EL NEN JUEU (1889) – Àngel Guimerà

Autor: Àngel Guimerà
Títol: El nen jueu
Editorial: Galàxia Gutenberg
Any: 2005 (1889)
Pàgines: 7 (dins Els altres mons de la literatura catalana, pàg. 55-62)
ISBN: 978-84-8109-348-3
Valoració: ★★

 

Malgrat els elogis que hem anat dedicant a l’antologia de Víctor Martínez-Gil des de les ressenyes d’aquest bloc, també és cert que en alguns casos la tria de textos sembla agafada amb calçador, i que l’excusa del fantàstic és això, únicament una excusa, per parlar de literatura catalana “insòlita”. És el cas d’aquest relat de “El nen jueu”, per exemple, on l’element meravellós, si és que se’l pot anomenar així, queda relegat a una presència purament testimonial en l’últim acte del relat (i encara) ja que dóna la impressió que la suposada aparició fantasmal del final de tot és únicament un recurs retòric i no pas una manifestació literal. En qualsevol cas, però, l’excusa és bona per parlar d’un dels autors més importants de les nostres lletres i un dels màxims exponents del moviment de la Renaixença, i li deixem passar…

Àngel Guimerà va conrear la poesia i, sobretot, el teatre, on va escriure algunes de les millor obres de la literatura catalana. Malauradament, però, comptà amb l’inconvenient d’haver estat romàntic quan a Europa ja s’estilava el Realisme i, és clar, d’haver escrit en català. Si en comptes d’haver fet les seves peces teatrals en aquesta llengua les hagués escrit en alguna de les dites majoritàries, sens dubte el seu llegat hauria estat molt més universal del que ho ha acabat essent. Malgrat això, però, les seves millors obres tampoc podem dir que passessin desapercebudes en el seu moment: la versió castellana de Maria Rosa (1894), amb María Guerrero en el paper principal, va tenir un èxit notable, fins al punt que se’n feren diverses adaptacions pel cinema essent la més espectacular la de Cecil B. de Mille (Maria Rosa, 1916); també Terra Baixa (1896) comptà amb una destacada versió per a la pantalla gran, convenientment adaptada als gustos de l’Alemanya nazi per la famosa directora Lennie Riefenstahl (Tiefland, 1903). Sense oblidar, és clar, l’èxit rotund de l’adaptació musical de Mar i Cel (1888) pel grup Dagoll Dagom, que aquest any el reestrenen per commemorar el seu 40è aniversari.

“El nen jueu” presenta moltes de les característiques d’aquestes obres, però també una destacada diferència: està escrit en prosa. Guimerà no es prodigà com a prosista, però aquest relat n’és un exemple ben interessant. Pel que fa a la resta, és una peça ben típica de la seva bibliografia. De Guimerà s’ha dit que diversos aspectes de la seva vida personal van afectar de manera decisiva la seva obra. El fet d’haver nascut a les Canàries, per exemple, i d’haver hagut de venir a Catalunya quan ja tenia set anys li va infondre un profund sentiment de desarrelament, de mestissatge, que mai es va poder treure de sobre i que veiem en diversos personatges de les seves obres: el Saïd de Mar i Cel o l’Àgata de La filla del mar (1900) són musulmans, per exemple. El protagonista del nostre relat, en canvi, és jueu. Igualment, el fet d’haver nascut amb posterioritat al casament dels seus pares i, per tant, d’ésser fill natural, l’estigmatitzà de per vida. Aquest “origen obscur” podem relacionar-lo amb les arrels poc clares de la Marta de Terra Baixa o amb la pròpia Àgata altra volta, però també amb els del Nen Jueu, trobat essent un nadó per la gent d’un poblet català al costat del cos mort de la seva mare, amb una nota que delatava el seu infaust origen.

I encara, sembla que un malaguanyat amor adolescent el féu poc procliu a creure en finals feliços. Precisament els amors impossibles entre persones de religions o estatus socials diferents són habituals en les seves obres teatrals. Algunes directament acaben en tragèdia generalitzada; d’altres simplement en un desastre anunciat. La sang, però, sempre, hi és protagonista. La nostra breu obreta no n’és una excepció. L’origen jueu del nostre protagonista serà una llosa massa pesada que el perseguirà tota la vida i el frustrarà, fins al punt de procurar-li la mort violenta.

Ets dolent perquè vas matar a Nostre Senyor.

Llavors, com el pare de Hamlet, fa l’efecte que el seu cos mig mort s’animi encara de la vida suficient per tirar en cara als seus maltractadors tot el dany injust que li han fet. No es tracta d’una gran obra i ni tan sols gosaríem dir que es tracta d’una peça de narrativa fantàstica o especulativa, però sí que serveix a les mil meravelles per il·lustrar la manera de fer (els tics i les dèries) d’un dels millors escriptors de tots els temps en llengua catalana.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari