LA SETENA VIDA DE KASPAR SCHWARZ (2014) – Carles Pradas

Autor: Carles Pradas
Títol: La setena vida de Kaspar Schwarz
Editorial: Males Herbes
Any: 2014
Pàgines: 151
ISBN: 9788494188886
Valoració: ★★★

 

Quan vaig saber, a començaments d’aquest any, que en Ricard Planas i en Ramon Mas (els editors de Males Herbes) acompanyarien en Carles Pradas, l’autor, a la presentació a la Llibreria 22 de Girona, vaig decidir arribar-m’hi. Havia sentit moltes notícies als mitjans sobre el cas misteriós de Kaspar Schwarz, el protagonista d’aquest llibre, la majoria força positives, i volia saber-ne alguna cosa més, per boca dels seus pares. Va resultar una experiència curta però productiva. Si els editors van deixar clar que havien apostat fort pel llibre (només cal veure la qualitat material i la profusió de les il·lustracions), l’autor va desvelar alguns “misteris” contextuals, com ara que abans que el text hi va haver les fotografies (gestades per ell mateix) i que en el llibre la mentida i la ficció són el gran protagonista. Fins i tot a nivell extraliterari: ni la nota dels editors ni el pròleg són autèntics, confessà. Com no sentir-s’hi interessat, doncs, per un llibre amb aquestes premisses?

La novel·la, certament molt curta, com la majoria de les que edita Males Herbes, ens proposa un diàleg constant entre el text i les imatges. No s’entén l’un sense les altres. Ni viceversa. Donades les particulars característiques del volum, és pertinent de fer notar la cura que n’ha tingut l’editorial de la seva “forma material”. No només en el tractament i retoc de les fotografies s’hi nota aquest esforç, sinó també en la pròpia tipografia, que alterna a nivell material el cos de lletra en negreta quan és el narrador qui parla (i per tant fent ús de la 3a persona) amb el cos de menor mida i en tinta verda quan se cita algun fragment de caràcter personal de Kaspar Schwarz (i per tant en 1a).

Però deixant de banda tots aquests elements extratextuals, La setena vida de Kaspar Schwarz encara continua essent un llibre  insòlit. Qualsevol que n’hagi sentit a parlar o l’hagi fullejat s’haurà adonat que a les fotografies el protagonista apareix amb cara de gat. Literalment. En canvi, en cap moment en el text se’ns detalla aquest fet. Únicament se’ns diu que

Sempre es va sentir diferent a la resta.

Sense especificar res més. Potser pel fet de transitar per set vides abans d’arribar suposadament a la seva fi, l’autor/fotògraf l’hagi volgut caracteritzar amb aquest aspecte felí. Res a objectar. Al contrari. M’ha semblat un element meravellós que aporta un toc fantàstic i surrealista molt escaient.

La història en si, en canvi, és força més simple. Es tracta del relat fragmentari de la vida d’un personatge misteriós que nasqué a finals del segle XIX i que va anar apareixent en els esdeveniments més significatius del tot el segle XX, però sota diverses identitats. Senzillament, quan es cansava d’una vida, canviava a una altra, com un paràsit.

Kaspar Schwarz era molt propens a la mentida, no pas de manera perversa, sinó més aviat per una irrefrenable necessitat d’invenció.

Aquest és el gran tema de la novel·la, la mentida (a la vida i a la literatura). Cal llegir de la tragèdia que el colpí en la seva joventut per entendre la seva fugida resignada cap endavant i la seva recerca desesperada d’una manera de tornar enrere. De canviar el passat.

En el fons, les set vides del protagonista són set enganys que funcionen a mode d’al·legoria sobre la identitat personal. A tomb d’això, una de les intrahistòries que m’ha agradat més ha estat la que protagonitzen Kaspar i un soldat francès de qui no coneixerà mai el nom. Tots dos estan lluitant en plena Primera Guerra Mundial i, en un recés del combat, s’aparten per anar de ventre a la vora d’uns arbustos quan se sorprenen l’un a l’altre. L’efecte mirall és colpidor, en aquestes circumstàncies. Cara a cara amb els pantalons abaixats i un fusell a les mans. Una conya molt bella i desmitificadora del tema del döppelganger. Kaspar recordarà tota la vida aquell episodi i, molts anys després, la casualitat el durà a coincidir en un tren amb aquell mateix home, i a intercanviar algunes paraules. És un moment agredolç per al protagonista.

Mentre jo havia estat tants personatges, ell continuava essent-ne un, continuava essent ell mateix.

La supervivència a través de la mentida l’ha disgregat en la multiplicitat dels seus personatges. D’aquí que exclami, cap al final:

Qui sóc, si és que sóc o he estat algú?

Personalment hauria preferit que la història acabés en aquest moment. Com a potencials evocats, confessar que fins aquí la novel·la m’havia fet pensar en les estrambòtiques històries cinematogràfiques de Big Fish (2003), del millor Tim Burton, o en El cas curiós de Benjamin Button (2008) de David Fincher. Dues pel·lícules amb un profund sentit de la meravella. En els últims capítols, en canvi, Pradas aprofundeix en la idea d’un vida més enllà de la mort aparent del protagonista, la qual cosa no m’ha acabat de fer gaire el pes. És cert que no se’ns donen les respostes als interrogants plantejats en aquest final, la qual cosa és positiva, però el simple fet d’explicitar aquestes preguntes m’ha fet l’efecte d’ésser excessiu, havent preferit que, amb la simple suggestió, l’autor m’hagués dut, per mi mateix, a formular-me-les. En qualsevol cas, però, es tracta d’una lectura ben original i recomanable. Una altra valuosa opera prima que ens descobreixen els de Males Herbes.

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari