EL HÒBBIT (1937) – J. R. R. Tolkien

Autor: J.R.R. Tolkien
Títol: El hòbbit (The Hobbit)
Editorial: La Magrana
Any: 2010 (1937)
Pàgines: 352
ISBN: 9788482649931
Valoració: ★★★★

 

No acostumo a rellegir. Tinc molt present aquella màxima que diu: “Ars longa, vita brevis”. Em mortifica la idea que per cada llibre que rellegeixo deixo de llegir-ne un de nou, de descobrir un món nou. Però és veritat que els llibres amb el temps canvien màgicament i convé revisitar-los, o que canviem nosaltres. És per això, doncs, que aquest cop i sense que serveixi de precedent, he traït aquella màxima i he agafat, uns anys després d’haver-lo llegit per primer cop, El hòbbit de J. R. R. Tolkien.

En un forat al terra, hi vivia un hòbbit.

Cert que és una ressenya oportunista i que l’adaptació cinematogràfica que s’està projectant als cinemes hi ha tingut a veure (estava intrigat per comprovar quant hi havia de Peter Jackson i quant de Tolkien en totes aquelles històries que veia, algunes bastant fora de lloc, segons el que recordava), però també he de confessar que m’havia quedat una espina clavada de la meva primera aproximació a la Terra Mitjana: El hòbbit m’havia semblat una obreta distreta, força entretinguda, però en cap cas una meravella ni l’obra mestra de la literatura occidental que m’havien venut. I ja avanço que, després d’aquesta segona lectura, continuo sent de la mateixa opinió. Evidentment, cal tenir present des del primer moment que El hòbbit no és El senyor dels anells (1954-1955). De fet, aquesta novel·leta fou escrita per Tolkien per entretenir els seus fills i va veure la llum quasi per casualitat, mentre que El senyor dels anells representarà la posada en escena ben premeditada de tota la complexa mitologia que Tolkien havia anat configurant (amb l’ajut del grup dels Inklings i en especial del seu amic C.S. Lewis) al llarg de molts anys, i que perfilà en la magna enciclopèdia de El silmaríl·lion (1977).

En el fons, però, la premissa original d’aquesta novel·la no és tan diferent a la de El senyor dels anells. Bilbo Saquet, un hòbbit de la Comarca, ha d’emprendre inesperadament un viatge arriscadíssim fins a la Muntanya Solitària, on l’espera una prova impossible (el drac Smaug).

Aquesta és la història de com un Saquet va tenir una aventura

El viatge l’emprendrà amb una estranya companyia de nans, guiats tots pel poderós i carismàtic mag Gàndalf. En una primera persona del singular que correspon a la veu del propi autor, se’ns van narrant les peripècies d’aquestes humils criatures mentre travessen la geografia d’una imaginària Terra Mitjana que posarà a prova Bilbo i estrenyerà els lligams entre tots ells.

Hi ha molt més en ell del que ell mateix s’imagina.

Resulta impossible deslligar la lectura del viatge de Bilbo de la història d’altres grans viatgers de la literatura, com Ulisses. Però més que de cultura clàssica, els valors de què amara Tolkien aquesta i totes les seves obres són els del cristianisme. Fins i tot en el destí de Thorin Escutderoure, el Rei Sota la Muntanya s’hi pot veure un càstig per la seva avarícia, alhora que també podem entendre’l d’acord a la idea del sacrifici i la contrició, tan cristianes (res a veure amb l’univers nihilista de Joc de trons (1996), de George R. R. Martin).

El hòbbit, si en alguna cosa s’iguala o supera a la seva successora, és en el to desenfadat (hi ajuda molt l’estil col·loquial i les constants interpel·lacions al lector, en un recurs que recorda al d’algunes cròniques medievals) i en el sentit de l’humor. Quant a la resta és netament inferior, menys madura i adreçada eminentment a un públic més jove. Malgrat el seu infantilisme, però, no es pot pas menystenir aquesta novel·la. Tolkien hi radiografia eficaçment les passions humanes a través de les febleses dels seus personatges i el camí que emrpèn Bilbo representa la metàfora cap al descobriment personal, el viatge interior.

No ets el hòbbit que eres abans.

La versió cinematogràfica capta tot això, però intenta magnificar la història de tal manera que la desvirtua, provant d’acostar-la absurdament a El senyor dels anells. El hòbbit no és cap epopeia, no pretén ser-ho.

Per tot això, hem de dir que El hòbbit és en efecte un excel·lent conte per a infants, que pot presumir d’haver obert les portes a tot un gènere, el de la fantasia èpica. Però en alguns moments més d’un lector pot arribar a pesar figues amb tant de viatge, viatge i viatge. Narració, narració i narració. La successió d’aventures és incansable, potser massa i tot. Dóna la impressió que vivim en les nostres pròpies carns tota la fatiga dels nans en travessar el món. Una cosa semblant ocorria també en el primer volum de El senyor dels anells (La companyia de l’anell), però l’èpica de la història i el fons molt més ric d’aquella cerca (no es pot comparar tot el que representa l’anell amb el tresor dels nans) ho compensava. Tolkien és sobretot un extraordinari historiador (de ficcions, és cert), però en canvi manca alguns cops del tremp i l’habilitat narrativa dels grans escriptors. El millor que li ha passat a aquesta novel·la ha estat tot el que ha vingut després: El senyor dels anells i El silmaríl·lion i la resta d’obres que Cristopher Tolkien ha anat editant i publicant fins a configurar un univers vast i inigualable, del qual El hobbit s’ha convertit en pedra de toc.

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari