JOC DE TRONS (1996) – George R. R. Martin

RESSENYA

JOC DE TRONS (1996) – George R. R. Martin

Inici d’una saga que s’ha plantejat com una autèntica novel·la riu i que promet tenir-nos entretinguts un munt d’anys.

Autor: George R. R. Martin
Títol: Joc de trons (A Game of Thrones)
Editorial: Alfaguara
Any: 2011 (1996)
Pàgines: 824
ISBN: 9788420409801
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 3,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Quan es juga al joc de trons, només es pot guanyar o morir.

Vaig tard. Ho sé. Però per a ser absolutament sincer he de dir que aquesta no és la primera vegada que llegeixo Joc de trons. Més o menys. La meva primera temptativa lectora va ser a finals de 2010 començaments de 2011. Fou quan vaig sentir a parlar per primera vegada d’una sèrie tremendament ambiciosa que la cadena americana HBO havia estrenat sobre una fantasia èpica descomunal, en la línia de El senyor dels anells (1954-1955). Com ànima que empaita el dimoni vaig córrer a la llibreria més propera i em vaig fer amb un dels primers exemplars que hi havia en aquestes contrades, mesos abans del gran boom televisiu. He dit que fou una temptativa lectora, perquè confesso que no vaig aconseguir passar de la pàgina 300. Segurament hi va tenir alguna cosa a veure el fet que es va estrenar la versió televisiva i, almenys en aquesta primera temporada, la seva fidelitat al paper era gairebé absoluta. O potser em vaig deixar entabanar pels hàbils reclams editorials que parlaven del nou Tolkien (sempre Tolkien, sempre Le Guin) i em va decebre no trobar-hi Tolkien, sinó només George R. R. Martin (Nova Jersey, 1948). O potser em va caure de les mans perquè era un llibre de vuit-centes pàgines i el primer de (ni més ni menys) una hexalogia (al final heptalogia). O potser senzillament no era el llibre ni havia arribat el moment adequat per a mi… fins ara.

Joc de trons actua a mode d’extensíssim pròleg de tota la saga Cançó de gel i foc. Cada capítol està batejat amb el nom d’un dels personatges principals de la novel·la (“Bran”, “Catelyn”, “Daenerys”, etc.) i és a través del seu punt de vista que anem coneixent els esdeveniments, relatats en 3a persona. Autèntica novel·la riu, s’encavallen magistralment trames, escenaris i gèneres diversos. En aquesta primera part, el protagonisme sembla recaure en la família Stark, que habita al nord dels Set Regnes. Eddard Stark és el Senyor d’Hivèrnia i governa aquella contrada recòndita segons els vells costums que ja no es practiquen. Representa els valors de la tradició i la família, i és exemple de virtut moral. 

Precisament, i com si es tractés d’un senyal premonitori, de retorn a Hivèrnia el rei i els seus fills es troben amb una enorme lloba huarg morta per un cérvol i tot voltant seu sis llobatons. El llop és l’emblema de la casa Stark i el cérvol el de la casa Baratheon, la casa del rei Robert. Quan cadascun dels fills d’Eddard apadrina un dels sis cadells, d’alguna manera se segella el destí de la seva família.

Aquest inici serà un dels escassos moments de pau per als Stark. La visita a Hivèrnia del rei (a qui Ned ajudà ja fa molts anys a coronar-se sobirà dels Set Regnes destronant Aerys Targaryen, el rei boig) precipitarà els esdeveniments i suposarà que la família es disgregui per sempre més: Eddard rep l’encàrrec del rei d’ocupar el lloc de conseller pimer, de Mà, al seu costat, i ha de marxar a contracor cap a la capital, Port Reial, un niu d’escurçons. No trigarà a arribar el previsible enfrontament amb els poderosos i pèrfids Lannister, antagonistes en tot als Stark, que confabulen a l’ombra de la corona per aconseguir el tron de ferro en la figura de l’hereu, Joffrey, fill de Robert i Cersei.

Al nord, s’ha esdevingut la marxa de Jon, el fill bastard de Ned, al Mur, aquella monumental construcció als confins septentrionals del regne que separa el món dels homes d’un mal ancestral. Paral·lelament, ens arriben notícies de l’exili i apogeu dels fills del deposat Aerys Targaryen, Viserys i Daenerys, de la nissaga dels dracs, que proven de reunir l’exèrcit que els permetrà retornar als Set Regnes i reclamar el tron que els pertany. Traïcions, assassinats, secrets. Tot anuncia l’arribada de canvis terribles al món, d’aquell temut hivern que una vegada i una altra prediuen els Stark.

