DIES DE FRONTERA (2014) – Vicenç Pagès Jordà

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Títol: Dies de frontera
Editorial: Proa
Any: 2014
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7588-473-8
Valoració: ★★★★

 

El tema d’una parella que s’acosta a la quarantena, que no té fills i que fan de la monotonia el seu mode de vida fins que un dels dos, empès per forces externes, es veu abocat a una infidelitat que creu que li resoldrà els problemes puntuals que li han sorgit, no és gens nou i ha estat tractat infinitat de vegades. Ara bé, Vicenç Pagès pren aquest tema i li dóna una nova dimensió en aquesta novel·la a través d’uns capítols curts, de salts al passat, d’històries paral·leles, de textos interns, de la ironia i l’humor, de la geografia altempordanesa…

La novel·la comença amb un misteri, una noia que ronda la quarantena i un noi més jove, d’uns trenta, es petonegen davant d’uns grans magatzems de la Jonquera, davant d’una gent que ni els mira i davant d’uns miralls que els deformen, que deformen tot allò que són, sobretot que deformen l’escena, ja que no es tracta d’una parella, sinó de dos amants; no es tracta d’amor, sinó d’una aventura; no es tracta d’una escena de la vida en comú, sinó d’una trobada casual i furtiva. Ella és la Teresa, i a les pàgines que continuen la novel·la se’ns presenta la seva infantesa, òrfena de pare, amb una mare amb qui no congenia gaire, amb uns estudis que no van ser, amb una amiga molt amiga, la Vero, que li serveix per a tot. La Teresa viu amb en Pau, un professor de socials interí d’institut, amb qui fa uns vint anys que conviuen. Ell prové de família més àmplia que la Teresa, té un germà, pares, cosins… Viuen una vida que els omple a tots dos, sense elegàncies, rutinària que els ofereix una autèntica comoditat que potser sorprèn algun dels seus amics, però que a ells els agrada, se senten bé i el més important de tot, no hi ha trasbalsos. Sembla com si l’element que més els amoïna és la provisionalitat, com si estar junts (després de vint anys) fos provisional i per aquest motiu, potser el problema més greu que tenen és afrontar la paternitat, perquè sembla com si amb aquesta els estabilitzi definitivament i això sigui quelcom que no saben si volen assumir.

I davant d’aquesta vida, en Pau té un curs difícil, en un institut on els caps no el valoren i això comporta que tingui uns grups d’alumnes conflictius i poc a poc va entrant en una depressió, continguda, somorta, que esclata per on no hauria d’haver esclatat: la infidelitat amb una professora d’anglès al magatzem dels llibres de text. I sempre s’havien dit amb la Teresa que el dia que serien infidels no ho amagarien, i així ho fa i abandona el pis que tenen llogat en comú. El problema és que es pensa que pot iniciar una nova vida amb la professora d’anglès i aquesta el rebutja, ja que per a ella no hi ha amor, només hi ha una aventura. La depressió enfonsa encara més en Pau, que passarà un llarg estiu de solter deprimit en un pis petit i insalubre del centre de Figueres, intentant refer les seves ferides i potser també la relació amb la Teresa, davant del drama que

Els solitaris de Figueres són de mitjana edat cap amunt. No els associem amb la llibertat del single sinó amb el drama del tiet.

Perquè tornar a ser solter no és garantia de lligar, sinó de quedar abandonat. Mentrestant, la Teresa es dedicarà a viure amb més llibertat i en aquesta llibertat hi haurà en Cosme, un cubà que ve a visitar als pares a Roses i que coneix al tren. Es distreuen i arriben a Portbou i d’aquí inicien un periple per la frontera, de Portbou a la Jonquera, una estada en un hotel de carretera, un viatge al Portús, una relació tòrrida d’estiu… i petó de comiat d’ells dos que obria la novel·la, conscients que

Saben que els amors un dia s’acaben, però els agrada pensar que el seu és diferent.

I el colofó, el retorn de la Teresa a Figueres a peu, per la carretera N-II sota el sol de l’estiu, una manera de rebel·lar-se i de ser autosuficient, d’autoafirmar-se.

Vicenç Pagès construeix el relat a través d’un narrador omniscient total, que ho sap tot, fins al més mínim detall, que ens informa de tot i que és crític i molt reflexiu, per exemple, ens informa de la vida de la professora d’anglès amb qui ha estat infidel en Pau per saber que no és només una fresca, sinó que té un passat que la fa ser així o que és capaç de fer descripcions com aquesta:

A l’esquerra tens el trencant de Sant Climent i el monument més lleig del món. Sembla la silueta d’un soldat borratxo tocant-se l’orella amb una mà esculpida per algú que vol imitar un artista de tercera fila.

La brevetat dels capítols és l’altre gran element innovador de la novel·la, alguns són molt breus, d’altres es construeixen a partir de frases breus, telegràfiques, que condensen la informació i ofereixen una nova visió del que pot ser bona literatura. En aquest últim punt encara s’hi podria afegir la incorporació de noves tècniques narratives, com l’ús de missatges de whatsapp per construir alguns capítols, informacions annexes del territori extretes de la tesi inacabable d’en Pau… També és destacable la nòmina de personatges, que es poden associar als arquetipus que tots tenim al nostre voltant (destacar el cosí Pol, expert en experiències sexuals; en Ferran, l’amic d’en Pau i potser el seu model de professor, home i pare; en Dani, l’alumne problemàtic; les professores Pili i Mili…). I finalment el paisatge, Figueres i l’Alt Empordà, que en mans de Pagès Jordà és un decorat d’allò més ben aconseguit per a la novel·la, com ja ho havia estat a la seva anterior Els jugadors de whist.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

2 thoughts on “DIES DE FRONTERA (2014) – Vicenç Pagès Jordà

  • 4 d'abril de 2015 at 21:21
    Permalink

    Jo em vaig avorrir molt amb aquest llibre. És curt però encara em sobraven pàgines. Les explicacions i referències històriques, o geogràfiques, no sé a què treien cap. A estones em semblava que estava llegint un treball de recerca. La caminada de la protagonista, a l’estiu, a ple sol.. Potser hi havia alguna raó simbòlica perquè no pogués agafar cap autobús ni cap taxi, però jo no la hi vaig saber trobar. Novel·la totalment prescindible.

    Reply
  • Enric
    9 d'abril de 2015 at 18:43
    Permalink

    Hola Elisenda. Quan es parla de gustos literaris apareix un ventall d’opinions que són totes vàlides. Mentre a tu la novel·la no et va agradar, a mi em va entusiasmar i en especial fragments com els de la caminada, fixa’t, el contrari que tu. Per aquest motiu i altres vam decidir fer aquesta ressenya.

    Espero que continuïs visitant la pàgina i consultant ressenyes, a veure si en trobes una d’algun llibre que ens hagi agradat a tots.

    Reply

Deixa un comentari