EL RADIÒMETRE (1880) – Narcís Oller

Autor: Narcís Oller
Títol: El radiòmetre
Editorial: Galàxia Gutenberg
Any: 2005 (1880)
Pàgines: 5 [dins Els altres mons de la literatura catalana, pàg. 411-415]
ISBN: 978-84-8109-348-3
Valoració: ★★

 

El vallesà Narcís Oller passa per ser el primer novel·lista català amb tots els ets i uts d’ençà Joanot Martorell, l’autor del Tirant lo Blanc (1490), la qual cosa no diu gaire a favor de la nostra literatura durant els anys de l’Època moderna (la coneguda durant un temps com “Decadència” de la literatura catalana, decadència, almenys, de la producció culta). Oller, doncs, en començar a escriure va haver de fer front a les limitacions pròpies d’una llengua desavesada a la prosa, la qual cosa llastà la qualitat dels seus llibres, per bé que dins del moviment del Realisme (i encara d’un pseudo Naturalisme molt sui generis) va comptar amb l’admiració i/o l’atenció de figures d’abast europeu com el propi Émile Zola, que en prologà el seu llibre La papallona (1882). Sempre dins aquest corrent i experimentant (mai més ben dit) amb les tècniques pròpies de la novel·lística europea més de moda aquells últims anys del XIX (el positivisme d’Auguste Comte, el determinisme de Taine, les pròpies teories evolutives de Darwin o fins i tot les idees d’organització social de Marx), Oller s’ha guanyat el seu lloc d’honor en les nostres lletres al costat de noms tan il·lustres de la Renaixença com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà.

Sobta, doncs, la naturalesa d’aquest relat de què parlem avui, ja que s’allunya del seu particular camp de treball, el realisme, i entra de ple en el de la fantasia i el paranormal. És clar que, en el fons, ens l’hem de prendre com una broma. Una broma, però, que ens pot servir per estirar d’un fil ben interessant. En primer lloc cal saber que “El radiòmetre” no fou una idea original d’Oller. Tal i com llegim en el Butlletí electrònic número 40 de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (primavera 2014), sembla que l’any 1880 es va organitzar un dinar en homenatge a l’enginyer Andreu A. Comerma, constructor del gran dic de la Campana a la dàrsena del Ferrol durant el qual es feren diversos parlaments, i de tots els parlaments els més notables foren el de Guimerà i el de Joaquim M. Bartrina. Quant al primer, no té interès pel nostre propòsit, però el parlament de Bartrina sí. Sembla ser que el conte que Bartrina va narrar al sopar d’homenatge a Comerma era «lo qüento del radiòmetro, qüento filòsofic i científic com tots los seus». A causa de la seva mort, doncs, no pogué posar per escrit aquesta història, que sí plasmà en paper, en canvi, un altre dels assistents al dinar: Narcís Oller. Tal i com continuem llegint en el butlletí, Oller ens ho explica tot a les seves Memòries literàries:

Allí vaig escriure […] ‘El radiòmetre’, l’argument del qual acabava de llegar-me de viva veu l’eximi poeta i estimadíssim amic meu Joaquim Maria Bartrina en l’última visita que vaig fer-li pocs dies abans de la seva mort.

Aquest és el conte que figura en l’antologia de Víctor Martínez-Gil Els altres mons de la literatura catalana.

“El radiòmetre” és, com la majoria de relats d’aquesta antologia, una història breu. Molt breu. Ens explica de manera molt succinta i planera la història d’un savi

En totes aquelles ciències naturals que el judici serè del nostre segle ha qualificat de positives. 

És a dir, és una ment racional, pur intel·lecte. Aquest savi, però preferia l’anonimat i en comptes d’ésser conegut pels seus avenços ho era per ser el pare d’una

Moreneta d’uns vint-i-tres anys que tenia justa anomenada per sos ulls negres ben esqueixats i expressius com els de la millor andalusa.

Passa, però, que els seus articles en modestes revistes obtenen inesperadament ressò, i es posa en contacte amb ell un eminent col·lega parisenc, monsieur Shanawart, que vol conèixer-lo. És així com el savi català i la seva filla se’n van a conèixer-lo, i mentre els dos intel·lectuals malden per desentrellar els secrets de la ciència i la natura, la filla, avorrida com una ostra, sembla que té més interès en un dels invents que hi ha en el despatx del francès que no pas en la conversa: un radiòmetre. El radiòmetre és un aparell per mesurar el flux de la radiació electromagnètica i funciona amb l’efecte de la llum solar. Com se’ns diu en el text, aquells anys era un instrument recentment inventat, ja que de fet el radiòmetre de Crookes (que sembla ser al que es refereixen aquí, també conegut com a “molí de llum”), fou inventat el 1873.

Doncs resulta que mentre la noia l’està observant l’aparell es posa inversemblantment en moviment. L’astorament dels dos homes és majúscul, ja que aquell fenomen escapa a qualsevol explicació lògica. Després de molt debatre i exclamar-se, però, s’adonen d’un fet encara més inusual: l’aparell no es posa en moviment davant la mirada de qualsevol, sinó únicament quan la noieta s’hi fixa. Són només els seus ulls els que l’impulsen màgicament.

Monsieur Shanawart no havia vist encara els ulls d’una andalusa.

La voluntat d’Oller no era provocar cap reflexió sobre aquest fet, n’estem ben convençuts, sinó únicament fer riure els lectors del seu conte. Oller no fou mai amant de fantasies ni ficcions. Resulta, però, que sense adonar-se’n, podria haver estirat d’un fil que anys més tard prefiguraria brillants contribucions a la ciència ficció. Ens referim a la denominada “física newtoniana de l’amor”. Segurament l’exemple més recent en sigui la pel·lícula Interestel·lar (Christopher Nolan, 2014), per bé que ja al clàssic de la literatura de ciència ficció Hiperión (1989) de Dan Simmons es feia referència a l’amor com a una força còsmica. Si la força de la gravetat és capaç d’atraure dos cossos celests, per què l’amor no ha de poder atreure amb la mateixa força dos cossos humans? No ja només a nivell de parentiu (pare-fill) ni de parella sexual (home-dona), sinó a un nivell molt més elevat: al d’espècie humana.

En la línia de 2001: Una odissea a l’espai (1968) d’Arthur C. Clarke, que apuntava les íntimes connexions entre l’home i el cosmos, Simmons o Interestelar fan un pas més i apliquen a l’home lleis que sabem que es compleixen en el cosmos, com aquesta de l’atracció. Podrien ser els ulls encisadors d’una andalusa força suficient per moure les hèlixs d’un radiòmetre?, ens planteja el conte d’Oller.

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari