Neil Gaiman es va fer famós sobretot per la sèrie de còmics The Sandman (1988-1996), però els seus seguidors (i son legió) saben que també és un interessantíssim autor de relats fantàstics, entre els que destaquen Sandman: Caçador de somnis (2000), la ja clàssica American Gods (2001), Coraline (2003) o El llibre del cementiri (2008). L’agulla i la noia adormida, guardonada l’any 2014 amb el premi Locus a la millor novel·leta, és el seu penúltim treball (l’últim és una nova incursió a la sèrie InterWorld, Eternity’s Wheel (2015), encara sense traducció al català). Es tracta d’un original conte infantil que parteix de diversos referents clàssics per oferir-nos una nova i sorprenent visió. Un descobriment i una sorpresa de la qual em ve molt de gust fer-me’n ressò.

La història neix de la fusió de dos contes populars, convertits en clàssics immortals a partir de les versions que ens han arribat (sobretot) dels germans Grimm (i que va popularitzar Walt Disney en el seu moment): per un costat, Blancaneu i els set nans, la història de la nena que desperta la gelosia de la seva madrastra, una bruixa malvada que prova de matar-la per ésser ella la més bonica del regne i que, després d’un somni quasi etern per mor d’una poma enverinada, desperta pel bes del príncep galant de torn. Per un altre costat, Gaiman també usa la història de La bella dorment amb la qual, tot sigui dit de passada, s’acostuma a confondre molts cops la història anterior. A aquesta segona correspon tot el que té a veure amb la filosa, que actua com la poma en el conte anterior: és el catalitzador que du el son etern a qui s’hi punxa. Novament, només un bes d’amor veritable del Príncep Encantador pot trencar l’embruix i despertar la dormilega. Fusionant i subvertint aquests dos contes clàssics Gaiman ens va teixint (mai més ben dit) un senzill, tendre, màgic i apassionant conte de fades de regust clàssic.

Malgrat el regust, però, el britànic no s’està d’actualitzar o reinventar les històries quan li ve de gust, fent-se seus els motius dels contes fonamentals. De fet, i si fem cas a les crítiques feministes dels dos relats originals, hauríem de dir que tant Blancaneu com La bella dorment són de tot menys “políticament correctes”. Al primer se l’ha acusat de perpetuar el paper domèstic de la dona, ja que Blancaneu únicament se salva quan accepta el seu rol fent les feines de la casa amb els nans; a la segona, gairebé pitjor, se l’ha criticat per engrandir el clixé de la dona desvalguda i passiva, a l’espera de l‘arribada d’un príncep blau que li tregui les castanyes del foc. En aquest conte que ressenyem avui, en canvi, cap d’aquests rols arquetípics hi és present, al contrari: a diferència de la primera, la protagonista del nostre relat no toca ni una escombra ni frega cap plat; a diferència de la segona, no espera que la solució li dugui cap galant, sinó que actua amb decisió i empenta i acara decidia l’aventura i els perills que comporta. Ni tan sols el petó final (quin petó!) té res a veure amb el dels contes clàssics.

En aquesta acurada edició, el text de Gaiman va acompanyat d’unes belles il·lustracions de Chris Riddell, que complementen el relat. Aquest fet desaconsella, doncs, adquirir-ne la versió electrònica, on els dibuixos perden bona part de la seva gràcia, si el que es vol és gaudir-lo plenament. Malgrat això, no podem deixar de recomanar la deliciosa lectura de L’agulla i la noia adormida, en el format que sigui. Una història brevíssima, però que es gaudeix intensament. Que perdura com la flaire de les roses un cop tallades. Un cop el llibre és acabat. Aquesta vegada ni tan sols ens podem queixar que no hi sigui en català, ni en una edició potable. La tasca d’Empúries i la de Yannick García, traduint l’original, són dignes de menció. Quan això ocorre, també és just que se sàpiga.