LA MÀQUINA DEL TEMPS (1895) – H.G. Wells

Autor: H. G. Wells
Títol: La màquina del temps (Time Machine)
Editorial: Empúries
Any: 2008 (1895)
Pàgines: 128
ISBN: 9788475961439
Valoració: ★★★★★

 

De tant en tant, m’agrada allunyar-me de les novetats editorials i (re)llegir algun clàssic de ciència ficció, fantasia o terror. Sempre m’enduc sorpreses. Com amb La màquina del temps, potser la millor novel·la d’H.G. Wells. Els viatges en el temps sempre han fascinat l’Home. Fou a finals del segle XIX que la possibilitat de traslladar-se físicament pel temps, com per l’espai, es va convertit en matèria d’especulació literària. Però l’obra de Wells no és la primera obra d’aquest gènere. 14 anys abans, el 1881, ja havia parlat d’aquesta possibilitat Edward Page Mitchell en el seu relat “El reloj que retrocedía” i, poc després, el 1887, l’espanyol Enrique Gaspar i Riambau inventava la primera màquina que permetia el viatge transtemporal al relat “El anacronópete”. Tot i això, però, és innegable que el relat de Wells ha esdevingut el més popular i influent de tots.

L’obra comença pel final, en una mena d’original flashforward. O seria flashback? El protagonista, el Viatger del Temps (tal i com apareix anomenat al llarg de tota la novel·la), acaba de finalitzar el seu viatge al futur i es disposa a explicar-lo a un auditori escèptic però embadalit davant el desafiament intel·lectual que els anuncia. En aquestes primeres pàgines el punt de vista narratiu no recau sobre el Viatger (que és el propi Wells en la millor versió cinematogràfica, la de 1960 amb Rod Taylor en el paper protagonista), sinó en un dels seus amics assistents. Serà en aquest moment que es desplegarà l’aparell “teòric” i es debatrà a propòsit de l’existència d’una quarta dimensió (paral·lela a les altres tres) perfectament real. Wells no destacà mai per la base teòrica dels seus invents. Fou aquí, precisament, on més xocaren amb l’altre gran novel·lista de ficció d’aquella època, Jules Verne, el qual no es prenia gaire bé les comparacions amb el seu contemporani, al qual considerava més un novel·lista fantasiós que un científic rigorós.

Just després d’aquestes primeres pàgines, té lloc el desplaçament del punt de vista narratiu de l’amic al propi Viatger, que relatarà el viatge que ha fet al llarg dels últims vuit dies a l’any 802.701. Resulta interessant la creença, gairebé latent, al llarg de bona part de l’obra, en la idea del Progrés de l’Home i en la necessitat de subjugar la Natura a les seves necessitats. La idea seria que existeix una mena de continuum, una línia, per la qual l’Home transita i que l’ha de dur des de l’alba de l’espècie, en què era poca cosa més que un animal, fins a alguna cosa superior, en el futur. Evolució. A mig camí d’aquest procés, ens hi trobaríem nosaltres, l’home contemporani. La curiositat, aquest sentit tan humà, seria el que porta el Viatger a investigar les possibilitats futures de l’espècie.

Malauradament, però, les coses no són com s’esperava el Viatger. En aquell any remot, la Terra és un lloc dominat per la Natura, no per la tecnologia, i l’Home un ésser primitiu que ha evolucionat en dues noves espècies, els Elois i els Morlocks. Mentre els primers són una raça antropomorfa estúpidament passiva que viu sense preocupacions en aquell Edèn, els altres són uns éssers animalitzats i repugnants que es refugien a l’interior de la Terra. Ni els uns ni els altres són el que el Viatger s’esperava trobar després de tants segles. És el fracàs de l’evolució i d’aquell suposat Progrés, que a finals de XIX (abans de l’enfonsament del Titànic i de les Grans Guerres europees) devia semblar inqüestionable. Inevitable:

No pensava sinó amb tristesa en el Progrés de la Humanitat, i només veia en el creixent edifici de la civilització un estúpid amuntegament que inevitablement ha de caure, al final, sobre els seus constructors i destruir-los.

Malgrat això, però, l’obra continua essent molt del segle XIX, i Wells no s’està d’afirmar la superioritat moral de l’home contemporani per sobre de la d’aquell home futur. De fet, les analogies amb el present són constants, fins al punt que ens podem preguntar si en el fons no era d’aquella Anglaterra finisecular del que volia parlar l’autor i no de l’any 802.701. Aquesta societat escindida entre Elois, literalment xaiets (dòcils, com el bestiar) i Morlocks, té un paral·lelisme clar amb l’Anglaterra industrial que veia cada dia Wells, amb les enormes desigualtats rics-pobres i amb la lluita de classes. De fet, les referències al socialisme i a les societats utòpiques són presents en el discurs de l’obra, per bé que s’acaba rebutjant la idea d’una societat ideal. Fins i tot en el cas que l’Home no tingués necessitats, com en aquest món futur dels Morlocks i els Elois, l’ideal no seria possible, ja que l’Home estaria mancat d’allò que el configura com a tal: la intel·ligència, la curiositat. Ievgueni Zamiátin, l’autor de la genial distòpia anticomunista Nosaltres (1921), no amagava la seva devoció pel britànic (de qui traduí tota la seva obra) i, en especial per aquest relat.

A les pàgines finals, just abans del retorn a casa i, per tant, al moment present on ens trobem a l’inici del relat, té lloc un avanç vertiginós del Viatger amb la màquina cap al futur remot, cap al final de la Terra. El Viatger no pot tornar sense haver vist la fi de tot, constatant que el científic (l’Home) és per damunt de qualsevol altra cosa curiós. Wells, que dominava prodigiosament l’art d’explicar històries, usa un llenguatge hàbil i ric, gens desfasat ni tan sols per a nosaltres, lectors del futur, per fer-nos partícips de la immensa solitud que hauria de sentir l’últim home davant l’aniquilació de tot. És la fi del futur de l’Home, d’alguna manera. Cap versió cinematogràfica, ni tan sols la més recent de Simon Wells (2002), descendent de l’autor, ha estat capaç de reflectir aquesta profunda melangia.

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?