RES NO ÉS REAL (2015) – David Gálvez

Autor: David Gálvez
Títol: Res no és real
Editorial: Males Herbes
Any: 2015
Pàgines: 129
ISBN: 9788494310805
Valoració: ★★★★

 

Grata sorpresa la que m’he endut amb la lectura de l’últim llibre de l’editorial Males Herbes. És clar que a aquestes alçades no m’hauria de sorprendre res que sortís dels forns de Males Herbes, però la veritat és que han aconseguit, una vegada més, deixar-me amb la boca oberta amb aquesta original (i arriscada) proposta de David Gálvez. La segona a aquesta casa, després de les seves Cartes Mortes (2014). Com en bona part dels llibres que editen, la brevetat és un segell de la casa. Aquest cop, però, dir que aquesta novel·la és breu és fins i tot dir massa. I és que el llibre es pot llegir amb un parell d’horetes sense problemes. De fet, podríem qüestionar fins i tot si no es tracta d’un relat llarg, en comptes d’una novel·la curta. I els capítols, més que curts, són breus. Brevíssims. Encara diria més: en alguns casos són realment minimalistes. Però res de tot això són crítiques. Al contrari. Els assidus al bloc ja saben que aquí som grans defensors de la bona literatura en petit format. Com és el cas de Res no és real.

Potser sigui una novel·la curta, però s’endevina una gran tasca literària al darrere per part de l’autor, en especial en el cuidat estil que ens ofereix, una autèntica meravella. Sense ànim d’exagerar, he de confessar que la primera pàgina (el primer capítol) ha estat del millor en català que he llegit des de fa molt de temps.

No ho sabem tot.

Una frase que, com un mantra s’anirà repetint una i altra vegada. O una lletania, expressió que usa l’autor en algun moment i que també donaria raó de la naturalesa d’aquests capítols i ens faria entendre el ritme cadenciós amb què anem avançant en la lectura.

Cada capítol està encapçalat per una xifra de cinc dígits. Es tracta de la data (res a veure amb cap calendari conegut) en què el protagonista, en 1a persona, va consignant les seves vivències en un futur indeterminat, en una mena de societat agrícola posterior a la nostra (no s’aclareix en cap moment què va ocasionar la fi del nostre món) i en què es desconeix pràcticament tot. A causa d’aquesta ignorància es dóna molta importància als records i a l’escriptura, en aquesta societat. És la manera de mantenir-se arrelats al passat, a la memòria. En aquest estat primigeni, els homes i les dones d’aquest nou món es dediquen  en exclusiva a una tasca sorprenent: cultivar maduixes. Camps i camps de maduixes. No em puc estar de recordar la popular Strawberry fields forever (1967) de John Lennon, amb una lletra plagada de referències a la nostàlgia, el surrealisme i la filosofia. També.

Contra el que puguem pensar d’aquesta imatge tan bucòlica, cal dir que la societat dibuixada per Gálvez no és cap utopia. Més aviat al contrari. La novel·la entra de ple dintre del que es coneix com una distòpia, és a dir, un futur antiutòpic.  A mesura que el protagonista va descabdellant la seva societat en el dietari, anem entenent que la humanitat viu captiva en un món injust i cruel, sotmesa a l’arbitrarietat. En el seu treball quotidià, els humans estan supervisats per unes estranyes presències, uns éssers que mai han vist ni saben qui són, i als quals anomenen simplement com els que ens vigilen. No s’explica gaire res d’ells, perquè senzillament s’ignora, però dóna la impressió que són una mena de deïtats.

S’escau, doncs, entendre en clau existencialista aquest aspecte de l’obra:

Per què rebem obsequis? Qui o què va crear els camps de maduixers? Per què hi ha desaparicions? Per què existeixen els que ens vigilen?

El món que els envolta, la vida, la mort, el sentit (o sense sentit) de tot plegat, etc. Tot això ve donat per una mena de cicle vital que a la novel·la se’ns representa per èpoques de gran sequera on hi ha restriccions d’aigua, la tornada de l’aigua i la caiguda de la gent en una mena de sopor, el despertar d’aquest son, conegut com l’horror i, finalment, les desaparicions. Ningú entén per què, però sempre que es desvetllen d’un d’aquests sons narcotitzats, algú ha desaparegut: la mare, el fill, un amic. Això causa desassossec en les persones, però s’assumeix resignadament com una fatalitat inherent a la seva condició.

En paral·lel a aquesta reflexió més de tipus existencial, una altra de tipus lingüístic. Gálvez, que ha treballat molt la llengua en aquesta seva obra, dedica alguns capítols a explicar-nos temes podríem dir-ne metalingüístics del diari del seu protagonista: la funció de les majúscules, la importància d’alguns noms que escriu en cursiva, etc. Tot sembla nou. Per fer. En aquest recomençar, el mitjà d’expressió és a les beceroles i, com nens, els humans s’obren camí cap al coneixement a través d’un llenguatge mancat, però bell. Ingenu, però sincer. En definitiva, que Gálvez ha sabut construir de manera molt eficaç una petita gran metàfora de la nostra condició humana i de la necessitat de l’existència de Déu.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 292 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari