalment versa sobre un tema tan exagerat com és el de la creació de Tot.

“Un Ictineu per al Nautilus”, de Sebastià Bennasar, ha aconseguit despertar el meu interès des de ben aviat, casant dues figures tan màgiques en l’imaginari popular com són Jules Verne i el nostrat inventor del submarí, Narcís Monturiol. Ara bé, personalment el relat m’ha semblat un pèl ingenu. “L’illa de Hainan”, de Jordi Nopca, és una bogeria desenfadada però graciosa, on les coordenades temporals, com les del sentit comú, són alterades contínuament sense que ens n’adonem. Quant al de Martí Sales, inclòs en aquesta nòmina de relats més experimentals i avantguardistes que salpebren l’antologia, només puc dir que se m’ha fet desconcertant. Finalment, la darrera història és “Les vacances de Pendergast”, de Víctor Nubla, una història de viatges en el temps, ara sí, de regust força clàssic. Aquest relat, potser el més llarg de tots, i també un dels més elaborats, fa constants incursions en el personal univers literari de Nubla, entreteixint un corpus de personatges i casos que, si bé tenen Pendergast com a nexe d’unió, s’endevinen independents i rics per ells mateixos.

Totes les antologies, tant li fa si són d’un o de diversos autors, tenen alts i baixos. Aquesta també. Potser ens faci l’efecte que són més acusats en aquest cas que en altres simplement perquè aquí els autors han actuat amb una llibertat major a l’hora d’escriure, desacostumada, fins al punt que en algun relat semblen anar tant a la seva que s’han oblidat de parlar de viatges en el temps. Lectura calidoscòpica. Multiplicitat lectora. No és precisament això, un punt de fuga: el lloc on convergeixen punts de vista diversos? Malgrat tots els “peròs” que hi puguem objectar, però, Punts de fuga continuarà essent per mèrits propis una de les mostres més significatives de literatura de gènere del nostre país. Potser mai abans una editorial catalana havia reunit tants escriptors (en actiu) de gènere fantàstic (vulgui dir el que vulgui dir l’etiqueta) i els havia donat tanta llibertat com Males Herbes aquí. El resultat satisfarà. O no. Però ens agradi més o menys, l’innegable és que aquesta antologia conté una bona mostra del millor que pot oferir, ara mateix, el gènere fantàstic de casa nostra.