EL TEMOR D’UN HOME SAVI (2011) – Patrick Rothfuss

Autor: Patrick Rothfuss
Títol: El temor d’un home savi (The Wise Man’s Fear)
Editorial: Rosa dels Vents
Any: 2011
Pàgines: 1.211
ISBN: 978-84-01-38775-3
Valoració: ★★★★

 

Segon assalt a la Crònica de l’assassí de reis, la història en tres actes del mag Kvothe. El llibre reprèn el relat exactament allà on el va deixar el primer: amb Kote fent el ronso en la seva nova vida d’humil hostaler al cul del món i explicant les seves memòries al Cronista, en presència del seu fidel Bast. Res nou. Les novetats no són el fort de Rothfuss. Per bé i per mal, val a dir que no han canviat gaire les coses de quatre anys enrere. Els que vau llegir la meva ressenya de El nom del vent (2007) ja vau poder comprovar que no m’havia acabat de fer el pes. Ni fons ni forma em van entusiasmar. Més del mateix, escrit de la mateixa manera de sempre. La meva valoració d’aquesta segona part no és gaire diferent, en termes generals. Si de cas, el bo m’ha semblat més bo, aquest cop, tot i que el dolent no m’ha semblat menys dolent.

Però anem a pams. El llibre es pot dividir en cinc parts, més o menys delimitades pels viatges del protagonista. En primer lloc, llegim sobre les aventures de Kvothe a la Universitat, just on el vam deixar al final del primer llibre. Com a tal, doncs, retrobem velles aventures i personatges, que fan indispensable haver llegit el primer volum per entendre-les plenament: la rivalitat amb l’Ambrose, la cerca de mitjans per aconseguir diners, l’aprenentatge dels principis de la màgia i, evidentment, la seva particular història d’amor amb la Denna (un personatge i una història que, sincerament, confesso que no suporto, per carrinclona). Res de nou sota el sol.

La segona part del llibre se situa molt lluny de la Universitat, a Séveren, a les possessions del màer Àlveron. Seguint amb la mateixa línia narrativa del primer llibre, un canvi d’escenari significa també un canvi de trama, de personatges i, m’atreviria a dir, un canvi gairebé d’univers mental. Si personalment m’afigurava la Universitat a l’estil medievalitzant d’una abadia com la de El nom de la rosa (1980) o Hogwarts, el nou escenari no encaixa gens en aquestes coordenades històriques i se m’afigura més proper al que seria un Renaixement de la nostra línia temporal. Que si les formes de cortesia de la noblesa, que si l’avorrible burocràcia, que si les confabulacions covardes d’enverinadors professionals, etc. Fins i tot les intrigues palatines en què es veu immers el protagonista refermen aquesta visió subjectiva meva. Gairebé esperes que aparegui en una cantonada el papa Borja o que algú estigui llegint El príncep de Maquiavel. I sincerament, no m’ha acabat de convèncer gaire, això.

La tercera part ocorre en una missió que ha de desenvolupar Kvothe lluny de Sèveren, seguint les ordres del màer, que l’usa interessadament gairebé com a agent secret. Al front d’un grup heterogeni de mercenaris, Kvothe tindrà ocasió de retrobar-se amb un vell conegut, que ens farà recordar el motiu (gairebé oblidat) que va dur aquell jovenet orfe a voler-se inscriure a la Universitat. Efectivament: els Xandrian. Però és només un moment, vist i no vist. Amb Ambrose (ja de per si poc cosa més que una mosca collonera) reduït a la mínima expressió, no hauria estat millor que l’autor hagués atorgat major protagonisme a aquest enemic? Especialment quan el llibre coixeja precisament per la manca d’un antagonista clar? Doncs no. Cum grano salis és com Rothfuss ens va parlant dels Xandrian i del seu cap al llarg de tot el llibre. Una llàstima.