La profusió de capítols no és casualitat. Martin, familiaritzat amb el ritme narratiu de la televisió, on treballà durant anys, sembla preferir els capítols curts i amb una acció concentrada als capítols llargs i diletants. Així l’acció i l’interès no decauen malgrat les més de vuit-centes pàgines. Els seguidors habituals d’aquest bloc segur que ja estan familiaritzats amb les queixes a la llargada injustificada d’algunes novel·les. Especialment aquelles del gènere fantàstic. És ben bé com si la llargada descomunal s’hagués convertit ja en una convenció d’aquest tipus de llibres (com els mags, els cavallers i les bèsties fantàstiques). Fou una de les coses que em va agradar menys, per exemple, d’un altre fenomen recent dins el mateix gènere de la fantasia èpica, El nom del vent (2007) de Patrick Rothfuss, que vaig ressenyar fa poc (una altra víctima de les comparacions amb Tolkien i Le Guin, i fins i tot amb Martin, encimbellat ja a l’Olimp dels déus del fantàstic). En aquella novel·la em semblava absolutament injustificable i dilatori allargar la trama tantíssimes pàgines. Ara bé, en el cas que ens ocupa he de reconèixer que el nombre superlatiu de pàgines, més enllà d’ésser o no una convenció, resulta sobradament justificat.

Quant als personatges i als arguments, molts i variats, són del tot coherents en la seva evolució i ni el sexe ni la violència (a manta) són gratuïts a la novel·la. Realisme brut, desmitificació dels contes de fades.

Martin no dubta en reflectir el pitjor de la societat. Les misèries humanes dels homes en general. És així que cap personatge seu és planer ni senzill. Fins i tot la religió juga un paper desconcertant: deïtats diverses, tradicions diverses, però no sabem si n’hi ha alguna d’autèntica. Si de cas un cert poder de redempció associat al patiment. Un nihilisme desesperançat molt contemporani que sembla impregnar de nord a sud el seu món fabulós. Definitivament, Martin no és ni ha volgut ser mai Tolkien. Es tendeix a invocar el seu nom com un mantra i fa més mal que bé. Tolkien resulta inigualable, encara que només sigui pel fet d’haver estat el primer. No hi ha res pitjor que negar a un escriptor la seva pròpia veu fent creure que és la reencarnació d’un altre. George R.R. Martin té una prosa suficientment perfilada, personal, com per ésser gran sense necessitat d’haver-lo de comparar amb ningú més. Si de cas una semblança, però: en un món immens, ambdós senten predilecció pels que són diferents, insignificants. En el cas de Tolkien els hobbits. En el de Martin els bastards (Jon Neu), els nans (Tyrion Lannister), els covards (Sam), els esguerrats (Sandor Clegane), etc.

És innegable que Martin ha fet una novel·la per ser un best-seller i no pas per ser una obra d’art. La seva és una prosa del temps: valenta i directa, sense concessions. Potser no assoleix l’erudició del Mestre, però el resultat és extraordinari i, el més important, gens convencional en un gènere massa procliu als convencionalismes. A Joc de trons l’autor enceta moltíssimes històries i és capaç de mantenir la tensió lectora fins al final, postergant sense artificiositat la resolució dels conflictes. A l’última pàgina d’aquesta primera part, els dos eixos argumentals més importants (l’enfrontament entre els Stark/Tully i els Lannister i la vida a l’exili dels hereus legítims al tron de ferro, els Targaryen) queden absolutament penjats en el moment del clímax. La millor disposició, doncs, per a prendre Xoc de reis (1998), la segona part de la saga i empassar-nos vuit-centes pàgines més d’una tacada. Les expectatives són altíssimes, però també les pors: Serà capaç Martin de lligar totes aquestes històries de manera convincent en l’esperadíssim acte final? I el que és encara més important, serà a temps un Martin de 68 anys d’escriure l’acte final d’aquesta epopeia abans no arribi el seu particular hivern? No estaria de més que els seguidors de la saga preguéssim al primer bosc d’arcians que trobem per a què Martin no agafi un refredat abans d’acabar l’últim llibre…

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 3,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

4 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
eowin32002
9 years ago

Estic més o menys d’acord amb les valoracions de la ressenya, especialment amb el segell Tolkien que més aviat em tira enrere a l’hora de llegir la publicitat d’un llibre. I evidentment la llargada. En el segon del Roufus, sobra més de 500 planes… Jo vaig començar Joc de trons quan ningú el coneixia aquí, i quan deies que ho llegies et miraven com a friqui… ara com que triguen tant a sortir els darrers volums alterno amb un altra saga de multitud de llibres i pàgines la saga de Malaz s’Steve Erikson, i de vegades no sabria si dir que m’agrada més que Joc de trons, a més personatges, més trames i més laberíntica si això es possible, no apte per a tots els lectors, però té un encant especial, la recomano!!!

David
David
9 years ago

La veritat és que Joc de trons va ser un respir en el gènere de la fantasia. Va arribar en un moment (parlo de finals dels noranta) en que anàvem tips de dracs, elfs negres i nans amb martells. Ara sembla que l’hagin descobert per al gran públic i això és bo, però no oblidem que la majoria de gent fa referència a la serie i no als llibres (com també passa amb El nom de la rosa, que tothom sap de que va la pel·lícula, però al llibre no si han acostat).
De fet és una bona saga. El rerefons històric, la guerra de les dues roses entre els Lancaster i els York, li dona una solidesa que no tenen altres novel·les. Vaja, que et fa esperar amb ganes el proper encara que de vegades pensis que ha exagerat massa.
Per cert, Brandon Sanderson és un excel·lent escriptor, encara que no sempre l’encerti amb el que fa.