No acostumem a ressenyar per encàrrec, però la temàtica d’aquest llibre ens va semblar tan engrescadora que,  sense que serveixi de precedent, vam decidir fer aquest cop una excepció. Ara bé, amb l’agraïment a l’editorial pel seu enviament el nostre deute queda saldat i, doncs, no cal dir que la ressenya serà (com sempre) imparcial i procurarà reflectir raonadament i sincera l’opinió de qui l’escriu, sigui bona o dolenta. Dames en roig pertany a la col·lecció “Paral·lels” de l’editorial Agde Llibres, i com altres títols igual de suggerents (Canibalisme als vagons i altres relats breus, de Mark Twain o El diamant del Rajà, d’Stevenson, per posar només dos exemples) ens és presentat en una pràctica edició bilingüe anglès-català, costat per costat. El llibre, que com el llarg subtítol indica és un recull de tres contes clàssics sobre vampirs escrits per tres dones, s’enceta amb una breu introducció (tan sols una pàgina) on es dóna una concisa però interessant informació sobre els tres relats del recull i les seves autores.

El primer relat, “La bondadosa Lady Ducayne” és obra de Mary Elizabeth Braddon. Braddon va escriure un bon nombre de novel·les i el seu nom s’associa sovint a la literatura de ficció, on va predominar per un estil proper a la intriga i el misteri. El nostre relat fou publicat per primer cop al “The Strand Magazine” l’any 1896, un any abans, doncs, de la publicació del famós Dràcula (1897) de Bram Stoker. No es tracta d’un dels seus escrits més populars, i de fet dels tres relats del recull és probablement el més fluix, per bé que no podem dir que estigui absolutament mancat d’interès. El conte, protagonitzat per una càndida noieta de nom Bella (com la protagonista de l’execrable sèrie de vampirs adolescents), no aprofundeix encara en la fantàstica figura del vampir xuclador de sang, sinó que se cenyeix a un altre tipus de vampir: el que, xeringa en mà, extreu la sang d’un cos jove per vivificar-ne un altre de vell i decrèpit, per allargar contra natura la seva vida. Per increïble que sembli, en aquest mateix bloc hem reproduït notícies de l’època que es feien ressò de pràctiques semblants, ben a prop de casa nostra… Així doncs, més que al comte romanès d’Stoker, aquest relat ens acosta més a un altre monstre de l’època, el Frankenstein (1818) de Mary Shelley, amb qui comparteix la típica crítica romàntica a l’arrogància científica i als límits de la vida i la mort.

De tarannà ben diferent és el segon relat, “Aylmer Vance i la vampir”, d’Alice Askew. El conte aparegué per primer cop a la revista “Weekly Tale-Teller”  l’any 1914. Aylmer, el protagonista d’aquest relat, és una mena de detectiu del paranormal, transsumpte més que evident del famós Sherlock Holmes creat per Arthur Conan Doyle l’any 1887. Igual que aquell, Aylmer també compta amb la inestimable col·laboració d’un ajudant, Dexter, que fa les funcions de Watson, fins al punt d’ésser també ell qui en el paper de cronista ens relata la història. El vampir d’Askew, tràgic i bell com estem acostumats que ens el presenti la llegenda, ja s’apropa més a la visió moderna que en tenim del monstre. Quant al misteri, com en els casos del detectiu de Baker Street, ens és exposat en tres actes: en un primer moment la víctima acut amb un problema aparentment irresoluble al detectiu; tot seguit el detectiu es trasllada in situ per analitzar-lo i fer-se’n una idea i, a la fi, ho aclareix tot en un tres i no res i caldrà, com no, que se’ns en faci una exposició detallada perquè ho puguem entendre. A la fi, com en Doyle, es busca que ens quedem amb la boca oberta per la perícia (o dots psíquiques en aquest cas) del protagonista. Com a curiositat, assenyalar les semblances entre aquest relat i l’extraordinari conte de Julio Cortázar “El hijo del vampiro”.

En darrer lloc tenim “Luella Miller”, de Mary Wilkins Freeman. Es tracta d’un conte de 1905, inclòs en el recull “The Wind and the Rosebush, and Other Stories of the Supernatural”. Potser sigui el menys terrorífic dels tres, almenys entès des d’un punt de vista tradicional, ja que la vampir del conte, la Luella Miller del títol (que en cap cas se’ns diu que estigui provista d’ullals ni que inoculi res a cap de les seves víctimes), sembla ser més una paparra que un vampir, amb la qual cosa bona part del pathos tràgic del no-mort desapareix. De fet, Luella ni tan sols sembla ser conscient del seu poder, molt més psíquic que físic. Menció a part es mereix l’atmosfera de creixent angoixa a mesura que avancem en el relat, molt ben aconseguida, per bé que cap al final podem tenir una certa sensació de repetició. El relat, però, molt més a prop de la literatura psicològica que del conte de gènere fantàstic, únicament al final, en un gir que li atorga bona part de la gràcia, es transmuta com per art de màgia en un relat de gènere vampíric.

En definitiva, l’antologia resulta altament recomanable per moltes raons. A nosaltres ens ha convençut ja des d’un inici per la temàtica i perquè es tracta de tres relats desconeguts en la nostra llengua i que emmarquen els prolegòmens d’aquest gènere, que tantes alegries literàries ha donat al llarg dels anys. Un cop llegida, hem confirmat aquestes impressions, per bé que no hem acabat d’aclarir la importància que es tracti de tres relats escrits per dones. Si no ho sabéssim, ens resultaria difícil, cenyint-nos únicament al text, discernir el sexe que hi havia rere la pluma. Com a curiositat, però, per l’inhabitual que era llavors (i malauradament també encara avui en dia) que una dona es dediqués a escriure literatura de gènere fantàstic, té un passi. Indiscutiblement també el fet que estigui en bilingüe ha d’ésser destacat, esdevenint lectura adequada tant per a escolars (hi ha també algunes, poques, notes aclaridores a peu de pàgina) com per a curiosos àvids de comparar l’original amb la traducció. En aquest punt, cal destacar la tasca del traductor, Jordi Martínez, per bé que hem trobat a faltar en algunes pàgines una revisió, almenys del text en català, per part d’un corrector.