EL NOM DEL VENT (2007) – Patrick Rothfuss

Autor: Patrick Rothfuss
Títol: El nom del vent (The Name of the Wind)
Editorial: DeBolsillo
Any: 2011 (2007)
Pàgines: 876
ISBN: 9788401387760
Valoració: ★★★

 

Tanco El nom del vent i em ve al cap una pregunta: Ja no queda res nou a dir a la fantasia èpica? No és el primer cop que em faig la mateixa pregunta en acabar algun llibre d’aquest gènere. Així com en la ciència ficció contemporània o el terror dóna la impressió que els autors han estat capaços d’explorar nous camins, noves solucions imaginatives que no són una vegada i una altra revisitar llocs coneguts, en el cas concret de la fantasia èpica això sembla que no ha estat així. Feia molt que volia entrar en el món de la Crònica de l’assassí de reis, l’aclamada trilogia de Patrick Rothfuss que s’inicia amb aquest llibre, precisament perquè havia llegit en altres blocs de confiança on em deixo caure de vegades (vegeu el menú inferior dret del bloc) que es tractava d’una obra portentosa i a l’alçada dels grans noms del gènere (Tolkien, Le Guin). Però el cert és que un cop enllestit el llibre m’ha envaït un fonda sensació d’esgotament (potser per les més de 800 pàgines) i, sobretot, de decepció. M’esperava molt més després de tots els elogis recollits per l’opera prima de Rothfuss. Potser aquest va ser el problema. El coi d’expectatives.

La Crònica de l’assassí de reis és la història del mag Kvothe, un dels més poderosos que hi ha hagut mai al món, ara semiretirat i treballant com a hostaler sota una falsa identitat en un antre al cul del món. Aquesta història ens és explicada a través d’un llarguíssim falsh-back en tres llibres, dels quals de moment Rothfuss (que pel que es veu pateix del que alguns han batejat com “la síndrome Martin”) només ha enllestit els dos primers. En El nom del vent, que funciona a mode de presentació de tota la trilogia, se’ns parla dels anys de formació del protagonista, fins a la seva adolescència. Alternant, doncs, una veu narrativa en 3a persona del singular pel que ocorre en el present i una en 1a pels fets narrats pel propi Kvothe, sabem a propòsit de la seva infància amb els seus pares, uns comediants ambulants que viuen de la interpretació i el cant (la qual cosa determinarà el seu gust pel llaüt), de l’arcanista, en Ben, que li parla per primer cop dels fonaments de la simpatia, de la màgia, i dels misteriosos Xandrian, una secta secreta de poderosos bruixots. Autèntic pròleg al primer llibre, es clou amb el seu pas traumàtic a l’edat adulta. Aquesta època queda ben reflectida en els anys de pidolaire i lladre a la ciutat de Tarbean, on Kvothe desenvolupa un sentit pràctic de la vida que li anirà molt bé en el futur. Tarbean és com el Londres on malviu l’Oliver Twist (1839) de Dickens, amb el qual manté moltes semblances Kvothe en aquest llarg, i un pèl carregós, primer acte de la nostra història.

De fet, fins que Kvothe no arriba a Imre, a la Universitat, en el seu objectiu de conèixer més a fons la màgia i, de retruc, aquells fabulosos Xandrian, la cosa no es comença a espavilar. Amb aquest ritme digressiu s’entén que l’autor hagi necessitat tantes pàgines per explicar-nos una història que, en el fons, dóna la impressió de no necessitar-ne pas tantes per dir el mateix. A la Universitat coneixerà alguns personatges importants, com els seus amics Simmon i Wilem, Denna, tota una femme fatale de la qual s’enamora com un adolescent (de fet és el que és, malgrat tot el que ha hagut de viure) i Ambrose, el seu arxienemic aquests anys. També a alguns professors, en especial l’Èlodin, el més extravagant de tots i aquell que l’introduirà en els secrets dels noms i les coses, i que ens farà saber sobre el nom del vent i què significa el títol d’aquesta obra. Una universitat de màgia per a joves, una colla d’amics, un primer amor, un contrincant arrogant i adinerat que li farà la vida impossible, professors a favor i en contra… Inevitable no pensar en les aventures per a adolescents de J. K. Rowling i la seva escola de Hogwarts. Però per sobre d’aquesta referència crec que és molt més important una altra: la de l’escola de mags de Roke de la saga de Terramar, de l’escriptora Ursula K. Le Guin. Tant en aquesta part del nus de la història de Kvothe com en les pàgines finals, on pren importància tot el referent a l’origen màgic dels noms i que són al meu entendre de les millors del llibre, és més que evident el deute impagable de Rothfuss amb la seva il·lustre predecessora.

Però no només. D’aquest llibre s’ha dit que recorda també George R. R. Martin i Tolkien. Al primer potser per la seva voluntat desmitificadora, gens èpica, realista. Una mostra d’això la trobem en les constants referències als diners (o a la seva manca). Del segon, en canvi, ja em costa més trobar-ne rastres. Alguna referència (intencionada, fa l’efecte) a anells màgics, la cuidada etimologia de noms de llocs i persones, les diferents llengües que s’hi empren (a destacar l’esforç de Neus Nueno en la traducció catalana per mantenir la gràcia del parlar rústec d’alguns personatges), però més aviat sembla que Rothfuss s’allunya intencionadament de la influència de Tolkien. Fins al punt de frivolitzar en algun moment amb tota aquesta mania d’alguns en construir elaborades cosmogonies i sobre la que Rothfuss passa força de puntetes en aquesta seva primera obra, malgrat fer-nos saber algunes coses de les creences religioses dels habitants del seu món i de la seva particular mitologia. Encara, llegint El nom del vent, m’ha vingut al cap una altra novel·la de fantasia que a casa nostra no ha tingut el ressò que hauria d’haver tingut, malgrat l’èxit espaterrant que va tenir en el món anglosaxó (de fet fou guardonada amb el Premi Hugo): Jonathan Strange i el Senyor Norrell (2004) de Susanna Clarke. No per l’ambientació ni l’estil literari, sinó pel tractament adult que es fa de l’element màgic.

El nom del vent és una obra entretinguda i lleugera, que es llegeix amb rapidesa malgrat la seva llargada. Té alguns encerts innegables: resulta interessant el discurs al voltant de la distorsió que pateix la vida del protagonista, per exemple, convertit en llegenda, distorsió tan típica de les literatures de tradició oral. Ara bé, cal calibrar si això és suficient per compensar la inversió en temps que suposa. Per altra banda, s’ha d’admetre que no és un portent d’originalitat. En l’assaig El héroe de las mil caras (1949), Joseph Campbell destacava l’existència d’una estructura discursiva idèntica en les aventures dels herois en totes les civilitzacions: partida, iniciació, apoteosi i retorn. Fa l’efecte que, novament, Rothfuss ens oferirà una fantasia èpica convencional que seguirà fidelment aquest esquema. Si el fons no és gaire original, he de dir que la forma tampoc m’ha seduït. L’autor dilata innecessàriament algunes històries, no va al gra. A més, el sentit de l’humor i alguns diàlegs contravenen absolutament la versemblança històrica (res a veure amb Tolkien) i semblen més propis del segle XXI (d’adolescents del segle XXI en algun punt un pèl carrincló) que d’una indeterminada edat antiga. Quant als personatges, coincideixo amb el que han dit alguns, que són planers i evolucionen poc, o no evolucionen. No hi ha ambigüitats notables com, per exemple, en l’obra de Martin.

Ara bé, em queda l’esperança que alguns d’aquests defectes s’aniran corregint en les seqüeles. Algunes de les coses que s’apunten en les últimes pàgines d’aquest primer acte pinten força bé i són les que em fan mantenir l’esperança viva. Què passa amb els Xandrian, dels quals gairebé no s’ha descobert res en aquest primer llibre, malgrat que és el motor que mou les decisions del protagonista? Que hi ha rere aquella intrigant porta de pedra dels Arxius, i a la qual ningú fa referència, títol precisament de la tercera i última part de la trilogia (prevista per 2016)? Malgrat el que he dit, encara em queden ganes d’agafar quan tingui temps i forces el segon volum, El temor d’un home savi (2011). Confio que Rothfuss trobarà l’energia que necessita per explicar-nos més (d’això n’estic convençut) i millor (ja veurem) el que resta de la història del mag Kvothe. Un apunt sobre això, abans d’acabar: la segona part té ni més ni menys que 1.200 pàgines. Avui en dia sembla que no paga la pena escriure fantasia èpica per menys d’una trilogia de mil pàgines la peça. En fi…


El nom del vent ★★★
Les portes de pedra

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari