Llegir la narrativa d’H.P. Lovecraft cronològicament ofereix la possibilitat de resseguir la seva evolució literària, des d’uns inicis insegurs fins a la seva consolidació definitiva. Només cal comparar alguns dels primers relats (“La botellita de cristal” o “La cueva secreta”, ambdós del 1899, per exemple) amb alguns dels darrers (“El ser del umbral”, del 1937, o “El asiduo de las tinieblas”, de 1936) per adonar-nos que no tenen res a veure aquells experiments dels primers anys amb la prosa prodigiosa dels últims. I encara, dins dels anys centrals d’aquest procés de formació, podem establir diferències i veure curtes etapes de major brillantor seguides d’altres de menys reeixides. És llei de vida. Quan al bloc vaig decidir centrar-me aquest any a ressenyar exclusivament relats de Lovecraft pertanyents als denominats “mites de Cthulhu”, sabia que això comportaria excloure’n alguns que, segurament, eren del millor de l’autor però que no tocaven aquell món meravellós. Això també és llei de vida.

Per aquest motiu no voldria deixar passar l’oportunitat que em brinda aquesta petita digressió per trencar una llança a favor d’algun d’aquests altres contes que queden fora dels “mites”. Personalment, vull confessar la meva fascinació per la sèrie de relats que segueixen l’últim mite ressenyat en aquest bloc, “La ciutat sense nom” (1921): “La búsqueda de Iranon” (1921), “La ciénaga-Luna” (1926), “El extraño” (1926), “La música de Erich Zann” (1922) o “Herbert West, reanimador” (1922). Tots ells conformen una etapa curta però realment brillant dins la producció dels primers anys ’20. Potser el millor subgrup de relats dins d’aquesta primera etapa de Lovecraft (1905-1926). El relat que ressenyo avui, en canvi, pertany al final d’aquesta dècada prodigiosa i ve precedit per una sèrie de relats que, personalment (potser aquesta paraula l’hauria de posar en majúscules), els he entès com una davallada: “El horror de Red Hook” (1927), “Él” (1926), “En la cripta” (1925), “El descendiente” (1938 –però escrit el 1925-) o, en menor mesura, “Aire frío” (1928).

Si en un relat els “mites de Cthulhu” es fan eterns és precisament en aquest. “La crida de Cthulhu” va ser escrit el 1926, però no es va publicar fins dos anys més tard. El relat reprèn els “mites” després que Lovecraft se centrés en altres escenaris de l’horror al llarg dels seus últims contes, almenys com a matèria principal. De fet, “La crida de Cthulhu” s’ha d’entendre com una mena de reelaboració del relat fundacional, “Dagon” (1917), ja que reprèn i amplia algun dels motius que ja apareixien allà. No es tracta d’una història gaire extensa, però malgrat això l’autor la divideix en tres parts. A la primera, “El horror en arcilla”, ens posa en antecedents: el protagonista, la característica 1a persona del singular lovecraftiana, confessa que ha estat testimoni d’un descobriment aterridor després de la mort d’un seu oncle, especialista en epigrafia, que l’ha fet hereu universal dels seus béns. Entre els seus arxius, el protagonista troba una peça amb uns caràcters estranys i el dibuix d’un ésser monstruós. Es tracta de la primera descripció física de Cthulhu. Alguns han apuntat que Lovecraft es va basar per a la caracterització del sacerdot en el poema “El Kraken” (1830), del poeta anglès Alfred Tennyson.

Les investigacions a propòsit d’aquesta peça i aquest ésser duen el protagonista a descobriments aterridors: En diversos llocs del món i en diverses cultures aparentment inconnexes se’n té coneixement. És a la segona part, “El relato del inspector Legrasse”, on Lovecraft ens fa saber del ritual d’invocació d’aquelles cultures i del palau ocult del sacerdot: En el seu estatge de R’lyeh, Cthulhu mort espera somiant.

En diversos relats ja havia parlat Lovecraft del seu fabulós Necronomicó, però és aquí on de forma més clara el relaciona amb tota la mitologia de Cthulhu, a partir d’aquell famós dístic: Que no està mort el que pot jeure eternament, / i en els eons que vindran fins i tot la mort pot morir.

Mai abans l’autor havia perfilat amb tant detall la naturalesa del gran sacerdot Cthulhu, ni havia introduït el tema dels Grans Antics, aquelles misterioses deïtats anteriors a l’home que viuen adormides a les profunditats de la ciutat de R’lyeh, esperant tornar a la Terra quan les estrelles els siguin propícies. El cert, però, és que aquesta és l’única referència a l’espai (als seus famosos “terrors còsmics”) i que en cap altre cas Lovecraft es refereix aquí a l’existència d’altres dimensions d’on hagin pogut venir aquests ésser primigenis.

La tercera i última part del relat es titula “La locura del mar”. Tot el que minuciosament ha anat preparant en les dues parts precedents es resol magistralment en aquesta darrera. Tal i com era d’esperar, arriba el dia que les estrelles estan en la posició correcta i que els Grans Antics han de despertar del seu somni submarí. I llavors el sacerdot Cthulhu comença la crida dels seus fidels arreu del globus terraqüi. “Cthulhu fhtagn”. El mecanisme no deixa d’ésser curiosíssim: Cthulhu crida els devots a través dels terrors ocults en els seus somnis. Només aquells més sensibles, doncs (com el propi Lovecraft, que va viure des de la infància angoixat per terrors nocturns), el podran sentir. I seguir. Les investigacions del protagonista el duran en aquest moment a un descobriment aterridor que, com és habitual, hauria preferit no conèixer mai i que l’altera fins al punt de (gairebé) perdre el seny. A diferència del déu cristià, que ens interpel·la per descobrir la veritat i viure més plenament, la veritat revelada en els mites lovecraftians sempre atorga un saber que mortifica la ment humana i que, en el fons, és preferible d’ignorar per poder seguir vivint.

Els lectors, doncs, ara sí, ja estan advertits: un cop començat el relat, resulta impossible no doblegar-se a la voluntat de Cthulhu. “Cthulhu fhtagn”, “Cthulhu fhtagn”…