El mateix any que Stanley Kubrick estrenava la seva èpica 2001: Una odissea espacial (1968), Franklin Schaffner feia el propi amb El planeta dels simis, a partir de la novel·la homònima del francès Pierre Boulle. Les cintes parteixen d’intencions molt diferents i si el que buscava Kubrick era una reflexió més de tipus existencialista, la cinta de Schaffner, que en alguns aspectes arrossega la simplicitat de la novel·la de Boulle, es queda en poc més que en una superficial especulació sobre la naturalesa humana i la seva maldat inherent. Una cosa, però, les assimila totes dues: en ambdós casos les versions cinematogràfiques són innegablement superiors als originals en paper.

Pierre Boulle fou un escriptor tardà: decidí escollir una vida aventurera que el portà per la Indoxina francesa, on acabà enrolat a l’exèrcit i lluitant en el marc de la Segona Guerra Mundial. Fruit d’això hagué de patir un penós captiveri que  li dispensaria, sens dubte, els materials amb què escriure un dels seus èxits més sonats El pont sobre el riu Kwai, portat més tard al cinema per David Lean. La seva primera novel·la, El sacríleg malai (1951), aparegué quan Boulle ja tenia 39 anys. A aquestes primeres novel·les, sempre situades en un ambient oriental i exòtic, segueix una temptativa per explorar nous gèneres: E=mc2 (1957), irònica visió de l’home modern. L’èxit definitiu, però, alhora que la sorpresa més gran per a aquells que coneixien la seva obra, fou El planeta dels simis (1963), un relat de ciència-ficció.

El planeta dels simis ha d’ésser englobada entre les fantasies distòpiques, antiutòpiques, que tan de moda estigueren al llarg del segle XX (pensem en Un món feliç, de Huxley) i sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial (com és el cas de 1984, d’Orwell). En la seva novel·la, Boulle ens presentava una realitat monstruosa, amb un món futur on els humans som governats per simis (en una mena de món al revés), irònica al·legoria sobre la nostra absurda mania per dominar el planeta i la impossibilitat per fer-ho. També buscava, la cinta, a partir d’aquest intercanvi de papers entre simis i humans, conscienciar la gent del tracte cruel que sovint dispensem als animals. Però la lectura potser més interessant és aquella que ens porta a parlar de la discriminació racial a partir de la diferenciació per castes que hi ha en la pròpia societat dels simis. Així doncs, en aquesta jerarquia simiesca, trobem que l’escalafó més elevat està dominat pels goril·les, representants del braç militar; per sota hi trobaríem els ximpanzés, de tarannà inquiet i més dotats per a la ciència i les activitats intel·lectuals i, finalment, trobaríem els orangutans, que representen la casta sacerdotal i són els guardians de l’esgarrifosa veritat del planeta dels simis. Per sota de tots ells, com a autèntics pàries, els humans.

Aquest és Soror, el planeta a què arriba Ulisses Mérou (el Taylor de la versió cinematogràfica) després d’un aterratge d’emergència amb la seva nau espacial. Soror és un planeta bell com la Terra, però aquí l’espècie dominant són els simis, i els homes esdevenen poca cosa més que mà d’obra. Ulisses, que a diferència dels altres humans de Soror té la facultat de parlar, es convertirà sense proposar-s’ho en l’evidència que poden existir humans intel·ligents capaços d’articular paraules i tenir pensaments, fet que entra en contradicció als dogmes de fe predicats per Zaïus, representant dels orangutans. Únicament Zyra i Cornelius, dos ximpanzés, dos investigadors que tracten d’arribar fins a les arrels del seu propi passat (d’establir quina és la seva escala evolutiva), faran costat a Ulisses. De fet Cornelius, supervisor dels treballs arqueològics que es duen a terme en els vestigis d’una misteriosa ciutat mig enterrada al desert (la denominada “Zona Prohibida”), és l’únic que intueix la solució al misteri del seu passat: l’esglaó perdut en l’escala evolutiva de la seva espècie no és cap altre que els humans, antics pobladors del planeta dels simis i, per tant, avantpassats seus. Zyra i Cornelius ajudaran primer Ulisses a ésser acceptat en aquella societat tremendament simiocèntrica i humanofòbica, i, després, quan la seva pròpia existència esdevé la prova vivent del desencert científic dels goril·les, li facilitaran la fugida, junt amb la seva dona Nova i el seu fill recent nascut.

Ulisses i la seva família s’embarquen de nou en una nau espacial direcció a la Terra. No obstant això, quan hi arriben comprenen la magnitud de tot plegat, i que les sospites de Cornelius no eren sinó la punta de l’iceberg: no només els humans són els avantpassats dels simis, els seus germans, sinó que Soror (que sona gairebé com soeur en francès, és a dir, germana), no és cap altre planeta, sinó que és la pròpia Terra, dos mil anys després d’haver marxat Ulisses Mérou. El viatge del nostre Ulisses, a diferència del de l’heroi homèric, no fou en l’espai, sinó en el temps. D’aquesta manera es rebla el clau de la història i allò que ens feia l’efecte de ser una novel·la d’aventures en un marc de ficció, esdevé una reflexió pessimista sobre la naturalesa autodestructiva dels homes i l’odi a si mateixos: un cataclisme atòmic posà punt i final a l’era de l’home a la Terra i comença així l’era del simi a Soror. Ballard ja deia que “Homer, Shakespeare i Milton van inventar altres móns per a parlar del nostre.”

Al final brilla, però, una espurna d’esperança: Ulisses i Nova, com Adam i Eva (com l’Alba del Mecanoscrit del segon origen), hauran de buscar una nova Terra per a tornar a començar i aprendre a viure amb tolerància.