D’ençà el naixement del primer home, ara fa tants i tants anys, cent mil milions d’éssers humans han trepitjat la capa de la Terra. Cent mil milions són també, aproximadament, el nombre d’estrelles que hi ha en el nostre univers. Així, d’aquesta manera, podem imaginar que per a cadascun de nosaltres, els que som i els que ja han desaparegut, brilla una estrella en el firmament del cel. Amb aquesta preciosa analogia comença el pròleg que Arthur C. Clarke, l’autor de la novel·la, i Stanley Kubrick, el director de la versió cinematogràfica, van preparar per a la primera edició de 2001: Una odissea de l’espai, adaptació d’un relat curt del propi Clarke titulat The sentinel (1948).

No resulta fútil aquesta comparació, ja que han estat moltes les veus que han assenyalat les íntimes connexions entre la matèria que conforma el nostre cos i la que antany conformà el cosmos. Escriu al respecte Dominique Simonnet: “Els elements que componen el nostre cos són els mateixos que no fa pas tant van fundar l’univers. Som, veritablement, els fills de les estrelles.”

El recentment desaparegut Joan Oró, una d’aquestes veus de què parlàvem, juga amb les idees i les paraules quan ens diu: “Som pols d’estrelles, i en pols d’estrelles ens convertirem…”

La mateixa visió del gènere humà tenia Clarke, i la mateixa visió quedà ben patent també en la pel·lícula de Kubrick on, des del propi cartell promocional del film, on apareixia el naixement d’una nova estrella simbolitzada amb un nadó que flotava enmig de l’espai sideral, s’entén l’íntima connexió que existeix entre l’home i l’univers, i es prefigura una de les màximes filosòfiques de Clarke: aquella que entén el gènere humà en la seva totalitat com un nen de bolquers que creix i aprèn sota la mirada atenta i expectant d’uns antics habitants de l’univers que es comporten, en la distància, com pares amatents.

Des del naixement de l’home, en l’alba dels temps, aquests arcans meravellosos pertanyents a una supercivilització ens han observat com sentinelles, atents a la nostra evolució. Les paraules de l’astrofísic Hubert Reeves són molt idònies per entendre aquest exercici: “Si els habitants d’Andròmeda miren en aquest moment el nostre planeta, descobreixen la Terra dels primera homes.”

La Terra en la seva “nit primitiva”, que diria Clarke. Però en un moment donat, el procés evolutiu vol que, aquella nit primitiva que havia durat tants i tants mil·lennis, arribi a la seva fi i l’animal, el simi, deixi de banda la seva animalitat i es converteixi, per obra i gràcia de la seva intel·ligència superior, en l’amo del món. Quan el simi descobreix que pot usar els elements de la naturalesa en benefici propi (quan descobreix, en definitiva, que pot sotmetre les altres espècies i la seva pròpia, i servir-se’n) deixa de ser un animal com els altres i esdevé un ésser superior, un home. I quan això ocorre, quan l’home fa el seu primer pas evolutiu, allà, a les estrelles, en la llunyania, algú l’està observant i no pot evitar un somriure de goig patern.

Quan l’home hagi assolit un nivell evolutiu suficient (Clarke es caracteritza per tenir una visió optimista de les bondats de la ciència i el progrés), llavors i només llavors haurà arribat a la seva majoria d’edat i estarà en disposició de conèixer la veritat absoluta, la resposta a aquelles preguntes que des que l’home és home i el món és món, s’han anat repetint generació rere generació: què som? d’on venim? cap on anem? La filosofia de Clarke amaga rere la seva pàtina de senzillesa idees profundes i colpidores, però la seva vena divulgativa, en la línia d’Isaac Asimov, el fan accessible a tots els públics. L’home, ens vindria a dir, és com Ulisses: està perdut i ha de deambular durant molt temps per tornar a casa, superant incomptables adversitats. L’home està condemnat a estar sempre en camí (és un homo viator). Per anar a on? Potser és el de menys. Cavafis, el poeta grec, ja deia que l’important no era on et duien les cames, sinó que allò veritablement important era el propi viatge i el que podies aprendre. L’odissea de viure.

Publicat originalment a la revista Mira’m el novembre de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del gener de 2005.