DUNA (1965) – Frank Herbert

Autor: Frank Herbert
Títol: Duna (Dune)
Editorial: Pleniluni
Any: 1989 (1965)
Pàgines: 633
ISBN: 8485752600
Valoració: ★★★★★

 

El 1964 el periodista i fotògraf Frank Herbert publica el relat curt Món de dunes. Poc després apareix, aprofitant el seu ressò, El profeta de Dune. De la fusió d’aquests relats sorgirà, un any més tard, una de les històries de ciència ficció més impressionants i complexes que s’han escrit mai: Dune, crònica del planeta Arrakis i del seu profeta Muad’Dib. Immediatament, el llibre causa una forta commoció i, el mateix any, és guardonat amb els prestigiosos premis Hugo i Nebula, a part del Premi Internacional de Fantasia, ex aequo amb El senyor de les mosques, de William Golding. Com a conseqüència d’aquest èxit, Herbert enllesteix cinc parts més de la història, amb sort desigual: El messies de Dune (1967), Fills de Dune (1969), Déu emperador de Dune (1971), Heretges de Dune (1974) i Casa capitular: Dune (1976).

El resultat és una obra èpica de dimensions autènticament colossals, comparable a molt poques altres novel·les. Potser únicament el cicle d’històries que Asimov dedicà a La Fundació i (seguint el criteri d’Arthur C. Clarke) El senyor dels anells de Tolkien, donarien una impressió aproximada de la magnitud dels esdeveniments que podem trobar narrats a Dune. I és que podem afirmar que Herbert, a l’igual que Asimov i Tolkien, aconsegueix de donar al seu relat la versemblança de les cròniques històriques. Dune és, com les pròpies històries d’amor i de guerra que canta el poeta-soldat Gurney Halleck, un autèntic cantar de gesta. Però Herbert, a diferència d’altres autors de ciència ficció (com el propi Asimov), no ens parla d’un futur robotitzat, tecnificat i controlat pels nostres avenços tecnològics. En el futur de Herbert l’evolució ha corregut per altres viaranys: després de la Jihad Butleriana (la revolta que acabà amb la tirania de les màquines) la fabricació de ginys mecànics està molt restringida; no en va a la Bíblia Catòlica Taronja llegim:

No construiràs una màquina a semblança de la ment de l’home.

Si en aquest futur que ens proposa Herbert l’evolució no ha estat, doncs, tecnològica, sí que ha existit, en canvi, una evolució mental, representada sobretot per la figura mísitca de les bruixes Bene Gesserit i la profecia del Kwisatz Haderach.

En realitat la història de Dune és moltes històries en una de sola. És la història de Paul Atreides i el seu viatge iniciàtic des del seu planeta natal, Caladan (un lloc bell i amb grans oceans i tempestes) fins a Arrakis (el terrible planeta desert conegut com a Dune). Arrakis és l’únic lloc de la galàxia on es produeix l’espècie, el combustible del futur, el preuat mineral d’efectes geriàtrics que tant cobdicia la Cofradia de Navegants, perquè és l’unica manera de realitzar els viatges interplanetàris. Qui controli Arrakis, doncs, controlarà l’espècie i, de retruc, l’economia de la galàxia (una metàfora molt clara de la situació al Pròxim Orient).

Dune és també la història de Paul Muad’Dib, la versió futurista de Lawrence d’Aràbia, el valerós estranger que aconsegueix d’erigir-se en el cabdill del poble Fremen (els misteriosos nòmades del desert d’Arrakis) i alçar-los contra l’opressió dels Harkkonen i l’emperador Shadam IV. I Dune és, encara,  la història del Lisan al-Gaib, la Veu de l’Altre Món, el líder místic que, en la superstició arrakena, haurà de conduir els Fremen, convertits en legions fanàtiques de guerrers suïcides, fins al paradís després de la jihad. Dune és, en definitiva, la història d’un nen, Paul, fins que es converteix en un déu, el Kwisatz Haderach.

Consideracions místiques o filosòfiques a part, Dune representa també una temptativa molt primerenca per a discutir sobre sostenibiliat i ecologia. Herbert, que a mesura que passaven els anys s’anava sentint més i més preocupat per l’estudi de l’ecologia i de les energies alternatives (com ho demostren els seus nombrosos articles i llibres sobre el tema), decideix situar l’acció de la seva novel·la en un planeta desert on no hi cau mai ni una gota d’aigua, com als deserts d’Aràbia. Això ha portat els Fremen (com els tuaregs de Mauritania) a considerar l’aigua el bé més preuat de tots. Resa el kalima 467:

L’aigua és l’inici de tota vida.

Així doncs, no resulta estrany que una de les manifestacions de dolor més sentida sigui aquella mitjançant la qual, en els rituals Fremen, es vessa la pròpia aigua corporal, és a dir, les llàgrimes. Dune és, en síntesi, un escenari radical: a la tirànica opressió dels Harkonnen s’hi ha de sumar l’hostilitat del medi. Diu apropiadament un aforisme Fremen:

Déu creà Arrakis per a provar els fidels.

És lògic, doncs, que en un escenari desolador com aquest l’única esperança que hi ha sigui la de la vinguda d’un messies salvador, el Lisan al-Gaib (recordem que fou precisament sota l’opressió de l’exèrcit romà invasor, a les dunes del desert de Palestina, on es desenvolupà el moviment messiànic més important del nostre món). L’univers de Frank Herbert, doncs, no és tan allunyat del nostre. Dune és, en molts aspectes, la nostra pròpia història, o per a dir-ho a la manera dels mantres, Dune són històries dintre d’històries de les històries de les històries…


Publicat originalment a la revista Míra’m el desembre de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des de març de 2005.

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?