La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquest relat va ser el mes de maig passat, en l’acte que cada any organitza la Llibreria Low-Cost de Figueres en motiu del Dia de l’Orgull Friki. Aquest any, l’acte estava dedicat als zombies i un dels conferenciants a l’acte, l’escriptor i expert en ciència ficció catalana Sebastià Roig, va llegir un fragment de “La Vetlla dels Morts” de Joaquim Ruyra, un dels nostres modernistes més importants, destacant-ne els dos elements més rellevants: per un costat el localisme del text, situat als volts de la població empordanesa de Navata, i per un altre l’element fantàstic, aquells extraordinaris sardanistes d’ultratomba. El text ja va informar Roig que es podia localitzar en el recull de Ruyra Marines i boscatges (1903), avui difícil de trobar si no és en una biblioteca, però el que en aquells moments desconeixia és que el relat també era un dels antologats en la magnífica Els altres mons de la literatura catalana (2005), del professor Víctor Martínez-Gil.

Ja hem parlat en altres ocasions de l’afició d’alguns honorables autors catalans, especialment dels primers anys del segle XX, per la literatura de gènere fantàstic i/o especulatiu: Àngel Guimerà, Narcís Oller, Santiago Rusiñol… Ruyra, amb la seva prosa preciosista i el gust pels ambients delicats, podria fer-nos pensar que no hi va sentir atracció, però ens equivocaríem. A “Avís misteriós” (1898) i sobretot a “La xucladora” (1903), un extraordinari conte a mig camí del terror i el fantàstic (i la primera mostra de literatura vampírica a Catalunya), ja donava compte de com de bé es desenvolupava en aquests ambients, tan propers al decadentisme, de moda aquells moments a Europa. Els escenaris obscurs, la presència de la lluna, les ruïnes i els sepulcres, la sensualitat duta a l’extrem de la morbositat, etc. eren tòpics que agradaven Ruyra i que poblen bona part de la seva millor literatura. Tal i com ja ha fet notar Jordi Castellanos, però, en Ruyra aquest decadentisme presenta les peculiaritats de casa nostra, i es dóna la mà amb un omnipresent catolicisme. Ho veiem al final de “La xucladora” i també al final de “La Vetlla dels Morts”.

El conte ens explica amb un estil sublim i elegant, cuidant de manera extrema l’ambientació, la peripècia d’en Refila, de Navata. En Refila passa per ser una extraordinària tenora i compositor de sardanes. Acabant de tocar una nit, vigília del dia dels morts, en Refila es distreu absort en les seves cabòries i es perd. En Refila segueix la música i va a parar a una planícia, on observa ombres que ballen una sardana de forma estranya. Afuant la mirada, en Refila s’adona que es troba en un cementiri i que els sardanistes són difunts. L’obra s’acaba amb el tòpic recurs del somni i el dubte en l’ànim dels qui senten la història. Ha estat real? Únicament una imaginació d’en Refila?