Mica en mica, anem veiem com Kvothe se’ns fa gran. Es veu a venir que tota la saga acabarà conformant un enorme fresc de la seva vida, una autèntica novel·la de formació (una bildungsroman ben clàssica). Un pas fonamental en aquesta evolució del protagonista es dóna a continuació, les pàgines, a parer meu, més belles i originals de tot el llibre. Em refereixo a la història amb la Felúrian. Es tracta d’un conte gairebé independent dins de la història que estem llegint, que per diverses raons m’ha fet pensar en una de les històries d’amor més extraordinàries que s’han escrit mai entre una fada i un mortal. Efectivament, em refereixo a la de Béren i Luthien, del pare de tot Tolkien, i que es pot llegir, entre d’altres llocs, al Silmaríl·lion (1977). Ara sí, per primer cop, Rothfuss m’ha fet caure rendit als seus peus. O als seus braços. Els mites de Fae, l’arbre Cthaeh i les seves funestes profecies, etc. Aquí es forgen algunes de les llegendes més cèlebres (i més belles) que explicaran els homes sobre Kvothe, com ara la de la seva capa d’ombra.

A partir d’aquí, el sexe pren un gran protagonisme (qui ho hauria dit, fins ara). A la quarta part, per exemple, Kvothe aprofita les seves habilitats socials per introduir-se tant en els costums dels àdem com als seus llits. I és que quan Kvothe es treu de sobre els romanços de la Denna, es destapa com un autèntic Casanova i no para de… folgar. És en aquest punt on s’esdevenen alguns dels (pocs) moments autènticament hilarants del llibre. La qual cosa em du a preguntar-me amb un cert punt d’irritació: Per què, només aquí? Per què, ja que demostra habilitat sobrada, Rothfuss no ens fa partir de riure més sovint? No serà que no ha tingut temps!

La cinquena i última part és el retorn del viatge. A l’estil clàssic (no tornaré a parlar de Campbell, que ja ho vaig fer a la ressenya del primer volum), Kvothe va tancant el cercle: marxa, patiment, aprenentatge, retorn. Primer torna amb el màer i després a la Universitat. Kvothe va pel món buscant el coneixement i aquesta idea apareix molt ben relacionada amb el concepte del viatge entès a la manera clàssica (Homer). No citaré el gastat Cavafis ni insistiré en què el mètode narratiu segueix fidelment Tolkien. Però sí que vull transcriure aquestes paraules, com a exemple de l’homo viator que és Kvothe:

Cap home no és valent si no ha caminat dos-cents quilòmetres. Si vols saber la veritat de qui ets, camina fins que cap persona no sàpiga el teu nom. Viatjar és el gran anivellador, el gran mestre, amargant com una medicina, més cruel que un mirall. Un bon tros de camí t’ensenyarà més coses de tu mateix que cent anys d’introspecció silenciosa.

El final, novament, se m’ha fet llarg. Dóna la impressió que l’autor està tan encantat amb el seu llibre que no el vol donar per acabat. S’agrada massa. Recorden el final inacabable de El retorn del rei (2003) en la versió allargada de Peter Jackson? Doncs pitjor. Tota història exigeix un temps determinat i, personalment, crec que aquesta no en demanava tant. De fet, la insofrible tensió sexual no resolta entre Kvothe i Denna i la manca gairebé absoluta de protagonisme dels Xandrian en cap de les dues novel·les publicades fins ara, sembla que va per aquí: no dóna per omplir tantes pàgines. Per això l’autor es veu obligat a estirar-ho com un xiclet i distreure’ns amb historietes paral·leles, fins al previsible apoteosi final al tercer i últim llibre.

Però no vull acabar amb aquest regust amarg després de tantes pàgines, que en el fons Kvothe ja s’ha convertit gairebé en un més de la família. Per això vull copiar unes paraules de Miquel Codony, que en un article que ha publicat recentment a la revista especialitzada SuperSonic, i on feia un interessantíssim anàlisi del que és la fantasia èpica (o heroica), destacava la que crec que és una de les majors virtuts del llibre (tot i no ser ben bé el que en diríem “mèrits literaris”):

El nombre del viento consiguió atravesar una de las fronteras más difíciles de franquear para las novelas de género: la del fandom.

Em nego a admetre que Rothfuss sigui el renovador/inventor de res. Si de cas un alumne meravellós i avantatjat del Mestre. El que és innegable, però, i en això li dono la raó a en Miquel, és que ha aconseguit una cosa que ningú (o gairebé ningú, si obviem George R. R. Martin) havia aconseguit abans: que qualsevol persona es pugui interessar per un llibre de fantasia èpica, sigui lector de fantasia èpica o no. I que em perdoni el fandom.

lectura patrocinada per:

logo_LLC_color


El nom del vent ★★★
El temor d’un home savi ★★★★
Les portes de pedra
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari