La recuperació econòmica i demogràfica produïda a Catalunya la segona meitat del segle XVIII i la penetració del Romanticisme a principis del XIX van ser factors decisius en l’aparició de la Renaixença. Qui marcà la introducció a l’estat del Romanticisme fou el setmanari “El Europeo”, però l’iniciador del Romanticisme en català fou mèrit d’un altre diari, “El vapor”, on Bonaventura Carles Aribau va publicar-hi la seva famosa oda La pàtria (1833). El Romanticisme havia nascut el segle XVIII a Alemanya i Anglaterra com a reacció a la raó Il·lustrada, i d’aquí s’havia estès els anys següents per tot Europa. La seva influència a Catalunya va afavorir el sorgiment de la Renaixença, on calaren amb força el seu interès per l’edat mitjana (es recuperaran tradicions, llegendes, mites, etc.) i la literatura oral tradicional (balades, rondalles, romanços, etc.), que a partir de llavors es va començar a fixar per escrit en cançoners. A més, era un moviment que simpatitzava amb les nacions oprimides i que sentia afecció pels vençuts i els perdedors. També exaltava la rebel·lió i la llibertat com a formes de vida, a més de manifestar un interès viu per conèixer els orígens i estudiar el passat.

En aquest corrent, i sota aquestes directrius, cal inserir el relat sobre gegants que ressenyem avui, en realitat un autèntic conte per a nens. Jacint Verdaguer, l’autor dels magnes poemes èpics L’Atlàntida (1877) i El Canigó (1888), és considerat el renovador de la mètrica catalana. Sense cap tradició literària culta on recolzar la seva tasca creativa, Verdaguer fou capaç d’enaltir i de crear una obra molt sòlida, que serví de base per als poetes i prosistes posteriors. La seva obra significa, doncs, la consolidació de la Renaixença. Verdaguer era un enamorat del nostre folklore, que coneixia abastament i usava en les seves obres amb desimboltura. Dins aquest folklore, els gegants ocupen un lloc preferencial en el particular imaginari fantàstic català, i també en el seu propi. Només cal pensar com la tradició iniciada a l’edat mitjana a redós del Seguici Popular en la festivitat del Corpus Christi de construir grans ninots de fusta o cartró que representessin figures importants (reis i nobles, o els benefactors de cada localitat), ha perdurat fins avui dia en el costum de fer sortir els gegants de cada vila durant les festes majors.

Verdaguer, anys abans del nostre conte, ja ens havia demostrat tenir predilecció per aquests éssers de mida descomunal. A L’Atlàntida, al cant II, “L’hort de les Hespèrides”, n’hi ha diverses referències. Però on els gegants són més presents en aquest poema és en l’epíleg, “Los dos campanars”, en realitat un poema independent que Verdaguer havia compost el 1880 i que s’incorporà a El Canigó el 1901. 

No metafòricament, sinó literal, és la rondalla inclosa en l’antologia de Víctor Martínez-Gil. “L’orella del gegant” ens explica l’aventura d’un noi que abandona casa seva per anar pel món a cercar fortuna i com va a parar a un palau amb una donzella. La dama l’adverteix que ha anat a parar a mal lloc, perquè allà hi ve un gegant que el matarà tan bon punt el vegi. L’única manera de vèncer el gegant és tallar-li l’orella esquerra. En cap moment se’ns diu per què aquest fet ha de propiciar la derrota del gegant, ni quin sentit té que sigui l’esquerra i no la dreta. Tal dit tal fet, però, i el jove li talla l’orella esquerra al gegant, se la guarda a la butxaca (tampoc se’ns dóna en el relat cap explicació d’aquesta estranya conducta) i el gegant queda vençut. Ara bé, un cop aquest està fora de joc i el noi pretén abandonar el palau, resulta que no hi ha manera de trobar la porta. És llavors que una veueta provinent de la seva butxaca li fa ballar el cap i propicia el final.

Lliçó moral i històrieta circular caracteritzen aquest text, com és típic dels gèneres populars. Ara bé, és un relat amb massa llacunes per ésser pres en gaire consideració, malgrat que cal reconèixer que està bellament escrit, amb l’ofici que caracteritza els bons narradors i amb la ingenuïtat i la gràcia dels contes infantils. Per això mateix, doncs, cal ésser benèvols jutjant-lo.