DAGON (1917) – H.P. Lovecraft

Autor: H. P. Lovecraft
Títol: Dagon (Dagon)
Editorial: Valdemar
Editor: Juan Antonio Molina Foix
Any: 2005 (1917)
Pàgines: 8 [dins Narrativa Completa, vol 1, pàg. 85-93]
ISBN: 9788477025290
Valoració: ★★★★

 

Aquest relat de menys de deu pàgines escrit el 1917 és la primera aproximació d’H.P. Lovecraft al que posteriorment es coneixeria com a Mites de Cthulhu, encara que molts crítics es resisteixen a considerar-lo part integrant. La prefiguració dels terrors aquàtics que anirà desenvolupant al llarg de tota la seva obra, però, té en aquest relat una primera posada en escena innegable. La por als espais tancats molt grans ja havia estat protagonista d’altres relats seus, com “La bèstia de la cova” (1904) o “La tomba” (1917), però fins ara les profunditats aquàtiques no havien estat explotades encara com a escenari. La idea, però, és la mateixa: el terror al desconegut i a l’ocult. La història de “Dagon” neix de la unió de dues circumstàncies podríem dir-ne “vitals” de l’autor: una de real, la impressió que li provocà l’enfonsament del vaixell Lusitània per part d’un submarí alemany el 7 de maig de 1915 al Pacífic, i una altra de fictícia, el somni que el propi Lovecraft explica que va tenir i on va viure una peripècia semblant a la del protagonista del seu conte.

Vaig somiar amb tot aquest reptar horrible; de fet encara puc sentir el fang succionant-me cap avall.

Des d’un punt de vista estrictament literari,  és possible que el conte estigui inspirat en els relats “Cap de peix” (1911) d’Irvin S. Cobb i En el nucli de la Terra (1914) d’Edgar Rice Burroughs. Sense menysprear la influència que en aquesta primera etapa té Poe en tota l’obra lovecraftiana.

La història comença amb força: un jo narratiu en primera persona es dirigeix als lectors i, a mode de confessió, manifesta que un cop ens hagi relatat la història que es disposa a explicar-nos es traurà la vida. I llavors arrenca el relat. El protagonista ens explica com essent sobrecàrrec en un vaixell és fet presoner pels alemanys i com, amb una certa facilitat, aconsegueix escapar-se dels seus captors al cap de poc en un bot salvavides. Després de diversos dies a la deriva i sense trobar cap illot ni cap vaixell que li procurin esperança, es creu condemnat a morir. De sobte, però, el seu bot embarranca no sap ben bé on. 

El cambio ocurrió mientras dormía.

Aquesta afirmació pot resultar reveladora del que ve a continuació, ja que l’obra juga al gastat recurs (avui, no pas llavors) de fer ballar el cap al lector confonent somni i realitat. Un recurs que han usat i abusat els seus imitadors amb sort desigual. El terreny on ha encallat la seva barca sembla ser una placa del fons marí que per causes inexplicables ha emergit a la superfície, arrossegant amb ella tot el que hi havia a les immensitats del mar. Llavors el mariner surt del bot i emprèn una exploració de l’illot. Mica en mica es va allunyant de la seguretat del bot, del seu món conegut, fins que troba un objecte que li crida l’atenció:

Un monolito bien labrado cuya imponente mole había sido ejecutada con gran habilidad y tal vez había conocido el culto de criaturas vivas y racionales.

Passant per alt les precipitades conclusions que en treu el mariner, ens adonem que l’escenari de l’horror, aquest cop, no té res a veure amb cap dels contes anteriors de l’autor. És llavors que introdueix l’antiga llegenda del déu filisteu Dagon, el déu-peix, que recupera en altres històries posteriors. Tal i com ens detalla en nota Juan Antonio Molina Foix (en l’excel·lent edició de Valdemar), Dagon, meitat humà i meitat peix, fou una de les deïtats més venerades antigament pels filisteus i apareix esmentada en diverses religions i llibres sagrats. No desenvolupa més la idea en aquest primer relat, però Lovecraft ja dóna mostres de tenir al cap diversos dels trets característics que faran famós el cicle uns anys més tard: arcaiques civilitzacions submarines, deïtats primigènies de formes monstruoses, llengües desconegudes. Una autèntica pseudomitologia en potència, a l’estil d’un Tolkien o un Asimov en els gèneres fantàstic i de la ciència ficció, respectivament.

Per sobre d’altres consideracions, vull esmentar abans d’enllestir el tema de l’estil. Una de les senyes d’identitat de Lovecraft és la seva peculiar manera d’escriure (que havia anat evolucionant ràpidament des de les primeres temptatives fins a aquest relat), perfectament reflectida en la superba tasca de traducció dels encarregats del volum. És la llengua el mitjà a través del qual l’autor ens inocula el veritable verí del seu terror. Dirà el protagonista al final, amb les horrors que acaba de presenciar encara frescos a la memòria:

Pienso en el dia en que tal vez surjan por encima de las olas y con sus hediondas garras arrastren a las profundidades los restos de la endeble humanidad.

L’encant del misteri és el que irrefrenablement ens du a seguir llegint malgrat ésser conscients que quan el misteri deixi de ser-ho, que quan l’horror es manifesti i el que hi ha ocult (al fons del mar o a dins del cap del protagonista) emergeixi ja serà massa tard i només ens podrem lamentar per haver-ho desitjat. Aquesta és una de les grans dots de Lovecraft: la facultat de fer-nos gaudir patint, de fer que vulguem i no vulguem veure-li les dents al monstre. El recurs no és seu, però és un dels autors que l’usa més i millor. Un altre dels encerts és la intertextualitat. Les referències creuades entre els seus diversos relats, que sens dubte afavoriren la tasca als seus continuadors a l’hora de crear un corpus coherent d’obres amb el déu Cthulhu com a epicentre vertebrador. És el que ocorre entre “Dagon” i “La crida de Cthulhu”, un dels millors relats dels Mites, on trobem una referència a la sort del protagonista d’aquest nostre relat.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari